Pere Portabella, un tipus d’intel·lectual en extinció

El 21 d’agost de l’any 2017, el cineasta i polític Pere Portabella i Ràfols (Figueres, Alt Empordà, 1927) havia organitzat un sopar a la seva masia de Palau-sator. No es tractava, però, del mític suquet, que havia organitzat d’ençà de final dels setanta a Llofriu, i que va deixar de celebrar-se després de la mort de la seva mare –propietària de la casa on es feia– i de Pitu Ametller, el ferrer que s’ocupava de cuinar el suquet. En l’origen, havia estat una primigènia reunió gastronòmica i de conspiració per a un reduït grup de militants i intel·lectuals del PSUC –el “Suc”, com també era conegut, i d’aquí venia la fina ironia del nom–, però aviat l’esdeveniment havia transcendit les barreres del partit i, gràcies a la voluntat de l’organitzador d’aplegar gent que no s’haurien trobat d’altra manera, va esdevenir un fidel retrat de l’oasi político-social-cultural sorgit de l’antifranquisme, de l’Assemblea de Catalunya i la represa de les institucions democràtiques d’autogovern. Era un sopar d’amics, on hi havia alguns polítics convidats.

El fet és que aquell dia d’agost, pocs dies després dels atemptats i poques setmanes abans del referèndum del Primer d’Octubre, hi van ser presents el cap de l’oposició espanyol, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Amb aquest, Portabella havia acordat de fer el sopar, malgrat tot, i just va arribar, acompanyat del conseller de Justícia, Carles Mundó, després de la conferència de premsa en què s’havia anunciat que els Mossos d’Esquadra havien abatut l’autor de la matança de la Rambla. Era previst que l’acte inclogués la interpretació d’algunes peces del seu estimat Johann Sebastian Bach, i es va mantenir la interpretació d’una peça de Händel i un petit parlament de l’amfitrió. Aquest és el darrer dels texts que conformen Impugnar les normes. Intervencions sobre art, cinema i política, una mena d’antimemòries o antibiografia d’aquest d’intel·lectual d’acció dels que ja no en queden, com assegura Esteve Riambau, editor del volum, publicat per Galàxia Gutenberg.

Les antimemòries de Pere Portabella

“Serà difícil d’explicar a les futures generacions l’existència de personatges de la talla d’en Pere. He tingut el privilegi de conèixer-ne uns quants, aprendre i xuclar de l’energia immensa que tenien. Són una espècie en perill d’extinció, per la seva capacitat de supervivència, de combat, d’impugnació…”, recorda Riambau, tot posant de costat Portabella i Jorge Semprún o Costa-Gavras. Impugnar les normes dóna testimoni d’aquesta vida intensa, que Riambau ha pogut resseguir i conèixer de prop. Quan l’any 2013 va obrir el nou Centre de Conservació i Restauració, Riambau, que llavors era director de la Filmoteca de Catalunya va convidar-hi Portabella, sabent que el cineasta havia estat ben poc entusiasta de cedir o dipositar els materials dels seus films, que conservava en un laboratori. Després de la visita, Portabella li va demanar: “Amb qui he de parlar demà per portar-hi els meus films?” De la mateixa manera que va ordenar la seva obra cinematogràfica i la seva col·lecció artística –motiu d’una exposició a la Fundació Vila Casas–, Pere Portabella, amb la complicitat de Riambau, ha volgut ordenar la seva obra textual. La seva intervenció –terme que prefereix a “texts”– sobre art, cinema i política. Tres vessants indissociables de la seva vida i obra, segons l’ex-director de la Filmoteca: “Les seves pel·lícules tenen una profunda dimensió política més enllà del contingut. No tan sols aborden temes polítics, són polítiques. Les seves accions específicament polítiques, de retruc, han tingut, sovint, una correspondència cinematogràfica o, si més no, una posada en escena. I l’art, o, en un sentit més ampli, la cultura, travessa transversalment les seves intervencions en el cinema i la política per a insuflar-los una dimensió multidisciplinària vinculada a les avantguardes amb què Portabella ha tingut estrets contactes, tant estètics com personals.”

