El pitjor malson de Pérez de los Cobos

Quan Diego Pérez de los Cobos, el 28 de gener d’enguany al matí, arribava a la seu inhòspita de l’Audiència espanyola, a San Fernando de Henares, dissimulava sota el nas un timidíssim somriure d’una gran satisfacció. Perquè arribava el seu gran dia, el que havia somniat d’ençà del Primer d’Octubre: testificar en un judici fet en un tribunal d’excepció espanyol contra el major Josep Lluís Trapero, acusat ni més ni menys que del delicte de rebel·lió. Però ben poc es podia imaginar que justament aquell dia el seu somni humit de feia tant de temps es començaria a tòrcer, i s’acabaria convertint abans no acabés l’any en el seu pitjor malson.

Ell era el principal testimoni de càrrec contra el major. Només havia de repetir el paper que ja havia fet al Tribunal Suprem espanyol quan havia testificat contra els presos polítics. En va sortir victoriós, més altiu i tot de com hi havia entrat, sobretot perquè aquell tribunal, el de Marchena, jugava clarament a favor seu, i perquè l’advocat que l’havia de desactivar, Xavier Melero, en la defensa de Joaquim Forn com a conseller d’Interior, no se’n va sortir. Aquell judici no era el de Trapero, però el coronel no va parar de repetir-ne el nom –fent una ganyota cada vegada que el deia–, acusant-lo de conspirador, de traïdor, de ser una peça fonamental d’un pla rebel. I tot això amb la benedicció de Marchena, que sabia que allò era irregular, que el major no hi era ni el jutjava a ell.

Era l’avantsala de la culminació del seu desig, de la condemna de Trapero. Abans va arribar la condemna per sedició dels presos, cosa que el devia satisfer a mitges, perquè si en aquella sentència delirant els Mossos d’Esquadra i el paper que havien tingut com a policia insurrecta no apareixia gairebé enlloc alguna cosa no acabava de rutllar. Rebel·lió, hauria volgut ell, i que la sentència digués que la policia de Catalunya havia actuat de braç armat. No fou així, però la sentència del Suprem sobre aquells fets havia de vincular per força el tribunal de l’Audiència espanyola que jutgés Trapero. Perquè els fets eren els mateixos, perquè si el 20-S i l’1-O van ser aixecaments sediciosos, la inacció dels Mossos, i per damunt de tot el seu cap, el major Trapero, que havia permès el tumult, havia de ser castigada.

Li mancava l’episodi final, la cirereta, el moment de veure Trapero assegut al banc dels acusats, i ell mirar-se’l des del banc dels testimonis, amb la profunda satisfacció de saber que cada paraula que digués aniria acostant el major un centímetre més cap a la garjola. Li mancava això, la culminació d’un pla ordit d’ençà de la vigília del Primer d’Octubre. El pla consistia a fer veure en les reunions prèvies al referèndum entre els diferents cossos policíacs que hi hauria coordinació –ell havia estat imposat com a coordinador del dispositiu!–, que actuarien sempre a requeriment dels Mossos quan els calgués suport en alguns col·legis per a poder-los precintar. Però la policia espanyola ja va anar preparant l’actuació pel seu compte per a rebentar la votació. I així ho van fer. Pérez de los Cobos va dir a primera hora del matí de l’1-O que els Mossos havien trencat el dispositiu i les policies espanyoles van tirar pel dret, agredint els votants i intentant convertir el referèndum en un caos ple de violència.

I fou just després de l’1-O, quan l’estat va comprovar que efectivament la gent havia votat, que el pla de violència no els havia servit per a impedir la votació, que van començar les acusacions contra Trapero d’haver-ho permès, de ser-ne còmplice. I de seguida fou acusat de sedició: va haver d’anar a declarar a l’Audiència espanyola només cinc dies després del referèndum. D’aquell 6 d’octubre del 2017 al 28 de gener del 2020: Pérez de los Cobos va començar la declaració amb el mateix to agressiu contra Trapero, però va topar amb l’advocada Olga Tubau, que rere aquelles ulleres gruixudes i una extraordinària calma va anar traient de polleguera el coronel. Perquè el va anar fent caure en errors, i va demostrar al tribunal que Pérez de los Cobos no podia demostrar amb proves concretes cap de les dures acusacions que feia contra Trapero de connivència amb un pla rebel.

Aquell dia que havia de ser triomfant per a ell, el coronel va sortir de l’Audiència amb cara de pomes agres. Perquè sabia que havia fallat. I així ho va confirmar l’Audiència espanyola en la sentència signada pels magistrats Vieira i Sáez Valcárcel. Del seu testimoni van dir que “la seva percepció no afegeix cap valor a la prova de càrrec”, perquè era només una percepció personal. Va ser incapaç de demostrar res d’allò que afirmava sobre Trapero, amb una voluntat obsessiva perquè fos condemnat, sobre la seva complicitat amb l’organització del referèndum i el projecte independentista. En la sentència del Suprem, Marchena remarcava en diversos paràgrafs el valor de la declaració de Pérez de los Cobos; en la de l’Audiència, el testimoni de Pérez de los Cobos és utilitzat com a argument de pes per a demostrar que les acusacions contra el major no es podien demostrar.

Quina una humiliació per al coronel, que enguany ja havia estat destituït del càrrec, el mes de maig, per haver intentat fer guerra bruta contra el govern del PSOE i Unides Podem. I en quin malson s’ha transformat el seu gran somni. Perquè avui Trapero no és pas engarjolat, sinó restituït en el càrrec.