28.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.11.2023 - 21:45
A Madrid van veure el jutge Manuel García-Castellón (Valladolid, 1952) sopant a la marisqueria Rafa, al barri de Salamanca de Madrid, en un reservat. Fa tres anys d’això, just quan el jutge de l’Audiència espanyola acabava d’imputar l’ex-dirigent de Podem i ex-vice-president del govern espanyol, Pablo Iglesias, en el cas Dina, acusat de destruir la targeta de mòbil de la seva assessora. Compartia taula amb Julio Ariza, un empresari navarrès amb vincles a l’Opus, president d’Intereconomía i molt amic de Santiago Abascal; el seu fill, Gabriel Ariza, fundador de l’agència de comunicació que ha fet les campanyes electorals de Vox; i Jesús Trillo-Figueroa, germà de l’ex-ministre del PP i un dels tertulians habituals d’El gato al aAgua, el programa insígnia de la televisió d’Ariza. No se sap de què van parlar, diuen els mitjans espanyols que se’n van fer ressò, però és il·lustratiu de quin és l’entorn de García-Castellón, el jutge amic de José María Aznar, que ha protegit el PP en algunes de les principals causes per corrupció i que s’ha obsessionat amb la persecució dels qui considera enemics d’Espanya, Podem i l’independentisme català. Una obsessió que l’ha portat a encausar a correcuita Carles Puigdemont per terrorisme, per més que vulneri el respecte a les normes jurídiques més elementals. L’any que ve es jubilarà, a 72 anys, i impedir l’amnistia a Puigdemont vol ser el seu darrer servei a Espanya, l’última esperança de la dreta i la ultradreta espanyola d’aturar l’amnistia.
“Com a ciutadà…”
Julio Ariza era precisament qui va presentar García-Castellón en un acte a Ourense, a Galícia, el 5 d’octubre proppassat, organitzat per Foro la Región. Les seves paraules denotaven no tan sols l’admiració pel jutge, sinó també la relació de confiança i amistat entre tots dos. “Manuel García-Castellón m’impressiona especialment, és un home intel·lectualment brillant”, començava dient. En el torn de preguntes, García-Castellón va entomar la que era inevitable, sobre la possible amnistia als represaliats pel procés. Tenint en compte que ha instruït l’operació Judes contra tretze CDR acusats de terrorisme i que encara té entre mans la causa contra el Tsunami Democràtic, s’hauria hagut d’abstenir de fer cap comentari.
Però no s’hi va poder resistir. García-Castellón és impulsiu amb les seves obsessions, i això el porta a cometre erros i irregularitats. Les conseqüències que puguin tenir s’hauran de veure. Aquell dia, va dir que era conscient que havia de parlar amb prudència perquè duia causes que hi estaven relacionades, però tot seguit en va tenir prou de matisar que parlava “com a ciutadà”, i va dir: “La constitució tampoc no diu que l’esclavitud sigui prohibida, no és prohibida expressament. I aquests senyors han dit que de seguida que puguin ho tornaran a fer; per tant, aquesta amnistia serà la primera de moltes més que vindran?”
En aquell moment, el PSOE negociava amb Junts i ERC la llei d’amnistia i un pacte per a investir Pedro Sánchez, i la temperatura de l’olla de pressió mediàtica i política madrilenya augmentava ràpidament. Les seves declaracions van passar força desapercebudes durant unes setmanes, fins que VilaWeb i El Diario se’n van fer ressò i les defenses d’alguns investigats en la causa del Tsunami van recusar García-Castellón. El jutge ha forçat la màquina d’aquesta instrucció després de quatre anys de tenir-la adormida, inactiva. La motivació per a accelerar-la és, doncs, política, no pas judicial; i va començar amb l’admissió de Vox i de l’associació ultra Dignidad y Justicia com a acusació particular perquè es mantingués l’acusació de terrorisme i, d’aquesta manera, pogués retenir la causa a l’Audiència espanyola, just quan la fiscalia deia que “solament” hi veia desordres públics.
