12.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.12.2024 - 22:17
Retrunyien crits de “viva España!” i “viva la Guardia Civil!” dimarts passat al restaurant Lar de Domingo de Madrid, a pocs metres del Palau del Pardo, que fou residència del dictador Francisco Franco. Hi havia dos-cents guàrdies civils, pel cap baix, i jutges i els fiscals rebels del Suprem (Zaragoza, Cadena, Madrigal i Moreno, els del judici contra el procés) i polítics i ex-polítics tan sinistres com l’ex-ministre Jorge Fernández Díaz, en un ambient castís i amb fervor patriòtic espanyol, tal com relaten els mitjans de la corda. Tots alçaven la copa brindant pel coronel Diego Pérez de los Cobos, a qui homenatjaven per les seves dècades de servei al cos armat, especialment per episodis tan obscurs com els que va protagonitzar durant els anys més durs del conflicte basc i pel paper que va tenir en l’execució d’un pla calculat per a omplir de violència la jornada del referèndum de l’1-O. Perquè Pérez de los Cobos avui es jubila. I l’estat profund (i no tan profund), que era ben representat en aquell dinar de dimarts, encimbella aquest individu de camisa blava i processat per tortures per haver exaltat com ningú la doctrina de l’enemic intern.
Nascut a Gandia el 1963, va passar la infantesa i joventut a Iecla, el poble de Múrcia limítrof amb el País Valencià que el va veure créixer i fer-se políticament. A casa seva, tant ell com el seu germà gran, Francisco (el polèmic ex-president del Tribunal Constitucional espanyol, militant del PP), van mamar un ambient molt conservador, catòlic i afecte a la dictadura. El seu pare, Antonio, va anar de quart candidat a la llista de la formació d’extrema dreta Fuerza Nueva a la circumscripció de Múrcia en les eleccions espanyoles del 1977.
Camisa blava el 23-F
Els fills, seguint les petjades del pare, també eren admiradors de l’ideòleg de Fuerza Nueva, l’ultra Blas Piñar. Francisco, quan estudiava a l’institut, va fer campanya pel no a la constitució espanyola en el referèndum de ratificació del 1978, i en va esquinçar un exemplar davant els companys de classe. Ho relatava un reportatge de la periodista Violeta Tena al setmanari el Temps, que també assenyalava el germà petit, Diego, com el més exaltat i extremista. Ho explicaven testimonis que citava el reportatge i segons els quals Diego Pérez de los Cobos va posar-se la camisa blava de falangista el 23 de febrer de 1981 i va anar rabent a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla per oferir-se a donar suport al cop d’estat que perpetraven Tejero, Milans del Bosch i companyia.
Si el seu germà gran va optar pel dret, ell es va estimar més la carrera militar a la Guàrdia Civil, i va ser destinat al País Basc, on a començament dels anys noranta es va veure involucrat en un cas de tortures que va cridar l’atenció d’unes quantes organitzacions internacionals de defensa dels drets humans. Fou la tortura al membre d’ETA Kepa Urra el 1992. El van detenir en un dispositiu de la Guàrdia Civil, i uns agents el van traslladar emmanillat a un descampat. Allà, els guàrdies civils el van despullar, el van colpejar amb objectes punxants i el van arrossegar per terra. Pérez de los Cobos fou un dels cinc acusats, processats i jutjats el 1997; tres van ser condemnats per l’Audiència Provincial de Bilbao a quatre anys de presó cadascun. Pérez de los Cobos i un altre dels acusats van ser absolts.
Qui va defensar Pérez de los Cobos en aquell judici fou José María Fuster Fabra, advocat ultradretà, defensor també del general Rodríguez Galindo, que fou condemnat pels GAL, ex-militant i candidat de la Fuerza Nueva de Blas Piñar que tots dos van admirar. Fuster Fabra fou un dels assistents al multitudinari dinar de dimarts, i a propòsit d’aquest homenatge elogiava el coronel en un article en què es referia a ell com al “penúltim caiman”, l’únic objectiu del qual eren “la pàtria, la llei i l’ordre”, i recordava d’ell la sang freda amb què va participar en un tiroteig el 1997, enmig de les jornades del seu judici, en què van acabar matant a trets dos suposats membres d’ETA. Un episodi del qual extreu que Pérez de los Cobos “té un parell de pebrots ben posats”.
Però aquest precedent del judici per tortures no el recordava pas Manuel Marchena, força anys més tard, quan va cridar a declarar Diego Pérez de los Cobos en el judici contra el procés.
O feia veure que no el recordava. Perquè Marchena es va descuidar de demanar-li –com feia amb tots els testimonis– si havia estat mai processat. Fou l’únic a qui es va oblidar de demanar-li-ho. L’endemà, ja ho va fer, i Pérez de los Cobos va respondre que sí, que havia estat processat una vegada i, més tard, absolt. Però no va dir en quin cas, ni per quin motiu. I Marchena no li ho va preguntar, a diferència del que feia amb els altres testimonis que afirmaven que havien estat processats, de qui sempre volia saber la causa. En el cas del tinent coronel, no.
