Periodisme d’investigació: ‘La mina de la mort’

Va ser l’accident miner amb més víctimes de la història de la mineria a l’estat espanyol. Trenta-quatre. La censura de l’època va impedir que se’n parlés gaire a la premsa, controlada del règim. A la mina no hi havia les condicions de seguretat mínimes. Si a l’època se’n va parlar poc, amb els anys, els fets gairebé s’han esborrat. Alguns dels familiars de les víctimes no ho van arribar a saber mai. La major part no va cobrar la indemnització que li pertocava.

Avui, al cementiri d’Espà, una parròquia del municipi de Saldes, on els van enterrar, no hi ha ni una placa que els recordi. El lloc és tan abandonat que, a causa de les esllavissades, alguns dels ossos dels morts es veuen a simple vista. Moltes de les víctimes eren clandestines, no treballaven amb els seus noms reals. Fugien de la dura repressió franquista als pobles d’Almeria i més racons de l’estat espanyol. No és en va que Almeria i Jaén van resistir la guerra fins al final. És la regió espanyola on hi ha més maquis morts durant la postguerra.

Aquells homes joves van venir a treballar a Berga mentre fugien de la policia i les represàlies, potser amb la intenció de passar a l’estat francès quan s’acabés la Segona Guerra Mundial. Per precaució no podien fer servir els seus noms reals. Amb noms falsos es van morir i amb noms falsos els van enterrar. Els negaren els orígens i la identitat. Eren tan sospitosos per al règim que, ja difunts, el jutge va demanar als seus pobles natals els certificats penals. Per què? Eren morts, sí, però encara podien ser perillosos.

Un bon reportatge d’investigació

La periodista Maria Favà (Barcelona, 1949) ha investigat a fons tots aquells fets en un gran reportatge que és una bona mostra per a les noves generacions d’allò que hauria de ser el periodisme d’investigació, cuinat amb rigor, paciència, caràcter i tenacitat. Posar el focus en les zones d’ombra que el poder, i el pas del temps, han mantingut en la foscor durant molts anys. El resultat és el llibre La mina de la mort, publicat ara fa uns mesos per l’Editorial Gavarres, que inaugura “Periodismes”, una nova col·lecció d’aquest segell.

Maria Favà és una veterana de l’ofici periodístic. Ha col·laborat en uns quants mitjans catalans. Va ser una de les fundadores del diari Avui l’any 1976, on va treballar fins que es va jubilar, l’any 2010. També va ser corresponsal de la Cadena SER al Marroc i degana del Col·legi de Periodistes. A La mina de la mort ressuscita uns fets dramàtics eficaçment censurats per la dictadura de Franco i, alhora, cal subratllar-ho, fa un retrat precís, coral, i molt ben documentat del país i el franquisme a la postguerra.

És un reportatge d’història i de denúncia d’una època sòrdida, corrupta i dictatorial. Per entendre aquell passat, per imaginar com era la crua realitat de l’època no hi ha una manera millor que a partir d’uns fets tràgics que han restat impunes i oblidats. Els fets, les persones i les seves històries particulars i interrelacionades, gràcies a la sensibilitat investigadora de l’autora, pinten un fresc molt cru, veraç i realista d’uns anys terribles. Franquisme en estat pur.

A partir de l’accident, i de la curiositat per a arribar al fons dels fets en totes les direccions possibles, Maria Favà relata la misèria, la repressió, la por, la corrupció, la censura de premsa, l’explotació dels treballadors, el poder dels falangistes o de l’església, l’actitud de franquistes catalans notoris, com ara el batlle de Sabadell, Josep Maria Marcet, amic de Franco, i del governador civil de Barcelona, el falangista Antonio Correa Veglison, entre molts aliats més.

L’autora també ha fet una bona feina de mirar de restituir els noms i les històries de les víctimes tal com es mereixerien, cercant testimonis pel Berguedà i viatjant a Almeria als seus pobles d’origen per provar de trobar-hi amics o parents. El mur de silenci amb què ha topat sovint és molt revelador.

El treball és exhaustiu i impecable. És narrat amb bon ritme i intenció. L’autora va trobar el sumari del judici, oblidat durant més de setanta anys en un subterrani del Palau de Justícia de Barcelona. Era en mal estat. Havia patit unes quantes inundacions. Les autoritats judicials actuals li van posar pegues fins al punt de negar-li durant un temps la consulta dels lligalls. Un bon indici de la pervivència de la censura judicial. Els que han fomentat tant l’amnèsia col·lectiva, han conservat la seva memòria intacta, malgrat els anys transcorreguts.

