22.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 23.09.2022 - 02:19
La tardor de 1922, Benito Mussolini, l’ambiciós i carismàtic fundador del Partit Feixista, es va convertir en el primer ministre més jove d’Itàlia, després d’haver pres el poder amb la marxa sobre Roma, que va inaugurar un període fosc de domini totalitari.
Un segle després, sembla que Itàlia és a punt de tenir el seu primer líder d’extrema dreta d’ençà que el cos de Mussolini va ser penjat a la vista de tothom al final de la Segona Guerra Mundial. Aquest diumenge, 25 de setembre, s’espera que els votants elegeixin com a primera ministra Giorgia Meloni, la dirigent de Germans d’Itàlia (Fratelli d’Italia), un partit amb un llinatge que es remunta als grups feixistes de Mussolini.
Molts italians i europeus estan comprensiblement preocupats. El seu ascens més que probable arriba en un moment de fragilitat nacional a Itàlia, que es veu afectada per problemes econòmics, una inflació desbocada i una crisi d’immigració. També planteja preguntes incòmodes sobre la idea d’identitat i unitat europees. A més, és un símptoma del malestar polític i dels vents que han empès els dirigents de la dreta populista a tot el món.
Qui és Giorgia Meloni?
Meloni ha estat acusada de ser una política provocadora. Nacionalista orgullosa, les seves posicions polítiques destaquen per l’oposició a la immigració i per la suposada protecció d’Itàlia de la “islamització”. Així mateix, es presenta com a defensora dels valors familiars tradicionals, polititzant el cristianisme i la maternitat com a pilars de l’autèntica identitat nacional italiana. En un discurs del 2019, deia: “Sóc Giorgia. Sóc una dona, sóc una mare, sóc italiana, sóc cristiana.” Una retòrica florida que es va fer viral, i que fins i tot es va convertir en un muntatge musical.
Però Meloni també és un camaleó polític. Canvia d’estratègia quan és políticament avantatjós fer-ho. En la seva joventut, admirava obertament Mussolini i el considerava un bon polític. Però ara que té els sondatges a favor, quan li han demanat si estava d’acord que el líder feixista va ser perjudicial per a Itàlia, ha respost que sí.
Durant aquests anys, ha afalagat dirigents ultranacionalistes, com ara Vladímir Putin, Viktor Orbán i Marine Le Pen. No obstant això, també ha mirat d’alinear-se amb el conservadorisme del Partit Conservador Britànic i del Partit Republicà als Estats Units.
Darrerament, ha provat d’allunyar-se del suport inicial als homes forts de Rússia i de la Xina amb la intenció d’emfatitzar la seva voluntat de servir patriòticament el seu país.
L’ascens al poder de Germans d’Itàlia
L’estratagema sembla que ha funcionat. L’aliança d’extrema dreta de Germans d’Itàlia amb els partits afins, la Lliga Nord i Força Itàlia, té gairebé totes les butlletes per a aconseguir la majoria absoluta al parlament. Però és el partit de Meloni el que destaca, amb sondatges que mostren que acapararà al voltant d’una quarta part de tots els vots.
Això significa un ascens notable de Germans d’Itàlia fins al poder. En el transcurs d’aquests darrers quatre anys, les dades dels sondatges del partit han anat augmentant constantment des de poc més del 4% (2018) fins a més del 25% actualment. La trajectòria suggereix que el partit ha rebutjat els seus vincles històrics amb el feixisme o que, simplement, a molts italians això no els importa.
Germans d’Itàlia és descendent del partit del Moviment Social Italià, format per partidaris de Mussolini després de la Segona Guerra Mundial. Meloni ha provat de posar distància entre ella i el llinatge de la formació, i ha dit que la dreta italiana considera que el feixisme és tan sols part de la història d’Itàlia.
