Perico Pastor: “Una obra d’art és com una llàntia d’Aladí”

Perico Pastor (la Seu d’Urgell, 1953) ens rep al seu taller del Poblenou. La gran quantitat de material per pintar, quadres acabats o a mig fer, llibres i embalums diversos el fan semblar més petit que no és realment. Ara hi vol fer una mica d’obres per posar-lo al dia i reordenar l’espai. “Aquí, abans, hi tenia tots els pinzells penjats i era una fotografia que no fallava mai”, diu a la Júlia durant la sessió de retrats.

Artista internacional que ha viatjat pel món sencer i ha exposat a galeries de mig món, Pastor va créixer professionalment a Nova York, on de jovenet es guanyava la vida fent il·lustracions per a The New York Times, Vogue i Harper’s Magazine, entre més. Ara, després de dues dècades sense dur cap exposició a Girona, exposa a la galeria el Claustre de la ciutat.

Abans de seure i començar la conversa, ens comenta que ja du la primera dosi del preuat vaccí. Però el que l’ha allunyat una temporada de les teles no és el coronavirus, sinó un atac de cor que va tenir el passat mes de novembre i que fins i tot el va fer passar unes quantes setmanes en coma induït. Duu els cabells llargs i està més prim que el darrer cop que el vaig visitar, però igual d’afable i de xerraire.

—Com us trobeu? Esteu plenament recuperat?
—Encara no, però la setmana passada ja em van donar l’alta. Continuaré fent la gimnàstica que feia a l’Institut Guttmann al Club Marítim i em dono un any per a la plena recuperació, que és l’habitual. Però ara ja estic operatiu i ja he anat a València amb cotxe, per exemple. El cardiòleg em diu que tinc el cor nou i que podré tornar a remar, però d’aquí a mig any. Ara faig exercicis suaus, bicicleta, peses, tot molt a poc a poc.

—Us agrada molt remar, oi?
—Sí. El rem és l’esport més complet que hi ha, per davant de l’esquí de fons i la natació. A més, estàs en contacte amb el mar i l’edat no és un problema. Jo tinc seixanta-vuit anys i sóc el nen de la colla.

—Gràcies per rebre’ns al vostre taller. Què interrompem ara mateix?
—Ara munto uns dibuixets de 20×20 d’aquests que envio cada dia a set-centes persones. Alguns el volen muntat sobre tela i bastidor i després el vénen a recollir o els l’envio.

—Això és una aventura que vau començar durant el confinament?
—Sí. El dia abans que es decretés el confinament, mirant Netflix amb un dels meus fills, vaig pensar que no estaria malament enviar un dibuix al personal mèdic que conec, que casualment són molts, durant els quinze dies que pensava que estaríem tancats, cada dia al matí, per desitjar-los bon dia. Vaig començar fent tres o quatre dibuixos molt senzills en blanc i negre com a mostra de suport, igual que la gent després sortia als balcons a aplaudir-los. Però la resposta de les trenta persones o quaranta que ho rebien va ser tan entusiasta que vaig decidir de continuar.

—I el grup es va anar ampliant…
—Bé, després vaig pensar en la gent de l’hostaleria, que quan els van obligar a tancar els van destrossar la vida, i també els hi vaig afegir. Són importants aquests, eh? No per al turisme, sinó per a nosaltres! Penseu que Barcelona és un dels llocs del món on es menja més bé. I hi he anat afegint gent fins a arribar als set-cents actuals. Des de l’Hospital del Mar i el Clínic em van demanar si els podien reenviar i jo els vaig dir que sí, és clar, com si en volien fer samarretes. O sigui que al final són milers de persones que els reben. Els he enviat un dibuix cada dia, fins el 17 de novembre, que vaig tenir un atac de cor monumental que em va deixar sis mesos fora de combat. Per sort, el 14 de març, quan feia un any de l’inici del projecte, el vaig poder reprendre. I ara ja tinc més de tres-cents dibuixos. Cada dia quan em desperto decideixo quin dibuix envio i el títol.

