19.10.2021 - 21:50
Félix Bolaños (Madrid, 1975) sempre ha estat descrit com un home discret, que no pas gris. Aquest advocat de formació, reticent a l’atenció mediàtica, els titulars i les especulacions, és ara per ara una peça clau en el poder institucional i orgànic del PSOE. Poques persones a l’estat espanyol acumulen tanta influència i capacitat de decisió. En la darrera convenció del PSOE, l’ex-president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, s’hi va referir com a “Superbolaños“. El sobrenom té un deix humorístic, però no caricaturitza pas la realitat. El ministre de la Presidència espanyol actual ho va encaixar amb un somriure i li va restar importància.
Evidentment, Bolaños no es passeja pas per la Moncloa vestit de blau amb una essa majúscula groga al pit i uns calçotets vermells per sobre dels pantalons. La seva figura no té traces del dibuix de Juan López Fernández, però substitueix la manca de gràcia per eficiència. Darrere seu, s’hi apilonen els rivals, contrincants i enemics interns que ha derrotat. Tan sols cal recordar la darrera remodelació de l’executiu espanyol. Aquest estiu, Pedro Sánchez va escapçar tres figures que fins aleshores havien estat fonamentals en la seva opa a Ferraz, i després, a la Moncloa: Carmen Calvo, Ivan Redondo i José Luis Ábalos. El gran beneficiat de la tala de sequoies fou Bolaños, fins aleshores el quart engranatge en discòrdia, sempre amagat de les càmeres.
De la secretaria general de la Presidència va fer al salt al capdavant del ministeri i s’ha convertit, sense cap mena de dubte, en l’home fort de Sánchez dins el govern. Tots els afers espinosos passen per les seves mans: la taula de diàleg, la negociació del pressupost o els tractes amb el PP per a repartir-se el poder institucional. A més, dins l’executiva del PSOE, és l’encarregat d’ordir el pla per a reformar la constitució espanyola.
Sánchez ha deixat caure aquests dies, més enllà de les crides periòdiques a derogar la llei mordassa i la reforma laboral del PP, que vol recuperar la idea de reformar la constitució. Sense ser gaire precís, ha dit que calia fer-hi constar nous drets de salut i ambientals i eliminar la inviolabilitat del rei. Ni una menció a Catalunya, ni a un possible referèndum d’autodeterminació. L’encàrrec, a les beceroles i gairebé eteri, és una nova prova de foc per a les capacitats de Bolaños. “Aquestes coses ni es demanen, ni es refusen”, va dir premonitòriament quan va ser nomenat ministre.
Mentrestant, Carmen Calvo i José Luis Ábalos s’ho miren de segona fila del congrés estant, sense dret a tocar ni dir res, solament compensats amb el caramel econòmic de presidir les comissions d’Igualtat i d’Interior. Així mateix, l’ex-vice-presidenta participa cada dimarts de la tertúlia política del programa Hora 25, en què comparteix micròfons amb Pablo Iglesias i José Manuel García Margallo. Unes converses que transiten entre la saviesa d’aquells que han vist la cara real del poder i la mala digestió d’una jubilació forçosa.
Per una altra banda, Iván Redondo, amb qui més mala relació tenia Bolaños, s’ha esfumat. L’ex-cap de gabinet de Sánchez, que no té carnet del PSOE, s’ha reciclat com a articulista de La Vanguardia després d’haver fet una aparició sonada, gairebé bufonesca, al programa Lo de Évole. Segurament el llibre Moncloa. Iván Redondo. La política o el arte que no se ve, que acaba d’arribar a les llibreries, és una versió més pausada del crit desesperat d’atenció que va proferir a La Sexta.
De la Complutense al Banc d’Espanya
Però tornem a la història del nostre protagonista, Félix Bolaños. Abans d’entrar en política es va llicenciar en dret a la Universitat Complutense de Madrid. El 1998 va començar a exercir com a lletrat i tres anys després es va integrar en el departament laboral d’Uría Menéndez, el tercer bufet en facturació de l’estat espanyol –gairebé tres-cents milions d’euros el 2020.
