22.07.2020 - 21:50
Sergi Perelló és el nou secretari general de la Intersindical-CSC, el sindicat sense lligams estatals, que s’ha mostrat desacomplexadament partidari d’una república catalana independent. Tenen com a referents els bascs ELA i LAB i la CIG gallega, menys coneguda però potentíssima. La Intersindical és un sindicat petit, però que viu un moment dolç i es troba en ple període de creixement. Tenen cent altes cada mes, i han estat capaços d’organitzar vagues generals en ple 155 i després de la sentència als presos polítics, mostrant musculatura. En aquesta entrevista telefònica, Sergi Perelló ens parla del projecte de futur d’un sindicat que no vol quedar encasellat només en l’etiqueta de sindicat nacional. Si creixen, és també per motius laborals.
—Qui és Sergi Perelló?
—Nascut a Barcelona. Família de Vila-Seca i Tarragona. Som tres germans: dos bessons i un germà petit. Jo sóc un dels bessons, bivitel·lins. Mon pare era enginyer de camins, ara jubilat. Ma mare, ara morta, va treballar al sector avícola. Vaig estudiar, sense acabar, Disseny Gràfic i Antropologia. Durant molt de temps he fet tasques de solidaritat internacional amb l’Amèrica Llatina, amb tot l’afer dels paramilitars. He treballat en una naviliera, i en empreses avícoles. I ara sóc un treballador del sindicat, en l’àrea internacional. Sóc afiliat a la Intersindical des de l’any 1999.
—Ara sou alliberat?
—No. Sóc un contractat del sindicat, que és diferent. Som uns deu de plantilla. Advocats, assessors, tècnics. A banda, tenim treballadors, els delegats a les empreses, que dediquen unes quaranta hores el mes a feines sindicals. Necessitem múscul i estructura. Fer els comptes, portar les seus territorials. Tot això no es fa sol.
—Quin sindicat us trobeu i on el voleu portar?
—El sindicat ha saltat la tanca i es troba en plena fase de creixement. I ara l’objectiu és créixer de manera ordenada. Ens hem estructurat, tenim onze unions territorials, s’han creat sectorials i federacions. El mandat en l’àmbit intern, doncs, és fer un creixement endreçat. En l’àmbit extern, volem anar avançant i estenent la nostra proposta i el nostre model sindical, que creiem que és diferent de la resta. Hem d’ajudar a avançar en drets, i no perdre’n. I volem fer avançar el projecte compartit de la construcció d’una república, que ocupa la centralitat política i social del Principat de Catalunya.
—Dades d’afiliació i delegats sindicals: on sou i on voleu anar?
—El juny del 2018 érem 2.600 afiliats i teníem 200 delegats. Ara som a 5.600 afiliats i passem dels 1.000 delegats. A Catalunya hi ha 50.000 delegats: 23.000 (CCOO), 21.000 (UGT), 2.300 (USO), 1.400 (CGT). Som, doncs, els cinquens i ens anem acostant als quarts, perquè la progressió és de cent altes el mes, de mitjana. Volem ser una opció real. La gent ha de veure que el sindicalisme és una eina per a transformar les nostres vides. No ha de ser una cosa inútil. Si el sindicalisme no té funció, no té sentit. La nostra funció és transformar les nostres vides i aquest país. Però perquè això passi, també cal organització sindical. En els darrers quinze anys tot ha fet un tomb immens, amb l’aparició de la CUP al parlament, la pujada d’ERC, les mutacions de l’espai postconvergent, el naixement de l’ANC, els CDR… Però el camp sindical s’ha quedat en el marc autonòmic. Ho volem canviar. No hi ha hagut gaires canvis. Nosaltres creiem que, com a tants altres països (Còrsega, Sardenya, País Basc, Galícia, Noca Caledònia), ha d’haver-hi una opció real que defensi els treballadors d’aquest país.
—Quins fronts teniu oberts ara mateix?