—Com us ha afectat aquest any llarg de pandèmia? Alguns pintors ja viuen una mica aïllats del món habitualment, oi?
—Jo tinc un talent relatiu per a la pintura i el dibuix, però dec tenir un talent per a l’amistat, perquè sempre he tingut molt bons amics. Com que mai no he tingut por de quedar-me sol, això em permet de gaudir molt de la soledat. M’agrada molt estar sol i des de fa quaranta anys treballo sol. Des que tinc aquest estudi, ja fa vint anys, la meva vida és venir aquí als matins i estar sol, que no vol dir que estigui sempre treballant, a vegades papo mosques o llegeixo. Com que visc en aquest mateix edifici, durant el confinament podia venir al taller passant pel pàrquing i, encara més important, podia fer venir els meus fills adolescents per ajudar-me i de passada que s’oxigenessin una mica. Però aquest ritual dels dibuixos matutins, que la gent espera, a mi també m’ha acompanyat molt durant el confinament, la gent m’explicava coses i jo els responia a tots… Ara ja no ho faig, perquè de mitjana rebo cent missatges cada dia, i jo en responc deu o quinze. Aquest contacte, a més, em permetia de prendre el pols a l’estat anímic de la ciutat, m’he sentit molt privilegiat.

—Aquests dibuixos són la medicina que podeu oferir?
—Jo no tinc programa, no tinc missatges i els meus quadres no volen dir res. Són unes empremtes que jo he deixat sobre un paper i que podem convenir que sí, que són un ciclista o una parella fent l’amor, però això és una convenció entre nosaltres. Això és el meu ofici. I amb els dibuixos de bon dia he tornat als orígens i a l’essència de l’art. De fet, l’obra no és el dibuix, és el fet de compartir-lo. Entre els més de tres-cents dibuixos, n’hi ha de tota mena: uns són bons, uns altres no tant, segur que no són obres mestres, perquè a més aquest concepte em fastigueja, però han fet companyia a milers de persones i l’art rau precisament en això.

—Què trobaran els qui vagin al Claustre de Girona fins el 22 de maig?
—Bàsicament, s’hi trobaran els quadres que ja estaven pensats per a l’exposició que s’havia de fer ara fa un any, complementats amb altres que no estaven prevists, més recents o més antics, des del 2014 fins ara. Feia vint anys que no exposava a Girona i era una bona ocasió per a fer una mica de repàs de trajectòria.

—Com es trien els quadres d’una exposició? Els que t’agraden més? Els que vols vendre? Els que segueixen un tema?
—Els que vols vendre no, perquè després no els acabes venent. Molts galeristes et demanen que repeteixis una exposició anterior si aquella va funcionar bé. És un error, perquè la gent no vol tornar a veure exactament el mateix. Potser sí que volen veure les meves senyores grassonetes, però també volen descobrir altres coses. Quan vaig signar amb la Sala Parés, em van parlar d’exposicions temàtiques i jo els vaig dir que no en feia. Per mi, una exposició és l’ocasió de seleccionar el millor que has fet durant un any o dos i mostrar-ho. Si resulta que hi ha un fil conductor, perfecte, i si no, no. Això no vol dir que a vegades apareguin temes, com quan vaig descobrir Venècia el 1995, o la Toscana cinc anys més tard. I al desembre, a la Galeria de Sant Cugat, també en faré una altra de temàtica, basada en els meus sis mesos d’hospitalització. Fa quatre anys, la meva dona va estar ingressada i vaig fer un llibre amb dibuixos del Clínic. També he fet la façana del nou Institut Guttmann i ara amb l’exposició de Sant Cugat crec que el tema sanitari quedarà més que cobert.

—Ha estat un ensurt gros, això que acabeu de passar.
—És que el nostre cos és fantàstic i podem fer mountain bike o saltar des de les roques de Menorca a l’aigua, però quan tens un accident o un infart, t’adones que obrir una ampolla d’aigua mineral et pot representar tant d’esforç o més. És tot un aprenentatge, això. I com ens recuperem, i com ens ajuden a recuperar-nos, i com ens ensenyen a viure amb limitacions si no ens recuperem del tot.

—Continueu combinant dibuixos i il·lustracions.
—Sí. Aquí, quan fas d’il·lustrador per a La Vanguardia, saps que ho podràs fer fins que et moris, encara que no t’apugin el sou. A Nova York sí que calia lluitar, allà el director artístic tenia una llista de milers d’il·lustradors i triava segons la temàtica. Quan jo vaig començar a mostrar el meu portafolis a diaris i revistes, ho posava tot, per demostrar que podia fer de tot, fins que un director artístic em va dir que m’havia de centrar en el que m’agradava, i això va ser una gran lliçó. “Do your thing”, em va dir. Això, en aquell moment, em va obrir els ulls.

—Ara feu “your thing”?
—Crec que sí. Ni més ni menys. No espero a escriure la gran novel·la americana. Jo no espero a fer la gran obra d’art. Crec que algunes de les coses que he fet estan molt bé, entre altres, la Bíblia que vaig il·lustrar. Tinc una quinzena de quadres que aguanten el que calgui, i després, n’he pintat molts de competents i molts que me’ls podria haver estalviat. Això no vol dir que siguin dolents, però si no els hagués pintat, tampoc no hauria passat res.

