Cèlia Cernadas: “Em va impactar conèixer un periodista que amb prou feines sabia llegir”

Cèlia Cernadas (1971) va entrar a Catalunya Ràdio el 1997, i el 2003 va fer la seva primera cobertura internacional. Cap d’Internacional de la ràdio dues vegades, Cernadas parla anglès, francès, castellà i català (i una mica d’alemany) i ara ha publicat un llibre en què explica els seus vint anys voltant pel món. Fora de focus (Ara Llibres) explica els seus viatges a la guerra d’Ucraïna, la de Bòsnia i Hercegovina, el llegat de l’esclavitud i el racisme als EUA, i l’entrada a Guantánamo, entre més. Tot plegat, amb reflexions sobre l’ofici de periodisme, i concretament el d’enviat especial, i el perquè del seu interès de posar èmfasi en les persones que sofreixen les decisions polítiques, més que no en qui les pren. VilaWeb va entrevistar Cernadas la setmana passada per parlar del seu llibre.

—Expliqueu que la guerra d’Ucraïna us mou a escriure aquest llibre. Per què?
—Perquè la guerra d’Ucraïna va començar quan jo era dins, i el món canvia d’un dia per l’altre. Va ser un impacte. I això em va fer pensar. He volgut explicar la gent que és víctima de les polítiques dels governs. Víctimes encara que a vegades no s’hi vegin, gent molt resilient, que té moltes coses a explicar, que pateix molt, però amb molta dignitat.

—Per què es titula Fora de focus, el llibre?
—Perquè volia posar l’atenció a la llum social, la desigualtat, i donar-li un toc més humà, més personal. Fora del focus o les perifèries, que és un altre concepte que surt al títol, que poden ser perifèries polítiques, perifèries socials, perifèries geogràfiques, que molts cops queden fora dels interessos de les elits i dels centres de decisió. Persones poc conegudes. També he volgut veure el món amb els ulls dels altres. D’altres realitats, latituds, races, grups religiosos. D’aquesta manera, és més fàcil combatre aquesta por que ara regna en el món, a causa de la incertesa. Són els herois poc coneguts, o menys coneguts.

—Per exemple, Jovan Divjak.
—Jovan Divjak va convertir-se en un heroi nacional i avui en dia encara és molt venerat. És una persona idolatrada que quan anava pel carrer no podia caminar perquè la gent l’aturava. Ell va ser un militar nascut a Sèrbia que va acabar abandonant el seu exèrcit, i va passar a l’estat major de la República de Bòsnia.

—Un dels personatges que m’ha impactat més és Pedro, el periodista que no sabia llegir.
—És un dels capítols que em va costar més. Resumir un any a Bolívia, on havia anat al marge de Catalunya Ràdio, i amb la família. Treballava per a una fundació dels Estats Units desenvolupant projectes periodístics. Però a Bolívia hi havia molts dèficits. La realitat és molt diferent del que t’esperes. Bolívia és un dels països més desiguals del món. Unes diferències abismals entre la part andina i la part oriental, de selva, tropical. El periodisme al marge del poder, per exemple econòmic, tampoc existeix. L’accés a l’educació és molt limitat. I a les meves classes em vaig trobar el cas d’en Pedro. Dins el seminari li feia preguntes, escrivia coses a la pissarra, i em trobava amb el seu silenci. Fins que vaig descobrir que amb prou feines sabia llegir. Algunes paraules, però molt lentament. Em va descol·locar totalment. Ell treballava a la ràdio, una ràdio important, i feia entrevistes a la gent. Molt de carrer. Em va impactar conèixer un periodista que amb prou feines sabia llegir. Aquell any em va servir per a replantejar-me les idees preconcebudes que tenim. I vaig aprendre molt més d’ells, dels meus alumnes, que ells de mi.

