26.02.2019 - 01:50
|
Actualització: 26.02.2019 - 07:27
‘Tractant-se de Catalunya no prenc mai precaucions’, com Eugeni Xammar. La frase, la va dir el president de la Generalitat, Quim Torra, que ahir al vespre va recuperar durant una hora i mitja el vestit que li escau més bé, el d’intel·lectual, per participar en un debat d’alta volada sobre tres periodistes catalans fonamentals: Eugeni Xammar, Agustí Calvet, ‘Gaziel’, i Carles Sentís. El president Torra va tenir com a oponents l’escriptor i periodista Jordi Amat i el professor i director de la fundació Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova. El moderador de l’acte era el periodista Antoni Baños i l’escenari de la trobada, organitzada per la llibreria la Memòria, el centre cultural la Violeta, de Gràcia.
Aquesta hora i mitja de combat de boxa a tres bandes va incloure dues sorpreses que fan pensar seriosament en el rumb del país: una manca molt considerable de polítics en actiu de tots els partits polítics per escoltar el president en l’àmbit que domina més bé; una absència molt més que remarcable de la classe lletraferida del país que s’omple la boca a l’hora de reivindicar els clàssics i la tradició, i que ahir podia haver predicat amb l’exemple; i una manca absoluta d’estudiants de periodisme que en aquesta estona vibrant haurien pogut aprendre molt més que en moltes de les hores d’assistència a unes classes avorridíssimes a la facultat (atenció, potencials alumnes interessats, us en podeu rescabalar llegint Xammar o Gaziel).
Va obrir les hostilitats Jordi Amat, presentat per Antonio Baños –cal un incís per assenyalar que la moderació va ser modèlica, repartint joc i controlant els temps– com a futur director de La Vanguardia, que no es va estalviar de repartir el primer cop de la nit: ‘Estic molt content de ser aquí al costat de Francesc Vilanova, que ha llegit molts dels meus treballs amb voluntat crítica i insistent i ja se sap que sempre és millor que parlin de tu encara que sigui malament.’ Va remarcar l’enemistat intel·lectual entre tots dos, però en canvi es va mantenir en el debat en un to de màxima cordialitat i fins i tot amb alguns punts d’entesa.
Amat va dir: ‘Em sento molt còmode en el ring perquè he de defensar la part millor de tots tres. Si hi ha res que els uneix és el fet de tenir el món al cap, són tres periodistes catalans que tenen el món al cap i el tenen amb el màxim interès i lucidesa. De Gaziel, en coneixem els cinquanta anys que viu com a home de lletres, entre el 1914 i el 1964, i cal destacar que ja des del primer moment fa llibres importantíssims com el seu Diari d’un estudiant a París o De París a Monastir, que es el llibre que hauria fet Richard Kapucinsky si hagués viscut la Primera Guerra Mundial.’
Amat va presentar Gaziel així: ‘És un acadèmic que ha de fer periodisme, que és com caure molt baix, però al contrari, escenifica a la perfecció l’intel·lectual que escriu als diaris i que té com a inter pares personatges com ara Ortega i Cambó. Quan col·labora amb El Sol fa pedagogia catalanista a la resta d’Espanya que és quelcom que fem sempre els que treballem a La Vanguardia i parla del món i del catalanisme. Del 1922 al 1936 tenim un gran analista polític que es mou en el liberalisme moderat, el republicanisme tou i en un catalanisme que hauria pogut fer que el 1936 el matessin tant els de l’un bàndol com els de l’altre’.
Francesc Vilanova va adoptar des del primer moment el paper de perdedor del partit. Va començar així: ‘Sentís és el pitjor de tots tres. Per trajectòria, el millor és Gaziel i el pitjor Sentís, que estilísticament és un desastre. Fixeu-vos que els seus companys, quan han de fer ressenya dels seus llibres, adopten actituds com ara de dir que té un estil molt cinematogràfic, que és lleuger i amb frases breus. I és que és cert, és un home que té moltes idees, però entre això i expressar-les hi ha un abisme monstruós. Tot i això, és una de les peces grosses del periodisme d’abans i de després de la guerra, com mostren molts articles seus a molts mitjans i, després del 1936, fa el tomb, impactat en part per l’assassinat de Josep Maria Planes pels anarquistes. Llavors hem de veure que som al davant d’un personatge que se sap moure molt bé, que es vincularà mínimament a Francesc Cambó i que després fa una passa més i salta a les xarxes d’espionatge al sud de França. Llavors també tindrà importància perquè serà un català de Madrid amb capacitat per a resoldre casos pràctics, per donar feina a gent i, si bé és un tipus important a Madrid, a Barcelona és tingut per poca cosa, fins al punt que en Josep Pla, que se suposa que és tan amic seu, ni tan sols li dedica un retrat de passaport.’
