Toni Comín, l’antiglobalització de tradició federalista que va abraçar l’estelada de Junqueras

Fill de l’històric líder d’esquerres i el cristianisme Alfonso Comín, el nou conseller de Salut, Toni Comín (Barcelona, 1971), va arribar a la primera línia política de la mà de Pasqual Maragall. Ha estat diputat pel PSC-Ciutadans pel Canvi les legislatures del 2004 i el 2006. La multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 va evidenciar diferències insalvables amb els seus companys socialistes. Dos anys més tard, va acabar entregant el carnet del partit i oficialitzant el seu viratge del federalisme a l’independentisme. Va rebutjar un lloc en la candidatura d’ERC a les europees, però ha sabut cuidar la relació amb el líder republicà, Oriol Junqueras, que l’ha premiat amb un lloc destacat a Junts pel Sí. Negociador del pla de xoc social amb la CUP, aspira a ser un conseller dialogant i obert en la cartera de més dotació pressupostària del govern.

A casa ja mamava política des que era un nadó, i no sols per influència del pare, sinó també materna. Adolescència i joventut centrades en reivindicacions socials i en el moviment antiglobalització, amb reflexions i assaigs sobre democràcia econòmica. És el més petit de quatre germans i segueix la tradició cristiana de la família. Catòlic practicant, col·labora en l’espai jesuïta Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. Un aspecte de la seva trajectòria vital que l’ha acostat a Oriol Junqueras. Els seus col·laboradors diuen que comparteixen valors i una manera de concebre la política, entesa com a vocació de servei.

Llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques i format també en Humanitats, Comín ha treballat de professor de batxillerat al Sagrat Cor del carrer Diputació de Barcelona i a l’escola de negocis ESADE. Amb una beca postuniversitària, va trepitjar el parlament europeu fa prop de deu anys. La política comunitària el va fascinar, però no suficient per allunyar-se de la seva filla Laia (aleshores bebè de pocs mesos) i la seva parella, en Sergi, quan Junqueras li va oferir concórrer a les últimes llistes d’ERC per l’Eurocambra. Motius personals, però també polítics. Feia tan sols uns pocs mesos que havia estripat el carnet socialista.

Malgrat els seus coquetejos amb l’activisme social, Comin no va estrenar-se en política fins l’any 2004 amb un padrinatge d’excepció, el de Pasqual Maragall, que el va persuadir fins a adherir-lo a la plataforma Ciutadans pel Canvi, propera a l’òrbita del PSC. Un cop acabada l’etapa de diputat va impulsar una ILP per la reforma de la llei electoral catalana, que s’ha deixat un cop més al calaix.

Tradicionalment, Comín havia estat un ferm defensor de la via federalista, però va començar a allunyar-se de la direcció del PSC quan Barcelona va omplir-se d’estelades i crits independentistes la diada del 2012. Va discrepar de sobiranistes com Ernest Maragall, Marina Geli i Montserrat Tura, quan van apostar per nous partits catalanistes d’esquerres, i va preferir foguejar-se en tertúlies radiofòniques i columnes d’opinió fins que Esquerra el va rescatar.

Anteriorment havia estat temptejat per fer el salt a la política municipal quan el Partit Socialista buscava nous lideratges i renovació interna, però Comin va preferir centrar-se en la política nacional. Enguany ha fet realitat el seu desig i ha tornat al parlament com a número 11 de Junts pel Sí. Amb la vice-presidenta Neus Munté i Lluís Llach, ha portat les negociacions del pla de xoc social amb la CUP. Trobades sovint tenses en què ha exercit de traductor entre el llenguatge polític convergent i el cupaire. Un tarannà dialogant que vol implantar en una conselleria conflictiva.

Precedit de Boi Ruiz i amb la ressaca de les retallades, Comín s’encara a polèmiques encara vives sobre concertacions i projectes daurats de CiU com el Visc+ i el Consorci Sanitari de Lleida, durament criticats pels grups de l’oposició, i també per Esquerra. Aquests dies s’envolta de professionals del sector per aterrar amb un cert salvavides en un terreny que li és desconegut. Serà el primer conseller de Salut de les últimes dècades que no procedeix del camp mèdic.