El 2005 va entrar al Banc d’Espanya com a lletrat assessor en matèria laboral, sindical i de seguretat social. Entre el 2008 i el 2018, va fer de cap de la divisió d’assessoria jurídica laboral i documentació jurídica. Va compaginar aquest càrrec amb la tasca docent a l’IE Law School.
Un socialista de carnet
Bolaños és un socialista de carnet i acumula dècades de militància. De fet, va conèixer Pedro Sánchez en els estadis més baixos de la política orgànica socialista, amb qui a poc a poc va anar progressant dins la jerarquia. Ara, ell mai no ha fet el pas de presentar-se en una llista electoral.
Mentre treballava al Banc d’Espanya, Bolaños també era membre del congrés regional del PSOE a Madrid, però el 2014, coincidint amb l’ascens a la secretaria general, va ser nomenat secretari de la comissió federal d’ètica i garanties. Plenament integrat a l’estructura del partit, el seu recorregut polític anava completament lligat al de Sánchez.
I així ho va demostrar el 2016, quan en un congrés extraordinari la vella guàrdia del PSOE va repudiar el president espanyol actual per haver-se negat a investir Mariano Rajoy. En aquell moment, Bolaños va fer costat a Sánchez en el seu periple –inclòs un recorregut amb cotxe per l’estat espanyol fent campanya– per a recuperar el tron socialista.
Uns mesos més tard, la militància del PSOE li va retornar la secretaria general i, de retruc, va desbrossar el camí perquè Bolaños somiés amb les grans esferes de poder. El 2018, després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, Sánchez el va nomenar secretari general de la Presidència.
L’afinador de la Moncloa
Mentre Iván Redondo es guanyava una reputació d’assessor impecable i de convertir en or qualsevol estratègia electoral, de la Presidència espanyola estant, Bolaños s’enterrava en la lletra petita i en les negociacions a porta tancada. Sense garbuix mediàtic. L’exhumació del cadàver del dictador Francisco Franco va ser la primera vegada que va tastar la pressió de l’atenció pública.
Al costat de la ministra de Justícia espanyola d’aleshores, Teresa Delgado, va ser un dels pocs representants del govern al Valle de los Caídos durant l’operació d’exhumació. Abans, a més, va fer de vincle comunicatiu entre la família Franco i l’executiu de Sánchez.
La capacitat de resoldre qualsevol atzucac li ha valgut el sobrenom de “l’afinador de la Moncloa”. Les seves mans han redactat part de l’acord de govern de coalició amb Unides Podem, l’articulat del primer d’estat d’alarma –posteriorment tombat pel Tribunal Constitucional (TC) a petició de Vox– o els indults als presos polítics.
Després, a més de fer-se càrrec de la coordinació entre ministeris, ha dut a bon port les negociacions amb el PP per a repartir-se el TC, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble i l’Agència de Protecció de Dades. La renovació del Consell del Poder Judicial (CGPJ) és el següent escull de la llista.
Així mateix, ha estat la veu del govern espanyol en les negociacions dins i fora de la taula de diàleg. Caldrà veure si podrà afinar un espai de negociació que, ara per ara, és ferit de mort, tenint en compte que no contempla la posició d’ERC –amnistia i referèndum– i JxCat no hi té representants.
“L’etapa del procés sobiranista s’acaba i en comencem una de nova, que és la de cerca de solucions […]. Ens asseurem a la taula de diàleg per cercar solucions, però sempre dins la constitució i la llei”, va dir en una entrevista El País abans de la darrera reunió de la taula.
Aquest home discret, si realment vol resoldre aquest darrer atzucac, caldrà que s’oblidi del seu carnet del PSOE i recuperi de l’armari la roba d’àrbitre de futbol, que va vestir de jove quan estudiava dret.