Captat per Pérez Rubalcaba
El seu paper en aquell judici fou cabdal. Perquè ell era al cor del dispositiu policíac que el govern espanyol va anar preparant durant mesos per sembrar el caos el Primer d’Octubre, per esvalotar la societat catalana en el moment culminant del procés d’independència, per mirar de generar un estat de caos i violència que desnaturalitzés el referèndum, que no se’l pogués considerar de tal manera i que justifiqués uns processaments contra dirigents polítics i socials pels delictes més greus del codi penal, com el de rebel·lió. I així va ser.
Pérez de los Cobos va arribar a tenir aquesta responsabilitat després d’haver estat assessor de l’ex-ministre socialista d’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba (que el 2018 va afirmar que l’estat espanyol estava disposat a pagar el preu que fos per desempallegar-se de Puigdemont) durant els governs de Zapatero. A ningú en aquell executiu no li grinyolava el seu passat tèrbol i filofalangista, ans al contrari, hi encaixava; amb l’arribada de Rajoy a la Moncloa va mantenir el càrrec i va acabar essent una de les persones més confiança de Jorge Fernández Díaz al Ministeri d’Interior.
Després de l’assalt a la Generalitat del 20-S, fou designat coordinador del dispositiu policíac amb què s’apartava els Mossos de les seves competències en seguretat i amb què es va mirar d’impedir el referèndum del Primer d’Octubre. Fou aleshores quan ell i el major Josep Lluís Trapero van topar frontalment. El xoc fou de tal magnitud que Trapero va esdevenir una obsessió per Pérez de los Cobos, que va maldar durant el judici contra el procés al Suprem, primer, i durant el judici contra el major i la cúpula dels Mossos a l’Audiència espanyol, després, per demostrar que era la peça fonamental d’un pla rebel. Però si bé Marchena li ho va permetre tot, i va remarcar en la seva sentència el valor de les declaracions de Pérez de los Cobos per a forjar la condemna, va fracassar a l’Audiència espanyola.
Perquè s’hi va trobar dos jutges que no se’l van creure, que no van trobar que hi hagués res que demostrés allò que afirmava. Pérez de los Cobos va sortir d’aquell judici –en què es va acabar absolent Trapero– humiliat en un interrogatori antològic de l’advocada Olga Tubau.
Un pla violent a l’ombra
En aquests judicis, el coronel va repetir que la Guàrdia Civil i la policia espanyola havien trencat la suposada coordinació amb els Mossos i van anar per lliure a atacar els col·legis electorals del Primer d’Octubre perquè van veure una suposada inacció dels Mossos i una ineficàcia en el seu dispositiu el matí mateix del dia de la votació. Però les declaracions d’alguns agents durant el judici van permetre d’entendre que allò que havia passat fou molt diferent, i molt més greu, amb Pérez Cobos al bell mig.
Hi havia un pla paral·lel a l’oficial i que feia veure que hi havia una coordinació entre els tres cossos policíacs. Alguns agents que van testificar van explicar que el coronel els havia passat una llista de col·legis amb antelació, que els havien sectoritzat, que havien preparat una avaluació de cadascun per decidir en quins actuarien, segons uns criteris de “practicabilitat”, que no els havien dit pas de coordinar-se amb els Mossos en la sessió informativa de la matinada de l’1-O, i que a quarts de set ja els havien dit que endavant, que es llancessin contra els col·legis, triats de manera capriciosa, escampats, sense un criteri clar, perquè es transmetés la sensació que podien anar a qualsevol lloc i en qualsevol moment a atacar; i va quedar clar per aquests mateixos testimonis que tots ells parlaven per un “canal paral·lel” per no deixar rastre de les ordres que rebien. I es van acarnissar.
Pérez de los Cobos era el màxim responsable d’aquest dispositiu violent que va deixar un miler de ferits. Però ni les evidències del seu paper repressor, ni (tornem-hi) el seu passat falangista, tèrbol i poc presentable per a un comandament d’una policia democràtica, no van ser prou motiu perquè el govern de Pedro Sánchez el destituís o el relegués.
La guerra amb Marlaska
Això no va passar fins un any més tard, quan el ministre Grande-Marlaska el va destituir com a cap de la Comandància de la Guàrdia Civil a Madrid perquè havia fet investigar responsables del govern espanyol per haver permès la manifestació del 8 de març a Madrid pocs dies abans de la declaració de l’estat d’alarma per la pandèmia. Aleshores sí que el van destituir, per “pèrdua de confiança”. És clar que aquesta destitució fou revocada pel Tribunal Suprem uns anys més tard. Sempre el Tribunal Suprem, el mateix que li donava un cop de mà cada vegada que presentava batalla en la seva pugna particular amb el ministre Marlaska, que –com una qüestió personal– anava fent tot de nomenaments per impedir que Pérez de los Cobos fos ascendit a general. El Suprem va donar la raó al coronel (sempre el Suprem), que, tanmateix, va renunciar a fer executar la sentència per no perjudicar els seus col·legues ascendits.
I, com a coronel, amb 61 anys acabats de fer, s’ha de jubilar. Un estat de dret respectuós amb els drets civils s’hauria d’avergonyir d’haver tingut un individu com Pérez de los Cobos comandant un cos de la policia. Però a l’estat espanyol es brinda per ell, i moltes de les principals capçaleres elogien aquest “caiman” de sang freda, cor falangista i repressor brutal de l’independentisme català i basc.