Quan això va quedar clar, va rebre un informe extens de la Guàrdia Civil que assenyalava els responsables del Tsunami Democràtic, però on no es feia pas cap esment particularment rellevant de Carles Puigdemont. L’informe el va rebre un divendres, l’endemà de l’anunci d’un acord sobre l’amnistia entre el PSOE i ERC, i passat el cap de setmana, dilluns, just quan era a punt de tancar-se l’acord entre el PSOE i Junts, García-Castellón va anunciar que investigava tant Puigdemont com Marta Rovira per terrorisme, i s’empescava l’atribució de la mort circumstancial d’un turista francès a l’aeroport de Barcelona el dia de la protesta als suposats responsables del Tsunami.
El fiscal se’n feia creus, perquè el jutge no li havia deixat temps ni tan sols de presentar el seu informe. S’havia avançat, perquè la cosa important per a García-Castellón era mirar de rebentar el pacte per a investir Pedro Sánchez i fer possible una llei d’amnistia. I no era un fiscal qualsevol, sinó Miguel Ángel Carballo, un ariet contra l’independentisme català a l’Audiència espanyola, responsable d’haver impulsat les acusacions contra Tamara Carrasco i Adrià Carrasco i contra els CDR de l’operació Judes. Doncs Carballo diu en el seu recurs contra la decisió de García-Castellón que no hi ha indicis de cap mena perquè el Tsunami es pugui considerar terrorisme ni per atribuir a Puigdemont cap responsabilitat en una organització que amb prou feines es podria definir com a tal.
L’origen de l’obsessió
Per què García-Castellón tensa tant la corda? Actua pel seu compte o bé té el suport de l’estructura de l’Audiència espanyola? El caràcter obsessiu també el va demostrar quan va provar d’encausar Pablo Iglesias en la causa sobre el robatori de la targeta del mòbil d’una assessora seva, Dina Boussselham, i aleshores fou la sala penal de l’Audiència, primer, i el Tribunal Suprem, després, que li van parar els peus quan van rebutjar que Iglesias fos encausat. Què el porta a aquests excessos?
Segons Pedro Águeda, periodista d’El Diario i un dels que coneix més bé l’historial del jutge, “quan García-Castellón va tornar a l’Audiència Nacional el 2017, identificar els enemics d’Espanya ja no suscitava tant de consens” com en la seva primera etapa en aquest tribunal d’excepció, a mitjans i final dels anys noranta, quan va instruir casos com el de l’assassinat de l’ex-regidor del PP Miguel Ángel Blanco i l’atemptat contra José María Aznar. Fou en aquell moment que, segons alguns mitjans, es va forjar l’amistat entre el jutge i el president espanyol d’aleshores. “Eren temps que l’enemic de l’estat era un […]. Per als mitjans de comunicació, els jutges i els policies que lluitaven contra ETA constituïen la primera línia de l’estat de dret […]. Manuel García-Castellón no entén res més que l’aplaudiment unànime de la premsa a les seves iniciatives, com quan actuava contra ETA. I molt menys entén les crítiques a les xarxes socials, que aleshores no existien”, escrivia Águeda fa uns dies.
El jutge va tenir un parèntesi llarg entre una etapa i una altra a l’Audiència espanyola, perquè l’any 2000 el govern d’Aznar el va premiar amb la designació de magistrat d’enllaç amb l’estat francès, que implicava treballar amb les autoritats franceses en casos, sobretot, contra membres d’ETA. Fou una destinació daurada que va allargar dotze anys, malgrat el seu francès precari, i altament retribuïda. Després, va passar a ser magistrat d’enllaç a Itàlia, malgrat el seu desconeixement de l’italià, durant cinc anys més. Fins que el 2017 el PP el va necessitar. Ell continuava essent el titular del jutjat central número 6 de l’Audiència espanyola, que durant tots aquells anys cobrien jutges substituts. El darrer, Eloy Velasco, era una nosa per als ex-dirigents del PP que pretenien de frenar causes de corrupció que els afectaven.