—Frase: “No hauríem de ser aquí.”
—El llibre té deu capítols llargs i set de curts. Aquest és un dels curts, amb imatges poderoses. La idea és fer com una fotografia. “No hauríem de ser aquí” resumeix la desesperació de dos immigrants de Mauritània que em vaig trobar a les Canàries. Un d’ells estava desconcertat per haver arribat a Europa i estar tancat en un hotel esperant. Segurament, la deportació. Però no ho sé, com va acabar. (Això és una altra cosa que sempre em pesa: que se n’ha fet, de tota la gent que he conegut?) Ell venia d’un país, Mauritània, i explicava que hi havia molta discriminació dels àrabs cap als negres. I que hi ha països on encara existeix l’esclavitud. I ell veia que Europa no l’acollia prou bé. No hauríem de ser aquí. Estava desconcertat del tot, tant per la raó de la qual fugia, com el tracte allà on anava.

—Què és un fixer?
—Bona pregunta, perquè no surten mai i, sense ells, sovint, no es pot treballar. Pensa que arribes d’un dia per l’altre a països d’on no coneixes la llengua (com em va passar a Bòsnia, on molt poca gent parla anglès, a Ucraïna i països àrabs). El fixer et tradueix. Però és més que un traductor. És gent amb contactes, et poden facilitar moltes entrevistes, fins i tot al president del govern, o t’ajuden a moure’t pel país. Molt sovint, són periodistes, i altres vegades, no. Això et fa replantejar el paper d’un enviat especial. Sense ajuda… Però són cars, els fixers. I jo n’he tingut pocs. Molt pocs. Sí que he tingut gent que m’ha ajudat desinteressadament. Per exemple, recordo molt l’Amed, que em va ajudar molt a trobar un camp militar, de civil, on lluitaven contra les forces de Gaddafi. Jo no l’hauria trobat mai tota sola.

—Expliqueu els avantatges i desavantatges de ser una dona periodista.
—En general, el gènere no ha determinat la meva feina, amb algunes excepcions. Per exemple, el primer cop que vaig fer una entrevista a un imam, no em mirava la cara. Però, a la vegada, el fet de ser dona em va ajudar a travessar la frontera amb el Líban. Uns metges em van ajudar, i no sé si haurien fet el mateix amb un home. Però sí que he intentat una cosa: que les dones siguin un objectiu prioritari de les entrevistes o històries que faig: les dones amb els seus fills als camps de refugiats, les dones que pateixen la guerra. Quan he pogut, he donat un paper a les dones (perquè hi ha vegades que el seu accés està mediatitzat per l’entorn o el marit). Això sí.

—El llibre resumeix vint anys de cobertures internacionals.
—Aquest 2023 fa vint anys que vaig fer la primera cobertura internacional, a l’Irac i Síria. El periodisme m’ha donat exactament allò que jo volia: eines i mitjans per a entendre i explicar el món. El meu objectiu sempre ha estat explicar el perquè de les coses. I la història de la gent a qui li passen coses. El meu objectiu és explicar els que viuen i pateixen les decisions polítiques. Sempre he prioritzat fer un bon reportatge de carrer que no una entrevista amb algú de nomenada. Cal explicar les conseqüències de la covid al Bronx de Nova York, més que entrevistar l’alcalde de Nova York. Aquest ha estat el meu enfocament. Podem ser altaveu de persones que no en tenen cap més. Ha estat un honor.

—Quines coses podria fer millor, el periodisme?
—Jo continuo pensant que el periodisme té una arma potent: pot posar la llum en temes poc tractats, la injustícia i les desigualtats. Una altra cosa és les condicions amb què es fa. Jo he treballat en un mitjà públic, amb unes condicions per a treballar. Però he vist freelance amb una explotació laboral màxima. Gent que molts cops es juga la vida. El periodisme s’ha precaritzat tant que s’ha arribat a límits intolerables. En el llibre reivindico una forma lenta de fer periodisme, que és l’adient per a determinades ocasions. No sempre. El pim-pam és imprescindible, però no per a tot. Per a explicar el més enllà, necessites temps i espai.

—Res a afegir?
—Sí. Sobre el procés d’escriure. Ha estat una alegria, el full en blanc. He pogut escriure-ho a la meva manera, sense la dictadura de buscar el titular. He pogut començar, acabar i posar l’accent on he volgut, i amb l’estil que he volgut. No he estat encotillada. Ha estat un plaer i un repte.