Periodisme i cultura de fanfàrria

Una hipòtesi: l’art no cal anar-lo a buscar en els grans esdeveniments. Solen ser llocs endogàmics, de llustre i pompositat fingides. Hi sol haver molts diners pel mig i patrocinadors (bancs, cerveses…) que, altrament, mai no es preocupen de la cultura de barri. Tot a l’engròs, pur entreteniment i amb la seguretat que TV3 i la resta de la premsa els dedicarà uns quants minuts de programació alhora que, mutatis mutandis, tampoc no faran res perquè la cultura més humil tingui finestres públiques on fer-se conèixer.

Un d’aquests esdeveniments de fanfàrria és el Cap Roig Festival. Amb el patrocini de “la Caixa”, tot són lluentons i divinitat simulada. Hi ha entrades que, enguany, costen 340 euros. Foteu-li, empordanesos! Un altre és el Festival dels Jardins de Pedralbes: aquí el patrocini majoritari és del Banc de Sabadell i en la programació hi trobem gent addicta al règim, o als règims que calgui, com Loquillo o Raphael. De fet, el tamborilero que s’agenollava davant de Carmen Polo de Franco fa gira per Catalunya. S’han tornat bojos: també actuarà a Cap Roig i ja ha actuat en un invent propiciat per l’Ajuntament de Lleida: Magnific Fest. Malauradament, les beneiteries s’encomanen més que els virus.

Una altra cosa són els premis literaris grossos i grassos de la literatura catalana. Que invariablement recauen en persones mediàtiques. Després dels premis rebuts fa pocs mesos per Toni Cruanyes i Empar Moliner, la setmana passada Martí Gironell va guanyar el premi Prudenci Bertrana, dotat ni més ni menys que amb trenta mil euros, una quantitat que el 90% d’escriptors en llengua catalana no deurà rebre mai per les seves obres. I, abans que alguns em diguin que com puc suggerir que Gironell no es mereixia el guardó, deixeu-me que faci dos apunts: el llibre de Gironell el publicarà Edicions 62, és a dir, Planeta, la impulsora també dels premis a Cruanyes i Moliner; i, ves per on, en els jurats de tots aquests premis hi pul·lulen sempre escriptors de reconeguda trajectòria (sic): Montse Barderi, Glòria Gasch i Gerard Quintana, entre més. Digueu-me paranoic, però jo veig que Planeta té molt ben orquestrat el seu negoci, i hi ha gent que es presta al seu servei. Després, si la literatura hi surt guanyant, millor, però no és pas el primer objectiu d’aquests premis d’ostentació i publicitat assegurades.

Un altre exemple. La premsa cultural amb més poder va anar fa uns quants mesos a Venècia –cada any ho fa, i canta les excel·lències de la biennal d’art que s’hi organitza. Un esdeveniment configurat amb pavellons que representen la força dels estats. I fa anys que Catalunya, que d’estat encara no ho és, que se sàpiga, lloga un palau a Venècia i crea un concurs en què es presenten artistes i comissaris dels Països Catalans. Però el pavelló és fora del circuit oficial. I, per assegurar-se’n un ressò mediàtic, l’Institut Ramon Llull paga el bitllet d’avió als periodistes. I els periodistes hi van, com cada any visiten també la fira Arco a Madrid. En canvi, els costa Déu i ajut agafar un tren per anar, posem per cas, a Lleida. (Per cert, em sap greu dir-ho, però la premsa especialitzada internacional a penes sol esmentar el pavelló català, ni tampoc massa l’espanyol. Perquè no s’ho mereixen? O perquè els altres països-estat, a més de pagar el transport, també paguen l’estada?)

Lluny de la cultura de l’ostentació passen coses, més coses que no ens pensem. Encara que el periodisme cultural no en parli, perquè no ho considera prou important (que consti: hi ha periodistes que tenen un criteri molt sòlid) o perquè no hi ha patrocinadors o poders públics que els paguin els bitllets, si em faig entendre. Hi ha una cultura de proximitat que no es desplega ni a les fires comercials madrilenyes ni als grans esdeveniments artístics internacionals ni als festivals que conviden el tamborilero a recordar aquella dictadura que, ai las!, no acaba de marxar mai.

Quines coses passen? En faig una selecció apressada. Al Ponent català continua el centenari Viladot amb iniciatives sorprenents: fins a principi de juliol encara podeu veure al claustre de la Seu Vella un diàleg majestuós entre aquell edifici medieval tan emblemàtic i una instal·lació contemporània tota de ferro amb què Jaume Farreny ha traspassat o interpretat el “poema de l’home” de Viladot. Fa pocs dies, l’Enric Casasses va llegir poemes de l’agramuntí enmig d’aquell entorn i va ser una gran experiència.

Parlant de Viladot, la companyia de teatre Cassigalls, de Juneda, està fent rodar un espectacle, titulat M’estreno sota la dutxa, que a mi em sembla esplèndid. I per què no n’heu sentit parlar? Pot ser que jo estigui equivocat i l’obra que recrea l’imaginari viladotià sigui dolenta. Però també pot passar que, com que la companyia Cassigalls és allò que se’n diu amateur, no compti amb l’atenció prèvia de la televisió pública i de la crítica teatral. És curiós, perquè la tradició amateur o independent en la història del teatre català és digne de recordar. Maria Aurèlia Capmany, per exemple, feia un balanç del teatre vist a Barcelona el 1964 i deia que, amb excepcions, “tot el teatre digne fet a Barcelona ha estat per obra de les formacions independents no professionals”. I si això encara passa, però tothom mira només les produccions més costoses del teatre comercial que es fa a Barcelona?

I dos apunts més, encara. Els interessats en la història de l’art català de la primera meitat del segle XX no us podeu perdre l’exposició que el Palau de les Antiguitats (carrer de Gràcia, 1, de Barcelona) ha muntat sobre Xavier Nogués, un dels damnificats, al meu entendre, de les cotilles amb què la historiografia ha anat posant etiquetes (noucentisme, modernisme, avantguarda…) als artistes d’aquells temps. El Palau de les Antiguitats és un palau petit, una galeria d’art i d’antiquari, no és el MNAC, però ja sabeu que, de vegades, en els palaus petits hi trobes les coses que els grans deixen de fer.

I, per acabar, una cosa que es pot gaudir des de casa. Un grup de gent jove ha creat una pàgina web on recrea amb els nous mitjans la possibilitat de veure en profunditat exposicions d’artistes catalans: el vernissatge. Veure i escoltar en profunditat, escric, perquè aquestes exposicions ho tenen tot: les obres, una entrevista amb l’artista i tot un seguit d’aportacions tangencials. Ja hi ha dues exposicions al seu magatzem (Isabel Banal i Ignasi Aballí), totalment visitable, i la cosa em sembla digna de subratllar.

Una convicció: abans d’anar a buscar l’art en els grans esdeveniments, fastuosos i molt ben coberts per la premsa, és convenient que tinguem en compte la cultura que tenim més a prop. Perquè la història de l’art i de la literatura és plena de fets que van sorgir des de la humilitat, que no van tenir cap ressò i que ara, en canvi, adorem. I seria una llàstima que a nosaltres ens passi: que ens entretinguin amb notícies sobre Venècia, el tamborilero o els premis literaris conduïts i, per contra, no fem cas a llibres, exposicions, obres teatrals o concerts que tenim a tocar, encara que no vinguin avalats pel soroll i les fanfàrries.