Amb tres parts cronològiques, però defugint tant els cànons com les qüestions més íntimes o privades, el volum recull presentacions dels seus films, correspondència, retrats d’amics i coneguts, articles teòrics, discursos i les seves intervencions com a senador i diputat al Parlament de Catalunya. Portabella va insistir que les seves paraules transcrites als diaris de sessions de les cambres tinguessin el mateix tractament que la resta de documents. Entre els testimoniatges més curiosos, la carta que va llegir la seva dona, Anne Settimó, a la presentació de Vampir-Cuadecuc al MoMA de Nova York, en què Portabella excusava la seva absència perquè li havia estat retirat el passaport per motius polítics, cosa que es va convertir en una denúncia del règim feixista. Riambau fou l’encarregat de tornar-lo a llegir al mateix lloc, l’any 2018, a la retrospectiva “The Radical Yeaes: Catalan Cinema (1968-1978)”, promoguda per la Filmoteca.

Una vida marcada per l’art, la política i el cinema

El llibre té gairebé sis-centes pàgines, amb un notable índex onomàstic. Si el títol és Impugnar les normes és perquè ha estat una constant en aquest plançó de la burgesia –el seu pare va ser president i accionista de la filial estatal de la multinacional Danone, nascuda al carrer dels Àngels de Barcelona–, que va tenir la sort de compartir tram del carrer de Balmes, entre la plaça de Molina i la travessera de Gràcia, amb Antoni Tàpies, Joan Brossa, Joan Ponç i Modest Cuixart. Aquest fet el va vincular a l’art més radical. De primer, fou productor –va ser el responsable de Viridiana de Luis Buñuel, guardonada amb la Palma d’Or de Canes i després prohibida per blasfema– i més endavant, director dels seus treballs, com No compteu amb els dits i Nocturn 29. Al seu entorn artístic aviat s’hi uní un membre d’una altra generació, Joan Miró, amb qui mantingué una bona amistat i una estreta col·laboració professional. Antifranquista per sobre de tot, va ser l’artífex de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat contra la sentència de pena de mort a militants d’ETA l’any 1970 i de l’Assemblea de Catalunya –que en fou una continuació, a partir de l’anomenada Assemblea d’Intel·lectuals–, i l’autor d’El sopar, un documentari rodat a partir del testimoni real d’ex-presos polítics el dia de l’execució de Salvador Puig Antich.

De fet, Portabella també va ser el realitzador d’un dels moments més icònics de la història del segle XX català: el retorn del president Josep Tarradellas, que va acompanyar en el Ford Lincoln Continental que va traslladar-lo de l’aeroport al Palau de la Generalitat. Elegit senador de l’Entesa dels Catalans, l’independent Portabella, per bé que afí al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya, va tancar la seva activitat política l’any 1984, per bé que fins ara no ha deixat de pensar i actuar políticament, especialment a la presidència de la Fundación Alternativas. Més avesat a teixir complicitats i influir que no pas a manar, va treballar per la concreció del primer tripartit i ha estat una mena de pont moral de franquesa entre el món de la nova esquerra estatal i  l’entorn sobiranista. Va participar en la Via Catalana al costat de Lluís Llach i un altre dels seus grans còmplices, Carles Santos. L’any 1989, el mateix any en què va caure el mur de Berlín, rodà El pont de Varsòvia, el seu retorn al cinema –per bé que no n’havia marxat mai–, que clogué l’any 2015 amb Informe general II: el nou rapte d’Europa.

Podeu comprar Impugnar les normes de Pere Portabella a la botiga de VilaWeb

“Els projectes nous que es plantegin s’han de plantejar també amb formes noves. Estem en un moment en el qual hi ha un subjecte polític, des del meu punt de vista: són, som, la gent. Fa sis o deu anys que la gent surt a manifestar-se, que ha convertit manifestacions tradicionals purament reivindicatives i perfectament legítimes en performances. Divertint-se, ballant, saltant, però amb contundència. Des de les marees fins als 11 de setembre i el 15 de maig. D’aquí surt l’experiència d’una ciutadania autoconvocada a partir de la gent amb competència i èxit”, va dir Portabella aquell vespre d’agost amb què començàvem aquest article, en un text amb el qual es clou el llibre, amb vocació testamentària. “Per tant, jo crec que en aquest moment la resposta seria, primer, que el nostre comportament ha de mantenir la vida habitual en un país democràtic i posar molta atenció al que és la gent. La capacitat i la força que ha adquirit. I un fet cultural que canvia molt, que consisteix a confrontar el relat amb la demagògia o simplicitat de convertir les ofertes en mercaderies. Culturalment, vol dir apoderar-se de la paraula, donar sentit a la paraula per a construir no solament les ofertes que puguis fer, sinó perquè es fan d’una manera col·lectiva i social. És a dir, jo no sóc ningú sense els altres.”