A més del sumari, l’autora ha consultat totes les fonts possibles per informar-se: hemeroteques, arxius personals, oficials i judicials, testimonis, opinions d’especialistes i llibres. Com molt bé escriu el periodista i historiador Jaume Fabre en el pròleg: “Aquest és un dels llibres que cal esperar que els bons professors d’història aconsellin als seus alumnes i que després de llegir-lo obrin un debat a classe.”

També ho haurien de fer els professors de periodisme, penso, perquè els alumnes aprenguin l’ofici d’investigar i escriure. Perquè aprenguin el mètode, els obstacles i les dificultats que cal vèncer quan es fa investigació històrica. Perquè sàpiguen de què parlen quan parlen de franquisme. El franquisme no va venir de fora, com alguns pretenen dir avui.

Ni els immigrants que van venir de fora a treballar o per fugir de la repressió, com és el cas d’aquests miners andalusos, eren els dolents de la pel·lícula. Ni Franco era un general ridiculitzable, com s’ha fet ara en programes d’humor de la televisió pública. Avui hi ha un excés de banalització (o de manipulació) de conceptes històrics importants en el periodisme i el debat públic i polític.

A banda del mèrit històric i professional, La mina de la mort, de Maria Favà, ens torna el veritable significat de les paraules en el context històric, polític i social adequat. Perquè el franquisme, tal com el llibre fa evident, encara és inscrit en el paisatge i en la memòria col·lectiva. Cal conèixer molt bé el passat per no absoldre el present. Per saber d’on venim i per desfer totes les mentides i els fraus històrics que, d’ençà dels temps de la transició, els uns i els altres han predicat segons els seus interessos.

L’accident de la mina Clara de l’Espà

Va passar el 10 d’abril de 1944, Dilluns de Pasqua de Resurrecció. Una explosió a la mina Clara, de l’Espà, una parròquia de Saldes, al peu del Pedraforca, va matar trenta-quatre miners i en deixà sis de greument ferits. No era el primer accident, ni seria l’últim. Les condicions de seguretat, com l’autora documenta, eren inexistents. Els inspectors oficials ho havien denunciat unes quantes vegades al propietari i a l’enginyer de la mina, que no en van fer ni cas. La darrera advertència fou dues setmanes abans del fet tràgic.

El funeral va ser presidit pel governador civil de Barcelona, Antonio Correa Veglison, cap provincial de la FET (Falange Española Tradicionalista) i de les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). Més tard seria “conseller nacional” del Movimiento i “procurador” de les Corts franquistes.

La premsa en va parlar molt poc i tard. Hi havia interessos de gent poderosa del règim a Catalunya implicada en els fets. La justícia va aplicar escandalosament la impunitat habitual que gaudien els addictes al règim, sobretot els capitosts. I va abandonar les víctimes i les seves famílies.

El llibre investiga i treu a la llum tota la trama d’empreses, empresaris, falangistes espanyols i catalans i més poders implicats en aquest afer i en tota la corrupció franquista que hi havia a Berga a l’època. Gràcies al reportatge avui, de molts, en podem saber els noms i les històries.

La trama franquista

Domingo Martí Capmany, l’amo de la mina i “cavaller mutilat” que, quan la va comprar, tenia carnet de FET i JONS, i l’enginyer Daniel Esteller Pujol, aprenent de corrupte, segons Favà, tan sols van patir d’entrada dos mesos de presó per ordre de Correa Veglison. Els emparava Josep Maria Marcet, batlle de Sabadell i amic de Franco.

El seu advocat va ser Antonio Simarro que ja havia estat president de la Diputació de Barcelona al final de la guerra i després es va convertir en degà del Col·legi d’Advocats i batlle de la ciutat. Quan es va morir es va descobrir que tenia molts diners en comptes a Suïssa.

Se sospitava que l’interès d’Antonio Correa Veglison per les mines del Berguedà venia de la seva relació i interessos comuns amb dos dels batlles de Berga: Estanislau Boix i Andreu Bartrina, falangistes catalans destacats.

