30.01.2016 - 02:00
Aquest matí un missatger m’ha portat un paquet. Sorpresa gustosa: és un nou llibre de Pere Rovira, ‘La finestra de Vermeer’ (Proa), que arribarà a les llibreries la setmana que ve. I he fet un ‘visca!’ quan he descobert que és un volum que aplega les reflexions i proses en forma de dietari que l’escriptor va filar al llarg de l’any 2013, de gener a desembre. De seguida m’ha fet salivera, perquè Pere Rovira és un dels escriptors que més gaudeixo en la prosa de no ficció. Pel meu gust, el dietari memorialístic li va fet a mida. Literatura de la bona, de forma i cadència natural, rica, gens enfarfegada, que assaboreixes sense esforç i sovint amb una rialla sota el nas. És un home sensorial, epicuri, amb una alta capacitat de sentir i evocar. És poeta.
Espigolant, trobo de seguida aquest fragment que segueix (per anar fent boca). És divendres 11 de gener i Pere Rovira ha arribat al Delta. Descriu l’aigua del mar que «arriba mansa i neta a l’arena», i diu que «feia una mar somrient i tranquil·la com una dona feliç». I al final de l’anotació del dia escriu:
«Hem sopat uns llagostins de Benicarló, grossos, plens, sencers. La crosta de pel·lícula marronosa que els cobreix agafa en la cocció tons rosats i de marfil. La carn és espessa i blanca; el cap, sucós, té gust de mar dolça. ‘Els millors llagostins del segle’, hem dit als fills, per telèfon. Tanta pau i tanta bonança quasi fan por.»
He anat de seguida a la llibreria a cercar el ‘Diari sense dies 1998-2003’ (Proa), que és el llibre amb el qual vaig descobrir la literatura de Pere Rovira. Hi torno i no me’n puc estar de reproduir alguns fragments d’una prosa lligada a la vinya i el vi. No n’hi ha gaires com aquesta.
VINYES
Quatre tires de ceps humils que mig s’amaguen en un bancal d’ametllers; un rectangle petit de color verd en la gran plana gris i ocre de rostoll; les vinyes inacabables dels països del vi, i el seu sever silenci, cap al tard, quan es van enfosquint i diries que, si hi entres, ja no en sortiràs. La bellesa de les vinyes sembla tan antiga com el món, i alhora, respira civilització: toquem els nusos i les escates vegetals dels troncs, i és com si passéssim els dits per la pell dura d’un fòssil viu; però també toquem la intel·ligència del treball, un rastre de mans d’escorça cremada pel sol, que han donat als sarments, molt lentament, les formes que ara tenen.
(…) En un poema memorable, Borges diu que el descobriment del vi significa la creació de l’alegria. No només l’alegria de veure el món il·luminat pel foc del cor; també l’alegria de poder sofrir del sofriment, d’oblidar, de no sentir la mort. «Em torno a posar vi, i canto, canto esperant la lluna. Després ja és tot oblit», va escriure Li Po. I Du Fu va tenir aquest pensament afligit i combatiu: «Jo, vell, la vida al vi dedicaria.» Tots ells renten amb vi la desesperació, com si fos una sang nova, que no ha emmalaltit les culpes de la vida. Una sang que, no ho ignoren, serà de seguida devorada pels líquids bruts del cos.
(…)
Fa uns quants dies, vam ajudar el nostre germà a veremar una petita vinya. Era un treball luxós, de poques hores, que no tenia la duresa de les coses que s’han de tornar a fer l’endemà. És igual, si només era un joc, no cal avergonyir-se d’haver jugat. Vam collir raïms negres amb gotes de rosada, vam veure la primera lluïssor dels pàmpols, les redoltes ens van esgarrinxar una mica els braços, vam passar calor, ens vam cansar. I recordàvem coses perdudes. Noms d’uns raïms que ja no sabríem conèixer: «pansal», «macabeu»; les «vinyes verdes vora el mar» que ja no tornarem a veure; les perdius que hi cantaven quan sortia el sol… Coses que, més tard, a la taula festiva, eren en el gust del vi vell i prometien el vi nou.»
Pere Rovira, ‘Dietari sense dies 1998-2003’.