Meloni també ha aprofitat els sentiments nacionals d’inseguretat i ansietat, causats per les múltiples crisis que han afectat el país aquests darrers dos anys, entre les quals la pandèmia de la covid-19 i la humanitària, amb Itàlia com a principal estat receptor d’immigrants que es dirigeixen a Europa. D’altra banda, el país també s’enfronta a una inflació disparada i a una crisi energètica, impulsada per la invasió russa a Ucraïna i la decisió de Putin d’utilitzar el subministrament de gas a la Unió Europea com una arma més de la guerra.
Arran d’aquestes crisis, Meloni s’ha presentat com la persona que ha de “rescatar” Itàlia. La història ha demostrat que en temps de precarietat, els dirigents carismàtics ultranacionalistes tendeixen a recollir bons resultats entre l’opinió pública.
Amb una fórmula familiar que, segons ella, vol posar Itàlia “en primer lloc”, Meloni ha guanyat popularitat entre els italians embolicant l’euroescepticisme, la xenofòbia i la islamofòbia de patriotisme.
Del caos del col·lapse de la coalició
Però l’èxit de Germans d’Itàlia no és tan sols de Meloni. Hi ha una altra cara, el fracàs de la coalició del govern Mario Draghi –formada per Junts pel Futur, Partit Demòcrata, la Lliga, el Moviment Cinc Estels, Article 1, Força Itàlia i Itàlia Viva–, que ha deixat molt tocades algunes formacions.
Les eleccions anticipades a Itàlia es van anunciar després de la dimissió del primer ministre Draghi, un economista admirat internacionalment, conegut amb el sobrenom de Super Mario arran de la gestió de la crisi de la zona euro al capdavant del Banc Central Europeu.
Ara bé, amb la coalició de govern no va tenir tant d’èxit i es va veure obligat a dimitir el juliol del 2022, enmig d’una crisi econòmica i política, que no va fer sinó agreujar-se quan la Lliga i Força Itàlia van prioritzar els interessos electoralistes i es van girar en contra del primer ministre.
Itàlia sovint ha tingut problemes amb el seu lideratge polític. El sistema polític del país gairebé garanteix un govern de coalició, de manera que els partits es troben amb agendes i visions dràsticament diferents dins el govern, a vegades fins i tot mútuament excloents. El col·lapse de la coalició actual ha malmès moltes formacions de tot l’espectre polític, però sobretot al Moviment Cinc Estels.
A més, també hi ha hagut fracassos i escàndols individuals en els partits que volen plantar cara a Meloni a les urnes. Això inclou casos de corrupció, com ara l’acusació de finançament regular que penja sobre Matteo Renzi, ex-dirigent del Partit Demòcrata i actualment al capdavant del centrista Itàlia Viva.
Mentrestant, tots els intents de forjar una coalició de centre-esquerra amb la intenció de desafiar el bloc de la dreta han fracassat. De fet, l’única aliança que s’havia aconseguit va fer-se miques pocs dies després d’haver-se format.
Preparada per governar?
Els partits que han guanyat amb aquest embolic polític han estat en gran part de la dreta. En aliança amb els Germans d’Itàlia de Meloni hi ha la Lliga Nord, la formació de Matteo Salvini, de marcat sentit euroescèptic i antiimmigració, i Força Itàlia, el partit de l’ex-primer ministre Silvio Berlusconi.
A diferència de Força Itàlia i la Lliga Nord, que es van integrar en la coalició del govern de Draghi, Meloni ha pogut fer campanya sense l’ombra del fracàs de l’executiu fallit.
D’altra banda, l’auge de Meloni també és simptomàtic d’un clima europeu en què han crescut els suports a polítics d’extrema dreta, com Marine Le Pen a França i Viktor Orbán a Hongria.
El lema de la campanya electoral de Meloni ha estat “A punt per a governar”. La gran pregunta és si Itàlia està preparada perquè Meloni es converteixi en primera ministra.
Julia Khrebtan-Hörhager és professora associada d’Estudis Internacionals a la Universitat de Colorado State i Evgeniya Pyatovskaya és doctorant en Comunicació per la Universitat de South Florida. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
