Pere Sans, el bohemi alquimista que estimava la cuina i els amics

Aquest setmana s’ha mort el gastrònom, cuiner i divulgador de la cuina Pere Sans. Tenia seixanta-vuit anys i se l’ha endut un càncer de pulmó rabiós. Ha deixat un llegat de literatura gastronòmica curt però important, sobretot centrat en dos volums: Cuina catalana de veritat i La cuina del vi (que podeu trobar en el catàleg de Comanegra).

Els noctàmbuls de Barcelona habituals del Gòtic, el Raval i el Born potser recordaran Pere Sans a l’Ascensor, al Paraigua, al Pastís, al Berimbau, al Miramelindo o al Gimlet: cabell llarg, barba i bigoti, nas ganxut i ulls blaus. Sempre portava posat un barret Borsalino. Tenia l’aire de bohemi d’altre temps i recordava personatges de la Barcelona modernista, a l’estil de Santiago Rusiñol.

Ens explica un dels seus grans amics, Joan Romeu, amics de tota la vida perquè es van conèixer estudiant als Escolapis del carrer Diputació, que Pere Sans va estudiar la carrera de química i posteriorment va fer els estudis d’enologia. De jove va començar treballant en laboratoris industrials, però més endavant, i a través del pare, va entrar a treballar per a la casa Lafort, empresa francesa de productes enològics. Hi va desenvolupar la vida professional fins que no es va jubilar, de manera que el seu entorn professional va estar lligat al món vinícola.

Joan Romeu recorda l’esperit inquiet de l’amic: de ben jove en Pere Sans ja organitzava trobades amb amics en bars de la ciutat, en què parlaven de poesia i llegien poemes propis, abrandats, romàntics i tètrics. De jove, Sans era un apassionat de l’esoterisme, de la màgia i de l’alquímia. Es comprava tots els llibres de vell que en trobava. En tenia una bona biblioteca.

I ja de més gran va passar d’una alquímia a una altra alquímia, la de la cuina i la gastronomia. Ell ja venia d’una família de gastrònoms. La seva àvia era una mestressa dels fogons i feia cuina francesa. Pere Sans relatava amb gran passió als amics els grans àpats que es cuinaven a casa en dies assenyalats.

A principi dels anys setanta es va casar amb Teresa Cabré. Vivien a Barcelona i feien estades en una casa que tenien al Penedès, al poble del Bedorc, entre Piera i Sant Sadurní d’Anoia. Allí Pere Sans cuina per als amics i organitzava àpats per a molta gent, alguns amb el famós Pep Salsetes, amb el qual també eren bons amics. Tots dos compartien una manera d’entendre la vida i la cuina, des d’un compromís amb la gent, des del vincle amb el territori, la tradició i les persones, des del fet popular, lluny dels focs d’artifici i les batalles per qui aconsegueix més estrelles. Ell era un gran crític de la cuina com a espectacle i estava al marge del poder. El seu llegat ens remet a l’estudi aprofundit de la cuina tradicional.

També cal destacar les activitats gastronòmiques que organitzava amb amics i amants de la cuina en entitats culturals, com ara les ‘Tastúlies’, en les quals proposava el tast d’un plat que ell mateix cuinava i sobre el qual feina una dissertació que s’acabava amb una bona tertúlia. Van començar a l’Ateneu Barcelonès i després van passar al Pipa Club. Joan Romeu explica que un dels projectes que Pere Sans tenia era obrir un restaurant per als amics. Perquè si un aspecte destaquen els qui el van conèixer és que era una bona persona i un gran amic.

Pere Sans es va decidir a escriure arran de l’amistat amb Joan Agut, l’editor de Barcanova, qui el va esperonar a publicar. I així va néixer el 1991 el llibre Cuina catalana tradicional i moderna, amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán. Aquí va començar la seva aventura literària, que després de la mort de Joan Agut va continuar a l’editorial Comanegra. L’editor Joan Sala recorda que va conèixer Pere Sans a través del propietari del bar l’Ascensor, Àngel Juez, també un bon amic. I aleshores van decidir de fer una nova edició del volum Cuina catalana tradicional i moderna rebatejat amb el nom de Cuina catalana de veritat (Comangra, 2007). Després, dos anys més tard, va aparèixer La cuina del vi, amb un pròleg del cuiner Fermí Puig en el qual assegura que el primer llibre de cuina tradicional de Pere Sans és el que té a la cuina de casa seva. I també en va publicar un per a infants, Cuina catalana amb la quitxalla, amb receptes sense foc, pensat en primera instància per gaudir de la cuina amb la seva néta.

Sans ha deixat dos llibres inèdits, els de la cuina de l’estiu i de l’hivern (dins la sèrie ‘La meva cuina de cada dia’, en què ja havia publicat els de la primavera i la tardor), que l’editor de Comanegra, Joan Sala, ha dit a VilaWeb que publicarà, però no n’ha concretat la data. A més, Sans treballava en un altre llibre quan la malaltia el va interrompre. Un llibre sobre la cuina màgica, que relaciona la cuina amb l’esoterisme. És curiós aquest final circular, amb un gastrònom i divulgador de la cuina que torna als interessos de joventut, l’alquímia total.