—Sobretot ERTO, tancaments d’empreses i els 300.000 autònoms que malviuen (dels 600.000 que hi ha) i que són un dels exemples més clars de la desregulació laboral. També tenim conflictes amb precaris a les universitats i a Educació, a Barcelona Activa, a empreses química a Girona, amb interins a l’administració local. Sabem que com més creixem, més conflictes tindrem.
—Per exemple, els miners de Súria.
—Tenim dues persones al comitè d’empresa de Montajes Rus, de tretze. Ara a la mina volen acomiadar seixanta-sis persones i tancar. Hi ha hagut dues morts fa poc. Les mines són un exemple del model sindical. Nosaltres som els qui vam convocar la vaga indefinida, que al final va ser d’un dia perquè l’empresa va aturar. Vam arrossegar els altres sindicats, que no volien convocar. Vam forçar que els altres es moguessin, com un dominó. No estem en contra de negociar, estem en contra del pactisme que ens porta a perdre drets. És un nou model, i volem fer pedagogia: si continuem amb el model sindical conservador, continuarem perdent drets. I és el model que ha imperat els darrers trenta anys, quaranta, i que ha vist una gran quantitat de reformes laborals: l’última, ni es deroga. I el govern és de PSOE i Podem! És això que creiem que s’ha de canviar. No anem amb la cresta aixecada, però sí que creiem que cal més dignitat en el món laboral. I intentar guanyar drets. Sempre acaben signant i pactant, i les empreses tanquen igualment. Un altre element de les mines és que trenca el mite lerrouxista i la divisió ètnica: la classe treballadora parla castellà i és de l’àrea metropolitana. El català, cosa de burgesos. Perdona? El gran eix industrial que hi ha avui a Catalunya comença al Berguedà i s’acaba a la Conca de Barberà. Passa pel Berguedà, el Bages, l’Anoia, l’Alt Penedès, la Conca Barberà. Aquí és on es concentra l’activitat industrial més important de Catalunya. Volem trencar el concepte fals de catalanisme burgès i espanyolisme obrer. No fotem.
—On teniu més força?
—De les onze territorials, a Girona és on som més forts. Penedès-Garraf, molta presència. Camp de Tarragona, Ponent, Anoia, Vallès Oriental i Maresme. Alt Pirineu i Terres de l’Ebre funcionen força.
—Què paga un afiliat?
—Deu euros al mes.
—Com us financeu?
—El 90% de les aportacions són per quotes. Ens autofinancem, i aquesta és la nostra força. Del model actual no ens agrada el sobrefinançament dels sindicats. Preferim la independència econòmica de les administracions. Volem sindicats que no depenguin econòmicament de les administracions. Cosa que no té res a veure, per exemple, amb rebre fons finalistes per a projectes concrets. Nosaltres n’hem fet i en volem fer, en cooperació internacional. Però són finalistes. El que no veiem bé són les subvencions indirectes als sindicats. Els treu autonomia. És una manera de lligar-los. Nosaltres estem contents de tenir un 90% provinent de les quotes. I si podem, en el futur, serà encara més.
—Res a afegir?
—Sí. Voldria dir que no és qüestió de canviar el logotip d’un sindicat per un altre, amb l’afegit de l’estelada. Nosaltres creiem que tant ara, dins el règim autonòmic espanyol, com en una república catalana independent, el model és guanyar drets i no perdre’n més. I això s’aconsegueix aplicant un model estratègic d’acció sindical que intenti guanyar els conflictes. I els conflictes es guanyen amb dues eines: organització i caixa de resistència. Els grans sindicats no fan servir aquestes caixes i això fa que l’índex de conflictivitat laboral i de vagues sigui molt baix. I la pèrdua de drets, molt alta. En canvi, al País Basc (ELA-LAB) i a Galícia (CIG), quan van a una vaga, hi van amb caixes de resistència. I pots aguantar tant com vulguis. S’han aguantat vagues de sis mesos. M’agrada explicar-ho perquè la Intersindical és un espai on venim a defensar i guanyar els drets dels treballadors. Per últim, nosaltres també defensem els drets fonamentals, i els humans. També tenim la funció de defensar els drets col·lectius d’aquest país, on el 80% és classe treballadora, per molt que la gent es pensi que no ho és.