—Per què no els feu tots com aquests quinze millors?
—Perquè això no depèn de tu. Cada quadre és com una partida d’escacs, que té les seves regles no escrites, i que a mesura que avances es van concretant. És una partida amb uns materials, una tècnica, una història, que es resol d’una manera concreta. Si jugues bé, és fantàstic, però no pots guanyar sempre. I el temps també et dóna perspectiva: a vegades al cap d’uns anys veus que no n’hi havia per a tant, o al contrari, que allò que vas menystenir té alguna cosa que t’havia passat per alt. Però bé, jo sé que no sóc Rembrandt ni Fra Angelico. De fet, jo no passaria l’examen de Belles Arts, em suspendrien segur, i vaig deixar Arquitectura no per les matemàtiques, sinó pel dibuix.

—Us molesta treballar per encàrrec?
—Jo estic plenament disposat a prostituir-me si m’ho passo bé i em paguen! Si m’avorreixo i a sobre no em paguen, no. En general, treballar per encàrrec m’agrada. El projecte de la Bíblia, per exemple, va ser una proposta inesperada. A mi no m’havia passat mai pel cap, però quan m’ho van dir de seguida vaig veure-hi les possibilitats i vaig dir que sí, sense saber què implicava de feina o de diners. Vaig veure que com a il·lustrador em permetria de donar el màxim. Van ser 1.500 il·lustracions en quatre mesos, algunes són per aquí en un calaix. I abans de morir-me m’agradaria il·lustrar un altre llibre del mateix calibre que la Bíblia, que són les memòries de Casanova. Pel personatge, que era molt simpàtic, i perquè és com un TripAdvisor de l’Europa del segle XVIII, aquest home va anar a tot arreu.

—I el projecte de crear el dibuix més gran de la història, l’octubre del 2018 al MNAC, a què responia? Un desafiament? Un divertiment?
—Allò va ser un desafiament, però un desafiament físic. Deu hores dibuixant ajupit, amb seixanta-sis anys, o fins i tot amb vint, és dur. Em feia patir, pensava que em podia quedar travat. Era un projecte molt complet: jo em vaig ocupar del guió, els materials, el muntatge, l’estètica… Que t’ofereixin el terra del MNAC és un privilegi. El que és una llàstima és que el dibuix no es pogués cobrir amb una resina i quedar allà. Ara tinc les restes per aquí enrotllades. Jo sempre he intentat de demostrar que amb un paper i uns traços pots canviar un espai. No cal una escultura de cinc tones o una instal·lació de 100.000 ampolles al voltant d’un tractor.

—Quina relació teniu amb els vostres quadres un cop fets? Us sap greu desprendre-us-en o us fa feliç?
—A mi m’agrada molt guanyar-me la vida amb el que faig i m’agrada molt vendre els meus dibuixos. A vegades em pregunten si no em sap greu. Sí, és clar, amb alguns quadres em sap greu fins al punt que no els vull vendre. Altres, m’agrada molt haver-los pintat, però estic encantat de perdre’ls de vista. El que és bonic per mi és pintar-los, si després hi ha algú que em paga i se’ls emporta i és feliç, jo més. M’agrada l’intercanvi mercantil en l’art, és un joc net: jo ho poso sobre la taula i tu decideixes si ho vols. Hi ha qui diu que això és la perversió de l’art i és una collonada. Els artistes que fan veure que no es preocupen d’aquestes coses, de fet, són els que se’n preocupen més. I qui té fama d’Avida Dollars, Salvador Dalí, el va estafar tothom: secretaris, marxants i pelacanyes. A mi el comerç de l’art m’encanta. M’agrada l’art comercial. Com diuen en anglès, “put your money where your mouth is”. Prefereixo mil vegades viure de la bona voluntat de la gent que em compra obres que no viure subvencionat o demanant beques, que no sabria ni com fer els dossiers. A mi em representa més feina preparar un dossier que una exposició.

—Sou ràpid pintant, això ja ho vaig veure al MNAC…
—És que el pinzell et demana que vagis de pressa. És una actitud cal·ligràfica oriental, que t’exigeix rapidesa. Al MNAC, el problema era la posició i el tipus de paper, però en general no és més difícil ni més lent fer un dibuix de 2×3 metres que un de 20×20. Canvia el pinzell i el teu gest. Potser no et demana exactament rapidesa, però sí un gest i que vagis component a mida. Sí, la meva tècnica és ràpida. Si les seixanta parelles o setanta de dansaires que vaig fer al MNAC les hagués fet sobre la meva taula a 40×40, les hauria fetes en un parell d’hores sense aixecar-me de la cadira.