A final del 2016, poc abans del retorn de García-Castellón a l’Audiència espanyola, la policia va enregistrar, amb motiu de la investigació del cas Lezo, una trucada entre l’ex-president de la Comunitat de Madrid Ignacio González i l’ex-ministre Eduardo Zaplana, en la qual conspiraven per apartar Velasco com a jutge instructor d’aquesta causa i col·locar García Castellón al seu lloc. “A veure, Eduardo. Tenim el govern, el Ministeri de Justícia, no sé què i tal. I escolta, tenim un jutge que està provisional… Tu l’ascendeixes… Jo li diria, vingui vostè cap aquí. Quina plaça li toca? Ontinyent, a prendre pel cul, Ontinyent, i ací que vingui el titular [García Castellón], que ja me les apanyaré amb el titular, cony”, deia González en la trucada.
I l’estiu del 2017 ja tornava d’Itàlia i reclamava la plaça al jutjat. I quan es va fer càrrec de la instrucció del cas Lezo, una de les primeres decisions que va prendre fou de rebaixar la fiança del germà d’Ignacio González i establir una fiança de 400.000 euros per a l’ex-president madrileny, que aleshores feia mesos que era en presó preventiva sense fiança. Poc després, ambdós van sortir de Soto del Real.
La protecció de Cospedal i el silenci d’estat sobre l’operació Catalunya
Després, va fer-se càrrec de les causes principals del cas Villarejo d’espionatge, que en cap cas inclouen cap investigació sobre l’operació Catalunya. Silenci d’estat. García-Castellón es va fer càrrec de la instrucció del cas Tàndem. El sumari indicava que l’ex-comissari José Manuel Villarejo tenia a casa seva i en oficines dels seus negocis privats informes sobre Artur Mas, sobre el finançament d’Unió Democràtica, el referèndum de l’1-O i l’ex-cònsol honorari de Letònia a Barcelona i president de la Plataforma Pro-seleccions Catalanes, Xavier Vinyals.
Però és que Villarejo va idear una segona operació Catalunya, el febrer del 2017, quan el govern de Rajoy preparava la manera d’aturar la convocatòria imminent del referèndum. L’ex-policia va oferir al govern espanyol informació sobre “milers de comptes” de catalans a Andorra i va utilitzar el marit de l’ex-ministra María Dolores de Cospedal per fer arribar la proposta a l’executiu de Rajoy.
En una conversa enregistrada entre Villarejo i el marit de Cospedal se sent com l’ex-comissari el pressiona dient que gent del CNI li ha demanat pel paper de la ministra a la primera operació Catalunya (2012). “Això és molt important, Ignacio, perquè és liquidar els independentistes d’una puta vegada per totes. […] És important que el número 1 i el 2 sàpiguen la situació. […] Comenta-ho a la María Dolores. De l’únic que em refio és del secretari d’estat, sobretot per a explicar-li les dades d’Andorra, que són una línia d’investigació que esclafa tots aquests independentistes. Són uns 12.000 comptes dels quals n’hi ha 4.000 d’empresaris catalans. I això aniria de collons”, deia l’ex-comissari. Malgrat aquesta informació, el jutge García-Castellón i la fiscalia es van negar a obrir una peça sobre l’operació Catalunya, i els enregistraments intervinguts a Villarejo romanen com a secret oficial.
En la macrocausa de l’operació Tàndem també s’investiga el cas Kitchen, pel qual Villarejo va espiar –per encàrrec del govern espanyol durant els anys de presidència de Mariano Rajoy i fent ús de fons reservats– l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas per a intervenir-li les proves que tingués sobre la implicació en el cas Gürtel de dirigents del PP i destruir-les. I, a desgrat de totes les proves que apuntaven Cospedal com a responsable de l’espionatge, el jutge va refusar d’investigar-la. Una de les proves era un àudio en què Cospedal demanava a Villarejo que impedís que es publiqués “la llibreteta”, en referència als documents de Bárcenas amb els comptes de la caixa B del PP.
A García-Castellón li falten pocs mesos abans de la jubilació forçosa, quan farà setanta-dos anys. Havent salvat ex-dirigents del PP de casos de corrupció i amb ETA inactiva fa més d’una dècada, la seva darrera obsessió és Carles Puigdemont. I farà tant com calgui perquè, si més no la gent que l’esperona –la dreta i l’extrema dreta, els del sopar a la marisqueria Rafa– el puguin continuar aplaudint.