La justícia de Franco i la impunitat

Quatre anys més tard, es va fer el judici. La sentència es va dictar el 1948 i, tal com diu l’autora, “va ser un veredicte sorprenent per la desproporció entre el dany causat i la pena imposada. O més ben dit, no imposada”. Domingo Martí, amo de la mina, i l’enginyer Daniel Esteller van ser declarats culpables d’un delicte d’imprudència temerària per la mort de trenta-quatre miners i condemnats a un any de presó menor, que no van complir, i a una indemnització de sis mil pessetes per als hereus de cada víctima que, majoritàriament, no van arribar a pagar mai. Es van declarar insolvents. “Què se’n va fer, dels diners que les famílies no van cobrar mai?”, es demana Maria Favà una vegada i una altra sense poder obtenir cap resposta. En canvi, amb els anys, Domingo Martí va arribar a ser director de la Companyia Espanyola de Gas i Daniel Esteller de la Prefectura de Mines de Girona.

Les condicions de feina dels miners eren molt precàries. Als propietaris interessava únicament el negoci. A més, els capitalistes falangistes catalans de la comarca i els poders franquistes no sentien gaire afinitat per aquells homes. Eren anys d’explotació laboral extrema i, encara més, si la mà d’obra era del bàndol perdedor. Molts dels treballadors eren clandestins que fugien de la repressió o havien triat la mina per eludir el servei militar. Per contra, la relació que tenien amb els habitants del Berguedà va ser molt bona, segons els testimonis que ho recorden. La major part dels miners immigrants vivia a les masies i ajudava en les tasques del camp i amb el bestiar per guanyar-se l’allotjament. Feien dues feines: la mina i el camp.

A la mina Clara ja hi havia hagut un parell d’accidents greus abans del del 1944. Pocs anys després, hi va haver un altre accident amb 6 morts, quan va ser reoberta. A la comarca n’hi va haver molts més. L’any 1962 es van morir 15 miners a la mina Pedraforca. Els dies que Franco agonitzava, el novembre del 1975, en una mina de Fígols es van morir uns 30 treballadors. En total, es calcula que hi ha uns 205 miners morts a les mines del Berguedà.

La corrupció del poder

Són molts els aspectes històrics que Maria Favà desvela en la seva investigació. La mineria berguedana va ser una de les indústries més potents del país entre final del segle XIX i mitjans del XX. La major part d’empreses mineres que operaven al Berguedà, o hi estaven relacionades, era en mans d’empresaris locals catalans, amb lligams amb els poders franquistes i més indústries mineres, tèxtils, de transport i d’energia del país. Entre els grans magnats hi havia Manuel Girona i la família dels Olano Layzagaspi, d’origen basc, comtes de Fígols, fets nobles per Alfons XIII, que els va visitar personalment per atorgar-los el títol a Cercs, al Berguedà, amb el polític conservador Antonio Maura.

La Primera Guerra Mundial, la guerra del 1936-1939, el franquisme i la Segona Guerra Mundial van propiciar molts negocis. Hi havia una gran demanda de carbó en el mercat europeu i local. Sobretot en l’època del primer franquisme, en què Espanya estava aïllada i era una autarquia que havia de ser autosuficient.

El Berguedà, un món

Hi havia grans empreses mineres i petites explotacions força rudimentàries. Com els latifundis i els minifundis. Era un món de muntanya, un món a part. A la contaminació produïda per l’extracció del carbó i els altres minerals, s’hi afegia la desforestació greu. Les empreses necessitaven molta fusta per apuntalar i construir les galeries. L’obtenien talant boscs sencers sense escrúpols.

A banda dels treballadors de les mines, hi havia les cases dels capitalistes, com ara el castell dels Olano, que s’atribueix a l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia, emparentat amb la família. També hi havia força Guàrdia Civil. No s’ha d’oblidar que era terreny de maquis. El mític Marcel·lí Massana i la seva colla van fer molts atracaments els dies de pagament a les empreses mineres. Fins i tot es diu que Massana mateix havia arribat a treballar a les mines, probablement a la mina Clara. Les seves accions deixaven en ridícul constantment els efectius de la Guàrdia Civil de la comarca. A Massana li agradava de provocar-los fins al punt que un dia en un bar coincidí amb una parella de guàrdies, que no el saberen identificar. Quan se’n va anar els va convidar al cigaló.

Un treball per a universitaris

La mina de la mort, de Maria Favà, és una bona obra per a comprendre més bé el passat sota el règim dictatorial de Franco, informar-se, relacionar coses i reflexionar. Un treball, com ja hem dit, que hauria de ser lectura i tema de debat a les universitats d’història i de periodisme. Crec que hi ha un dèficit important de coneixement històric i polític entre els més joves.