Pere Renom: “El cervell humà està preparat per a aprendre, gaudim aprenent”

Pere Renom fa anys que apareix a les pantalles dels catalans per parlar-los de ciència. Feia els reportatges del Quèquicom, el programa de divulgació científica més longeu de TV3, i el deveu haver vist sovint al magazín Tot es mou. El Quèquicom de sempre va estrenar els últims episodis el 2019, i, tot i que encara es reemeten cada dia al canal 33, havien deixat un buit fins ara, que la plataforma 3Cat ha estrenat QuèQui, l’evolució d’aquell programa de sempre. No és ben bé igual, però en manté l’esperit. Ara, Pere Renom passa a ser-ne el codirector i el presentador principal i s’envolta de tres divulgadors joves que fins ara s’expressaven a les xarxes socials: la biòloga Cèlia Ventura, l’enginyer biomèdic Ferran Velasco i la física Mariona Esquerda.

—Què hi ha del Quèquicom clàssic al nou programa?
—Bàsicament, el meu cervell. L’estructura que tenia per a organitzar els reportatges del Quèquicom és la mateixa estructura que tinc ara. Hem fitxat tres joves científics que vénen del món del YouTube i tenen una associació que es diu Neurones Fregides, molt important en l’àmbit català per a la difusió de la ciència. Són al plató i fan contribucions amb format de YouTube: miren a la càmera i hi ha talls molt radicals. Jo m’ocupo més de la part del reportatge, que en filosofia i en plantejament s’assembla molt als que hi havia al Quèquicom. Aquesta és la part que hem conservat.

—En canvi, he trobat que QuèQui té un to més distès i un puntet més humorístic que no l’original.
—Sí, hi ha més humor. L’altre potser era una mica tibat i aquest l’hem suavitzat posant-hi una mica d’humor. Vam fitxar un guionista especialitzat en humor, Joan Antoni Pinyol, que feia un gir sobre els guions originals de ciència perquè tingués més gràcia.

—Ara, la gran sorpresa és el nom. Hem perdut el “com”, del Quèquicom.
—Però això no vol dir que no expliquem el com de les coses, simplement és una manera d’indicar que conservem una part de l’esperit original, però no és exactament un Quèquicom 2.0, és una altra cosa. Per assenyalar-ho hem perdut una part del títol. Te’l recorda, però no és ben bé el mateix.

—Com és que es va deixar de fer l’original?
—Perquè tenia molts anys i hi ha un punt que el format es gasta. Pensa que vam entrar l’any 2006, i vam estar-hi fins el 2019. Abans que nosaltres hi havia hagut el Més enllà del 2000, i després va venir el Fast Forward. Van decidir que s’havia de reformular, el van tancar, i ara hem començat aquesta nova etapa amb el QuèQui.

—Tot i això, es continua programant, pots posar el canal 33 i te’l trobes. La majoria dels capítols resisteixen molt bé el pas del temps.
—Els anglesos en diuen contingut evergreen, sempre verd. Nosaltres en diríem perennifoli. No caduca. Per què? Perquè són temes que interessen sempre. Alguns exemples molt curiosos: cada any, quan comença la temporada escolar, hi ha una pujada de polls. Doncs mires les audiències i el programa dels polls que vam fer fa 10 anys o 12 automàticament puja. Totes les mares miren què passa amb els polls i com ho podem tractar. Realment, els continguts continuen essent actuals. Però els formats no tant. Quan em miro els primers programes, es veuen una miqueta carrinclons. A part que jo em veig amb 18 anys menys, i això fa una mica de mal… S’ha evolucionat molt amb la imatge i es tractava de modernitzar-ne l’estètica.

—Sí que manteniu el mètode d’explicar coses complexes amb analogies i imatges per fer-ho entenedor. Quin procés seguiu per preparar cada tema?
—No hi ha un procés definit, el procés creatiu és molt aleatori. Hi ha moments que tens una idea i ho incorpores, o després en una reunió surten dues i tres idees bones i vint-i-cinc que no ho són. Descartes les dolentes, et quedes amb les bones, i després es va polint quan fem les gravacions. M’ajuda molt posar-hi el títol, et marca quin és el leitmotiv de tot el programa. Per exemple, en van fer un sobre de la Copa Amèrica. Quin títol hi posem? Al final vam arribar a “La física a la Copa Amèrica”. Què hi expliques? Ja t’ho diu el títol. Parlarem d’hidrodinàmica, com es mou l’embarcació per l’aigua; i d’aerodinàmica, com es mou amb el vent. També vam fer un capítol sobre el càncer. Automàticament penses en malalts, pacients, tractaments, hospitals… oi? Doncs no té res d’això, i el títol ja t’ho diu: “Càncer, el llegat de l’evolució.” És un enfocament evolutiu. Anem al camp, agafem microorganismes i els mirem al microscopi. I a través dels microorganismes entenem, amb una analogia, com funciona el càncer dins el nostre cos.

