Vicente Guilarte, l’advocat del germà de Rajoy que dirigeix els jutges espanyols

La crisi dins el poder judicial espanyol és una espiral que no s’atura. Aquesta setmana, hi ha hagut un nou capítol amb la substitució del president interí del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Rafael Mozo –afí al PSOE–, després d’haver superat l’edat de jubilació. L’òrgan del govern dels jutges fa gairebé cinc anys que té el mandat caducat arran dels desacords polítics entre el PSOE i el PP.

El càrrec de president interí l’hereta ara l’advocat conservador Vicente Guilarte Gutiérrez (Bilbao, 1953) perquè és el vocal més gran del ple. Però el seu ascens ha ocasionat força recels, perquè un sector del CGPJ avalava que mantingués l’activitat privada com a lletrat i professor. Finalment, Guilarte ha acceptat la presidència tot adherint-se al règim d’incompatibilitats i prometent-hi dedicació exclusiva. El sou del president del CGPJ és de 151.186,20 euros –sense comptar les antiguitats–, segons el règim retributiu del 2023. En el cas dels vocals amb dedicació exclusiva, és de 130.390,40 euros.

El ple del CGPJ que comandarà Guilarte és molt diferent del que es va constituir el 3 de desembre de 2013 durant el primer govern de Mariano Rajoy. Dels vint-i-un membres nomenats pel congrés i el senat espanyols, només en queden setze. Rafael Fernández i Rafael Mozo s’han jubilat; Victoria Cinto s’ha mort; i Concepción Sáez i Carlos Lesmes han dimitit.

Lesmes, molt afí al PP, va ser president del CGPJ fins l’octubre passat, quan va anunciar que deixava el càrrec amb la intenció de forçar el PSOE i el PP a renovar l’òrgan de govern dels jutges, sobretot després de la reforma legal del govern de Pedro Sánchez el 2021 que impedeix al CGPJ de nomenar nous jutges mentre tingui el mandat caducat.

Vuit mesos després de la retirada de Lesmes, l’organisme continua a la deriva, tot i els esglais de les institucions europees, preocupades pel deteriorament de l’estat de dret a l’estat espanyol. El 25 de juliol, dos dies després de les eleccions espanyoles, Guilarte presidirà el seu primer ple del CGPJ.

Qui és Vicente Guilarte?

Tot i haver nascut a Bilbao, Guilarte ha fet carrera professional a Valladolid i Madrid. El 1979 va començar a exercir com a advocat, especialment al Col·legi de Registradors de la Propietat i Mercantils d’Espanya. D’ençà del 1991 és catedràtic de dret civil a la Universitat de Valladolid (anteriorment ho havia estat a Burgos). Com a advocat dels registradors, Guilarte va conèixer el germà de Mariano Rajoy, Enrique Rajoy Brey. El va defensar unes quantes vegades i va aconseguir que els tribunals li retiressin sancions imposades per la Direcció General de Registradors espanyola. En una carta pública, Rajoy li va agrair “el suport impagable”.

El 2013, a proposta del PP, va ser nomenat vocal del CGPJ. Ell ha negat en tot moment que la família Rajoy mogués fils a favor seu, però els vincles són innegables. “Diré que sí que conec el president del govern. També conec Rafael Nadal, però en tot dos casos falta reciprocitat: dubto que ells em coneguin a mi”, va dir amb certa sorna en una entrevista a El Norte de Castilla. Tanmateix, el mateix diari també va reconèixer l’amistat i proximitat amb diputats i senadors de la província de Valladolid, entre els quals, l’ex-vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría.

L’estiu abans del seu nomenament, Alberto Ruíz Gallardón, aleshores ministre de Justícia espanyol, va promoure una reforma del CGPJ segons la qual els vocals que no s’integren en la comissió permanent poden mantenir l’activitat privada, encara que això comporti conflictes d’interès. Això ha permès a Guilarte de continuar al Col·legi de Registradors de la Propietat, a la Universitat de Valladolid, però també al consell d’administració d’Europac i com a assessor del bufet Maio Legal, on també hi ha l’ex-vice-presidenta espanyola Elena Salgado.

Com a vocal, Guilarte s’ha adscrit a les files conservadores pròximes al PP, tot i que a vegades ha votat al costat dels afins al PSOE. El 2014, per exemple, alguns mitjans espanyols van fer escarafalls perquè el seu vot en la comissió disciplinària del CGPJ va impedir la suspensió cautelar del jutge Santi Vidal mentre es tramitava el seu expedient per haver redactat un projecte de constitució catalana. Més tard, el vocal va votar a favor de la sanció de tres anys sense sou i feina. Vidal no va tornar als jutjats fins el maig de 2019, quan li van donar una plaça en el jutjat social número 27 de Barcelona. Set mesos després, es va jubilar.

Amb un altre element candent per la judicatura, la derogació del delicte de sedició, Guilarte va assegurar a La Voz de Galícia que hi havia “una certa ingerència política i un intent de controlar l’efecte de les sentències”, tot i que matisà que les pressions feia anys que existien. “Diria que el punt d’inflexió va ser la sentència dels GAL, on es va començar a fer una utilització pública de les resolucions judicials”, afegí. A més, va defensar la sentència de Llarena contra el procés: “La reforma del delicte no agrada, objectivament, a part de la judicatura […] Repeteixo que la sala segona es va atenir escrupolosament al principi de legalitat i va dictar la sentència d’acord amb el codi penal vigent.”

Una parella també sota el paraigua del PP

Guilarte és casat amb la jutgessa María Felisa Herrero Pinilla, que també ha fet carrera sota el paraigua del PP. El 2003 va ser nomenada directora general a la Conselleria de Presidència del govern de Castella i Lleó, que comandava Juan Vicente Herrera. Però poc després (2004), va canviar de càrrec i va esdevenir gerent de regional de Justícia, on va coincidir amb l’actual president de l’executiu, Alfonso Fernández Mañueco.

Herrero va ocupar la gerència fins el 2010, quan va tornar als jutjats, concretament a l’Audiència de Segòvia. El 2015 va fer el salt a la capital espanyola i va aconseguir una plaça a la secció novena de la sala civil de l’Audiència de Madrid. El 2017, el PP li va tornar a oferir un càrrec suculent, però aquesta volta sense entrar en un govern. Rafael Catalá, aleshores ministre de Justícia, la va nomenar jutgeessa d’enllaç entre Espanya i França, en substitució de Javier Gómez Bermúdez.

El jutge d’enllaç és una figura més aviat diplomàtica que té la funció d’agilitzar la cooperació judicial sobretot en matèria de terrorisme i crim organitzat, més enllà dels sistemes internacionals ja prevists. Aquesta mena de càrrecs tenen poca càrrega de treball i sous molt elevats. En el cas d’Herrero, va cobrar uns 10.000 euros mensuals nets en catorze pagues. El 2018, malgrat la caiguda del govern de Rajoy amb la moció de censura, la magistrada va continuar a París.

El 2022, després d’haver vist passar Dolores Delgado, Fernando Grande-Marlaska i Pilar Llop pel Ministeri de Justícia, Herrero va decidir de tornar a Madrid. Ara bé, la seva intenció no era reincorporar-se als jutjats, sinó que es va presentar per ocupar una plaça com a cap en el servei de relacions internacionals del CGPJ. En el darrer ple abans de les vacances d’estiu, l’òrgan de govern dels jutges va avalar Herrero per sobre dels altres setze candidats. En totes dues votacions, el seu marit es va abstenir.