—Aquesta capacitat de treball vostra, unida a l’actitud humil, resten transcendència al fet de ser artista, no?
—La meva mare sempre m’explicava que quan era jove es deia que als homes els agradaven les dones primes, el vi blanc sec i la música de Wagner. En realitat, els agradaven les dones grassonetes, el vi una mica dolcet i Puccini. En art, passa una mica igual. El que jo faig no és gens intimidatori. La gent, quan entra a un museu, hi entra intimidada. Vas al Louvre i La Gioconda t’ha d’agradar, perquè és la pintura més famosa del món. Jo no diré que no m’agradi, però a la mateixa sala, jo giro 90 graus a l’esquerra i veig Les noces de Canà, de Veronese, i a mi m’agrada més. I si voleu, ens asseiem amb calma i en parlem i crec que guanyaré jo. Amb això no vull dir que La Gioconda no sigui excelsa, que consti. Però des de petits ens han ensenyat que les obres dels museus són obres mestres i que la nostra actitud ha de ser genuflexa. Tu vas allà a dir amén i jo crec que no ha de ser així.

—Com ha de ser, doncs?
—Dic sovint que una obra d’art és com una llàntia d’Aladí: tu te la trobes, la fregues amb la teva intel·ligència, sensibilitat, amor, i en surt una flama, més petita o més gran. Les meves obres, en general, agraden d’entrada, són com un caramel dolç, i conec molta gent que la primera obra d’art que van comprar era una obra meva que van trobar al supermercat i després s’han comprat obres d’art “importants”, perquè picaven una mica. Aquesta acceptació m’ha significat un problema, tot i que a mi no em fa perdre la son ser al MACBA o al MNAC o no ser-hi.

—Però us agradaria ser-hi?
—Sí, és clar. Però el MNAC és ple com un ou. Si un dia em planto allà amb una furgoneta i dic al Pepe Serra que li porto els meus millors quadres, no té on posar-los, suposant que li agradin. I el MACBA juga una guerra que no és la meva, no passa res. Un dels projectes que segurament tampoc no duré a terme és articular un museu que pugui incloure pintors com Serra de Rivera o Artigau, que no són als museus, perquè l’espai sempre és limitat i si has de triar entre Picasso i Serra de Rivera, ja sabem qui guanya. Si al MNAC traguessin un Fortuny per penjar-me a mi, els diria que s’han tornat bojos. També és cert que n’hi ha tres o quatre, i no diré noms, que si els substituïssin per un Perico, hi sortirien guanyant, però això passa a tots els museus, també passa a Florència. Sempre conviuen obres mestres i altres d’aquestes que si no hi fossin, no passaria res. M’agradaria un tipus de museu sostenible, a la Seu d’Urgell, o a Balaguer, o a Olot, que pogués acollir l’obra de pintors com jo i que anés canviant, i que les obres estiguessin a la venda. Però això costa de fer.

—Potser les xarxes socials poden fer una mica aquesta funció?
—No ho sé. Jo ensenyo a Instagram algunes coses que pinto. A Facebook vaig opinar molt de política durant els fets del 2017, i em vaig trencar la cara perquè jo no sóc independentista i em disgustaven coses tant d’una banda com de l’altra, però quan la cosa es va acabar, ho vaig deixar, “case closed”. Ja estava tot dit. Twitter l’odio, no m’agrada gens. La sensació és que acabes opinant massa. I per als meus fills adolescents, Facebook és com la pedra de Rosetta.

—Però les utilitzeu per vendre?
— M’hi he de posar seriosament. Ara faig unes làmpades amb una gent de València que són un homenatge al cubisme. Si això funciona, caldrà muntar una bona botiga electrònica. Ho hauria de fer, sí. Per Sant Jordi vaig fer unes roses que es van vendre molt bé gràcies a Instagram. Ja ho havia fet el 2020 de manera molt improvisada i ara aquest any va ser la primera feina que vaig poder fer després de l’atac de cor.

—Per acabar: quina és l’última obra artística que us ha emocionat?
—Uf, aquestes preguntes sempre costen. Mireu, entre les últimes lectures que he fet, he descobert un autor mig grec i mig suec que es diu Theodor Kallifatides i m’agrada molt, és molt planer.