—Agafeu un tema complex, el seccioneu i l’expliqueu part per part potser amb una cosa més quotidiana.
—Això ja ho dèiem al Quèquicom i ara ho hem conservat bastant: és ciència quotidiana. T’expliquem coses del dia a dia, que potser no t’has preguntat, però les veus cada dia. Però també hem anat més enllà, també hem explicat coses una mica més sofisticades. Hem enviat un missatge interestel·lar, i això no és quotidià. Només s’havia fet quinze vegades a la història i nosaltres som la setzena.

—La ciència sovint és vista com una cosa desconeguda, fosca, enigmàtica, i si no hi estàs posat costa de trencar aquesta barrera. Com es pot acostar a algú que li és totalment aliena?
—El nostre plantejament és que quan acabis de mirar un programa del QuèQui diguis: “Ai, em pensava que no m’agradava la ciència, però veig que sí.” Que sigui inspirador. Provem de despertar en l’espectador una cosa que potser estava adormida, però hi era segur. El cervell humà està preparat per a aprendre, gaudim aprenent. L’evolució ha reforçat amb plaer totes aquelles coses necessàries per a la supervivència. Ens hem de reproduir, per tant, el sexe és plaent. Hem de menjar, per tant, menjar és un plaer. Hem de dormir, per tant, dormir, descansar, també és un plaer. I hem d’aprendre, per tant, aprendre també és un plaer. Quan tu descobreixes allò que dius, he lligat caps, he fet el clic, ho he entès, això et dóna plaer. Intentem que aquest plaer que van tenir els primers descobridors el tingui cadascun dels espectadors quan ho descobreix ell mirant el programa.

—Però tots hem hagut d’aguantar el tipus en alguna classe magistral absolutament avorrida en què no hem gaudit gens aprenent.
—Procurem justament que no sigui una classe. Mira, l’extrem oposat seria un programa molt antic que es deia Universitat Oberta, Open University, de la BBC. Es feia fa molts anys al 33. Era una murga, sortia un senyor davant una pissarra i t’explicava una classe magistral. Avui dia això televisivament no funcionaria, nosaltres busquem que hi hagi aventures, anècdotes i reptes que t’ajudin a seguir una història i a enganxar-t’hi.

—Aquests darrers anys ha crescut el pensament acientífic. El terraplanisme, l’astrologia i tot plegat. Quina explicació hi doneu?
—És cert que ha pujat, o potser fa més soroll, però també hi ha hagut un ascens molt important del prestigi de la ciència. Pensa que des de la covid, que vam estar en mans de metges, farmacèutics, immunòlegs, la ciència va guanyar molt de prestigi perquè va salvar moltes vides i es va desenvolupar una vacuna en temps rècord. Avui dia la ciència té més prestigi del que tenia abans de la covid. Però, de bracet d’això hi ha hagut algun grup de persones que s’hi han oposat perquè s’han sentit manipulades i els ha resultat més fàcil de pensar en la conspiració. “La vacuna és per controlar-nos i porta mercuri i ens perjudiquen.” O ara està molt de moda això dels chemtrails. Les marques que deixen els avions. “Ens fumiguen”, diuen. Ara resulta que la sequera no és una qüestió del canvi climàtic, sinó que els avions porten uns productes al combustible que desfan els núvols. Quan ho analitzes des d’un punt de vista científic, no s’aguanta per enlloc, és acientífic absolutament. Però insisteixo, fan molt de soroll, però són molt poques persones les que pensen així. La ciència ens ha donat tot el que tenim. Hem trepitjat la Lluna, hem desenvolupat antibiòtics, hem augmentat l’esperança i la qualitat de vida, hem aconseguit domesticar animals, hem aconseguit la revolució verda, fertilitzants… És que és tant el que ens ha donat que negar que funciona és d’enfant terrible, d’anar a la contra.

