El periodisme, una professió meravellosa

M’he demanat moltes vegades quants dels milions de treballadors de tot el món deuen estar satisfets amb la seva professió. Evidentment, no em refereixo a la seva situació laboral: el sou, l’horari, l’ambient de feina, el comportament dels responsables… Sóc conscient que moltes vegades aquesta situació condiciona l’opinió que un treballador té sobre la professió.

S’entendrà més bé amb alguns exemples. És difícil que un cirurgià que es dedica a fer operacions de cor no senti una gran alegria quan veu que un pacient que estava condemnat a morir si no hagués estat operat va pel carrer amb tota la normalitat. Un professor de la facultat d’arquitectura deu sentir una alegria semblant quan veu que aquell alumne intel·ligent i imaginatiu és avui dia una referència de l’arquitectura. I hi ha molts exemples més. De la mateixa manera, m’imagino que deu ser llarga la llista dels oficis que difícilment motiven. Oficis necessaris, he d’admetre.

El periodisme és una d’aquestes professions que creen molta motivació. Et dóna l’oportunitat de conèixer gent de tota mena de mentalitat, manera d’actuar, coneixements i origen, i pots aprendre’n molt, de professionals que són experts en la seva feina o de gent amb experiències vitals interessants; en molts casos, et fan conèixer realitats que fins aleshores desconeixies, fins al punt d’ajudar-te a modelar la teva personalitat. Això no passa en gaires oficis.

Vaig arribar al periodisme arran d’un seguit de casualitats. Primer, a ETB, i després, a Egunkaria. Vaig passar de tenir una professió motivadora, l’ensenyament de l’èuscar a adults, a una altra: el periodisme.

Havent arribat al final de la meva carrera professional, és el moment de ser agraït, i no pas el de romandre immòbil i callat. Agraït als companys que m’han ajudat a ser més bona persona i m’han ensenyat la professió, als membres dels consells d’administració que he tingut, a tots els agents i institucions.

I especialment a vosaltres, els lectors.