Les periodistes catalanes engeguen un ‘Me too’ denunciant els abusos soferts a la feina durant anys

  • Relaten agressions sexuals, maltractaments psicològics, intimidacions, xantatges emocionals i abusos de poder

VilaWeb
Imatge d'arxiu d'una dona escrivint a l'ordinador.

Pol Baraza Curtichs

09.01.2025 - 18:31
Actualització: 09.01.2025 - 22:06

Unes quantes periodistes catalanes han començat a denunciar els abusos que han sofert a les redaccions pels seus caps i companys, tots homes. Un Me too en què denuncien agressions sexuals, maltractaments psicològics, intimidacions, xantatges emocionals i abús de poder, entre més.

Algunes de les agressions relatades van passar fa uns quants anys i ara les periodistes han trencat el silenci. I, com més va, més professionals relaten els seus casos. Entre elles, hi ha Eva Piquer, Llucia Ramis, Marta Roqueta, Alba Carreres, Patrycia Centeno i Marta Montaner.

Agressions a la feina i fora

La condemna al periodista Saül Gordillo per haver agredit sexualment una redactora del Principal, mitjà que dirigia, ha estat la gota que ha fet vessar el got. I l’episodi del pòdcast de Crític dedicat a les agressions sexuals dins els mitjans de comunicació ha ajudat a reflectir una crua realitat: que el de Gordillo no és un cas aïllat i les periodistes fa anys que arrosseguen casos d’assetjament a la feina.

En el pòdcast, hi participava la periodista i humorista Ana Polo, que va fer públic que el seu ex-cap Quim Morales se li havia “tirat a sobre” per fer-li un petó quan ella era becària al programa de RAC1 La segona hora, l’any 2015. En el capítol, també hi participava la periodista Mar Bermúdez, la denunciant de Gordillo.

Arran d’aquest capítol, més periodistes han relatat abusos a la feina. Ahir, la periodista Alba Carreres va publicar un article punyent a Crític relatant casos personals d’abusos. “Si escric aquest article, és perquè crec que encara hi ha persones que no han entès que, fa deu anys, si et queixaves i deies que el presentador del programa on treballaves era un bavós, era a tu a qui feien fora. I ho dic per experiència”, diu.

Carreres explica que ha estat anys sense poder entrar en un estudi de ràdio i encara ara, quan algun company li proposa d’acompanyar-la a casa: “Em ve al cap una escena desagradable en un descampat d’Esplugues, on qui era el cap de locutors em va començar a magrejar dient que jo ho volia perquè duia un vestit de lluentons.”

“Encara queden molts Quims als mitjans, i la majoria no demanaran perdó. Perquè creuen que no és cosa seva, que és normal fer això o que ho ha estat fins ara. Perquè s’ha promogut una dinàmica de poder molt nociva, basada en egos narcisistes, síndromes de Peter Pan i un seguici de titelles que els riuen les gràcies i els diran que ho fan tot bé”, denuncia Carreres.

La periodista Elena Parreño també ha publicat un article a Crític relatant les seves vivències. “Vaig ser becària en una emissora de ràdio estatal on no cobrava res i el meu cap em compensava convidant-me a dinar sovint. Aquest home escollia les becàries en funció del seu físic, cosa que vaig descobrir un dia quan, a la redacció, un company i ell reien de les fotos dels currículums i van acabar escollint la noia dels pits grans”, explica Parreño.

La periodista Llucia Ramis ha relatat, en un enfilall a X, tres abusos. El primer, d’un director d’un diari on va fer les pràctiques un estiu. “Li demanà al cap de redacció que em convidàs a sopar i a prendre una copa amb ells dos. Vaig refusar la invitació, i em passà de cultura a la secció d’agenda i televisió (on havies de repicar teletips)”, explica.

El segon cas fa referència a un programa de ràdio on va treballar l’any 2001. Davant de tot l’equip, relata que li va dir: “Saps quin és el teu problema? Que em follaria totes les teves companyes, i a tu no et tocaria ni amb un pal”. I en un directe, li va dir: “Ets curta o és que vols que t’acomiadi?” I un tercer cas, amb un director d’una revista on va treballar l’any 2003. “Se’m tirà a sobre per fer-me un petó a la boca després de convidar-me a sopar per celebrar no sé què. Li vaig fer la cobra. Al cap d’uns mesos intentà despatxar-me. Motiu: ‘Aquest home amb qui surts et té molt despistada'”, relata Ramis.