—Són pocs, però si comparem un canal de divulgació científica i un de conspiracions, potser acaba tenint més visualitzacions les conspiracions.
—Tu poses una notícia falsa i una notícia real de ciència, i té moltes més descarregues la mentida. No entenc aquesta atracció, però això no vol dir que els qui ho miren s’ho creguin; hi van pel morbo.

—També se’n pot extreure que als qui miren aquesta mena de continguts els mou la curiositat, que també és el motor científic.
—Mal conduïda aquesta curiositat, però sí.

—Tots els programes ja es poden veure a la plataforma 3Cat. El primer és “Merda d’humanitat”. No és una mica arriscat començar parlant de caca? Si no hagués sabut com és el programa potser ja no hauria mirat el segon.
—Com a codirector vaig triar els temes i els vam gravar en l’ordre que ens va anar bé. I els vam editar en l’ordre que ens va anar bé. Et puc assegurar que jo no he intervingut en la selecció de l’ordre posat en la plataforma, ha sigut un criteri purament de la gent que porta en xarxes de TV3. Si m’haguessin deixat triar, no hauria posat aquest ordre. Van considerar que és mainstream, els va semblar que el de la caca era més divertit i més fàcil per al públic en general que no començar, per exemple, amb el missatge interestel·lar. Que a mi m’agrada molt, però és arriscat. Han preferit començar per un que és més de hi, hi, ha, ha i després anem augmentant el to. En van buscar un que fos simpàtic i que no fos excessivament dens.

—Les imatges d’una colonoscòpia no són simpàtiques, eh?
—Hi ha gent que m’ha dit que els sorprèn com passa de ràpid. No és plantejada com una cosa de por, sinó com una curiositat. Sembla com un videojoc, ara vas per aquí, ara et trobes l’intestí gruixut, ara tornes enrere… Bé, és qüestió de gustos.

—Parleu de la tectònica de plaques, d’aerodinàmica, de lingüística… Són qüestions molt variades.
—Volíem que ho fos molt. Hi ha molts programes de ciència que s’especialitzen molt en l’ésser humà, o en la salut, o en el cervell. El nostre volíem que fos tan transversal com fos possible, per tant, vam procurar tocar àrees de la ciència molt distants: astrofísica, el del missatge interestel·lar; medicina i ecologia, el del càncer; un d’aventures, doncs espeleologia; un de física, el de la Copa Amèrica; un de filologia, lingüística i història, doncs el del llenguatge dels ibers. No vam repetir temes. Per què? Perquè almenys algun dels vuit t’interessarà. A més d’això, visualment és molt ric. Si en dedico un a la vela, seré al mar, t’ensenyaré les onades i la velocitat. Si sóc sota terra, és un entorn molt diferent. T’ensenyaré les coves, la foscor, els animals que hi ha…

—I heu pogut fer els que volíeu?
—També depèn una mica de la contingència. En volíem fer un sobre paleontologia dedicat al Tyrannosaurus rex, perquè hi havia l’oportunitat de gravar com en muntaven un. Però hi va haver problemes, no va acabar-se muntant i vam deixar la idea. Ens en vam anar cap a una altra cosa de paleontologia, perquè havien trobat a Catalunya les restes molt ben conservades d’un animal que s’assemblava a un tigre de dents de sabre. Però també vam tenir problemes de conservació i de calendari, i també ho vam abandonar. Però ja érem a l’àrea de la geologia i vam acabar fent-ne un de tectònica de plaques, de com s’han mogut els continents. A vegades és el que vols fer, i a vegades és el que pots fer.

—Una altra constant del programa és que ensenyeu molt de talent català, científics d’aquí que parlen de tots els camps.
—Hi ha els grans savis i que tothom coneix, però després hi ha grans talents joves que potser encara no es coneixen gaire, però tenen un grandíssim potencial. Al reportatge del càncer vam fer va ser entrevistar joves que no tenien més de vint-i-cinc anys. Fet expressament. Amb un gran talent. I ens ho van explicar extraordinàriament bé.

—La idea és que el QuèQui tingui recorregut i feu més programes?
—M’encantaria fer-ne una segona temporada, però depèn de l’audiència que tingui, dels recursos que tingui la tele i dels seus plans. A mi m’agradaria, però no et puc dir si ho farem perquè no en tinc ni idea.