Tot just a les intervencions inicials i ja havien aparegut sobre la taula en Josep Pla –l’esperit que plana per aquesta sala, com diria posteriorment Jordi Amat–, l’assassinat del periodista Josep Maria Planes i la dicotomia entre Barcelona i Madrid, l’espionatge i Cambó. Embolica que fa fort.
El primer torn del president Torra (presentat per Baños com un editor que ara té una altra feina temporal) va començar així: ‘En Xammar s’abstindria, en aquesta votació, voldria celebrar un bon sopar a la Fonda Europa, amb un bon puro, i parlar dels seus temes, perquè ell no va pretendre mai res més que ser periodista i guanyar-se la vida amb aquest ofici, i si era possible fer-ho bé. No volia transcendir per ser escriptor, feina que deixava a Josep Pla, a qui arriba a dir que, ‘comparats amb vós, nosaltres som coques’.
Visió catalanocèntrica
El president va explicar que, tanmateix, fa molt bon periodisme: ‘pugilístic, modern i polemista’, va dir. ‘I quan fa de cronista estranger sempre es documenta molt bé. A Anglaterra i a Berlin trepitja carrer i fa crònica i viatja pertot arreu. Quan el llegeixo em recorda Pla, Sagarra, l’humor català i una visió catalanocèntrica que explica què passava arreu. A més a més, hi ha una vida llegendària, un senyor que viu una vida fastuosa fins que l’expulsen de la Societat de Nacions. Un home que entre el 1922 i el 1936 fa cròniques tan bones o millors que les de Josep Pla. La cosa més fascinant és que és un dels principals expositors del periodisme republicà dels anys vint i trenta, un món que s’explicava en català i que era molt universal, que va normalitzar i normativitzar el català; uns periodistes que fan que el català arribi arreu i que escriuen molt bé. I, posats a fer una biografia d’algú, millor fer-la d’algú que sigui divertit i que estigui en un partit com Acció Catalana que es mou entre ERC i la Lliga i que és un aplec de periodistes i intel·lectuals i de patriotes de primer ordre. I mireu, posats a dir, a Xammar el 1936 el ve a buscar la Gestapo a casa seva a Berlín i els anarquistes a l’Ametlla. I, en canvi, tota la vida es va mantenir fidel a la República i als seus ideals, de manera que embolica que fa fort.’
El primer round havia estat ben intens i les posicions eren marcades, però a partir d’aquí Baños va donar permís perquè s’ataquessin i es repliquessin els uns als altres i que es provoquessin. El president va començar dient a Amat: ‘Em mira pitjor que Arrimadas quan m’ha de respondre al parlament’, provocació que Amat va entomar demanant-li moderació i que va provocar la frase presidencial amb què s’obre la crònica. Amat va explicar: ‘La sensació que té Gaziel és que tots els seus amics han embogit.’ I Torra va replicar: ‘Xammar és al mateix lloc sempre, mentre que els altres dos canvien de bàndol. Xammar no té res de radical, és un català normal que defensa el seu país i la llengua i la independència.’
El debat va anar pujant de to intel·lectual i van anar apareixent cartes, documents, telegrames… I personatges com Just Cabot, Pous i Pagès, Carles Riba, Lluís Nicolau d’Olwer; matisacions sobre les comparacions possibles entre les actituds a la França ocupada i la Catalunya franquista, el dubte sobre si va ser real l’entrevista de Xammar i Pla a Hitler i una consideració interessant d’Amat sobre el model de llengua: ‘Dubto que nosaltres fem un periodisme amb un exercici d’estil literari com el que fan ells i no sé si podrem ser llegits al cap d’un temps. Tenien un model de llengua i de llibertat que ara no tenim.’ Aquesta frase es va guanyar una rèplica intensa del moderador: ‘El problema de Catalunya és que tot allò que passava als anys trenta torna i s’aguanta.’
D’una cosa no en va restar cap dubte: el president Torra va gaudir notablement amb un acte del nivell que es pot veure habitualment a la llibreria la Memòria i que ahir va transformar la Violeta en un elogi del bon periodisme dels anys trenta. Ahir s’hi va poder veure una exhibició de possibilitats d’allò que podrà ser algun dia el Parlament de Catalunya si finalment passem la maleïda pantalla.