La periodista Eva Piquer, arran de l’enfilall de Ramis, relata el cas d’un cap de redacció del diari on ella repartia teletips. “Ell, 50 anys; jo, 19. Em va convidar a sopar i se’m va tirar a sobre. Vaig escapar-ne com vaig poder i no li vaig adreçar mai més la paraula. Va al·legar en defensa seva que es pensava que jo tenia 25 anys, no pas 19”, explica.

Marta Roqueta assenyala un periodista que exerceix de diputat al parlament: “Em va proposar escriure a la seva revista. Després em va dir que estava enamoradíssim de mi, i a partir de llavors va començar el maltractament psicològic. El tenim al Parlament, és públic que ha escridassat periodistes i ha maltractat companyes de feina. Ningú mou cap dit.”

La periodista Patrycia Centeno ha assenyala tres casos. El primer, un polític català que ha fet carrera al congrés espanyol, diu. “Des del seu partit volien que fes algun vídeo divertit per una campanya amb ell. Vam quedar passades les eleccions i va començar a insinuar-se. Vaig dir-li que no. Des de llavors, ell i el seu partit em van declarar guerra bruta.”

El segon, un escriptor: “Insisteix per quedar perquè té una proposta de feina. Em fa la proposta (un projecte molt xulo) i em diu que li agrado i que vol una relació amb mi. Ha estat anys demanant perdó, tot i que mai més he tornat a parlar amb ell. Mai m’he sentit tan insultada”. I el tercer, un polític espanyol en un sopar de feina, relata: “Penso que estic ensopegant tota l’estona amb el peu de la taula fins que quan vaig a pagar, posa la seva mà sobre la meva. Vaig fer com si no hagués passat. Però mai vaig a arribar a fer la feina, clar.”

La periodista Marta Montaner explica el que va viure en un ascensor amb dos companys: “A una de les emissores on vaig treballar, un company va veure’m a l’ascensor i li va dir a un altre que entre els dos em “podrien violar”. Vaig haver de baixar amb ells. Comentaris com aquests eren el pa de cada dia”.

El 2010, tres periodistes de Canal 9 van denunciar l’ex-secretari general de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), Vicente Sanz, per delictes d’abús sexual. L’Audiència de València el va condemnar l’any 2015 a una multa de 15.660 euros després d’haver admès els fets.

L’escriptora i editora Iolanda Batallé explica que “un tipus que era conegut públicament, que sortia a la tele, que tenia poder”, li va dir que si s’ho feia amb ell li aconseguiria una bona feina a la televisió: “El tenia al damunt. M’havia encastat contra la porta del seu despatx”. Relata, entre un fil, que “vaig cridar mentre amb el genoll dret li vaig fúmer una cosa als ous i em vaig alliberar d’aquell porc que em doblava o quasi triplicava l’edat i vaig sortir del despatx”. I acaba tot dient que “gràcies a totes! Amb totes! No callarem, les dones, no callarem. Parlem”.

Més de la meitat de les periodistes han sofert assetjament sexual

Un 54% de les periodistes catalanes diuen que han estat assetjades sexualment en l’àmbit laboral, i un 55% diuen que han sofert assetjament pel fet de ser dones. Aquesta és la principal conclusió de la primera radiografia a Catalunya sobre la incidència de les violències masclistes en l’exercici periodístic fet per Mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils.

L’informe recull i analitza els resultats d’un qüestionari sobre violències masclistes al periodisme que han contestat 136 dones aquesta tardor. Les respostes coincideixen amb les línies que ja apuntaven informes d’àmbit internacional, com el de la Federació Internacional de Periodistes, que va entrevistar 400 dones periodistes de 50 països, i la investigació de Reporters Sense Fronteres “El periodisme enfront del sexisme“, basada en les respostes de 112 corresponsals, homes i dones, de tot el món.

Els resultats de l’informe indiquen que, en la pràctica periodística, es cometen violències masclistes de diferent intensitat, i viscudes tant a les redaccions com en uns altres àmbits laborals. Alhora, també evidencien que hi ha un grau alt d’acceptació i minimització del masclisme, i que les eines de prevenció i acompanyament d’aquest tipus de conductes no són eficients.

El 55,9% de les dones enquestades que han patit algun tipus d’assetjament diu que la resposta que ha rebut és el suport verbal, però que la següent resposta més freqüent és la inacció: un 23,7% diu que, directament, no s’ha fet res. Només en un 5,1% dels casos s’ha activat un protocol intern per a casos d’assetjament; és el mateix percentatge en què es va encobrir l’agressor. A més, en el 10,2% dels casos que han explicat les participants en l’estudi diuen que les han qüestionades quan han comunicat una situació d’assetjament masclista.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor