Pere Portabella: ‘Per la Caputxinada vaig cometre un delicte brutal’

Aquests dies es commemoren els cinquanta anys de la Caputxinada. Els dies 9, 10 i 11 de març de 1966 unes tres-centes persones es van tancar al convent dels pares caputxins de Sarrià, a Barcelona. Volien fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Hi van acudir estudiants i intel·lectuals, com ara Salvador Espriu, Joan Oliver, Lluís Maria Xirinacs, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, Manuel Sacristán, etc. La policia els envoltà. Després de tres dies tancats, van sortir. I els va caure una multa de més de dos milions de pessetes. El cineasta Pere Portabella, tot i que no va poder-hi entrar, va tenir una intervenció clau en aquest punt: fou ell qui va aplegar els diners. En aquesta entrevista, feta al despatx de Portabella a Barcelona, explica com.

—Vós us polititzeu a la Caputxinada?

—Jo hi vaig arribar molt polititzat, perquè l’any 1961 havia produït ‘Viridiana’, de Luis Buñuel, cosa que va originar un escàndol monumental. Encara ara sóc l’únic productor que ha guanyat la Palma d’Or a Canes. Aleshores els meus amics i el meu entorn eren Jorge Semprún, Carrillo. Jo ja hi venia com una moto i ja ho estava, de polititzat. Mira, veus aquest quadre? És d’en Tàpies, que el va fer per la Caputxinada. ‘Memòria personal del 66’. El va fer al cap de poc temps de sortir de la Caputxinada, i me’l va regalar.

—Vau arribar a estar tancat a la Caputxinada?

—No. Un dia abans vaig anar amb en Xavier Folch a parlar amb en Tàpies, per quedar amb ell i anar-hi junts. L’Enric Argullol, per facilitar-ho, va dir que em recolliria amb cotxe, i que en Tàpies hi aniria pel seu compte. Però l’Argullol va arribar tard, perquè va encallar-se mirant de convèncer no sé qui que no va voler venir. Vam fer tard i no vam poder entrar. Vaig veure tota la policia envoltant l’edifici. Aleshores me’n vaig anar al despatx de Josep Benet, amb Salvador Casanovas, un advocat convergent i molt demòcrata, que estava molt bé. Vam adonar-nos que havíem de fer alguna cosa. I d’aquella reunió en va sortir la Taula Rodona.

—Què és la Taula Rodona?

—La primera institució on vam seure tots plegats per primera vegada: comunistes, sindicats, nacionalistes, independentistes. D’allà en surt tota una empenta. Vam crear una eina. Sigui com sigui, als de la Caputxinada els van deixar anar, però a 25 o 30 van posar-los una multa de 2 milions i escaig. Molts diners en aquella època. Molt. És aleshores vaig trucar a Jacques Dupin, que portava la galeria Maeght a París, on hi havia en Tàpies. Volia muntar un moviment a França per a reunir els diners. La multa era de 2,4 milions de pessetes. Doncs en vam reunir 2.783.640 i la diferència la vam donar a la solidaritat amb els obrers.

—Com els vau reunir, tants diners?
—Amb una subhasta d’art. Dupin em diu: ‘Hem de trucar a Picasso.’ Però això era molt fotut, perquè Picasso no es posava mai al telèfon. No hauria fet res més. Davant meu Dupin li truca, i s’hi posa l’esposa de Picasso, Jacqueline. Després s’hi posa Picasso, i me’l passen. Li vaig dir que havíem de fer una subhasta per a pagar la multa de la Caputxinada i ell va començar a cridar: ‘Bravo! Bravo! Bravo!’ No vaig poder ni comentar la referència del ‘Guernica’. No va caldre. ‘Tinc un castellà –em deia– municipal.’ Saps que va estar a Barcelona, oi, Picasso? Diu que se li va enganxar un ‘castellà municipal’. Ha, ha! ‘Endavant!’, diu Picasso. I endavant vol dir fer la subhasta sense publicitat. Jo no vaig poder ni anar-hi per por que algun policia amagat no em reconegués i lligués caps. I una condició de la subhasta era que s’havia de pagar en efectiu. Després jo agafaria els diners, i cap a Barcelona.

—Qui hi va col·laborar, a la subhasta?

—El text del catàleg el va fer Jean Cassou, fantàstic. I es va muntar un comitè europeu a cop de telèfon. Hi havia Simone de Beauvoir, René Char, Jacques Dupin, Alain Resnais, Jean-Paul Sartre, Michel Denis, Jacques Prévert, entre més. Hi ha gent que va cedir llibres manuscrits, com Samuel Beckett o Michel Butor. I uns altres van cedir quadres: Calder, Chillida, Max Ernst, Miró, Picasso, Tàpies… Tot gent de primera línia.

—I els diners, com els vau portar cap aquí?

—Vaig fer un acte fraudulent de collons. Quan tot era a punt, em va telefonar en Dupin per avisar-me. Balbucejava. Perquè ell no estava acostumat a parlar en clau, per telèfon. ‘L’armari ja és col·locat.’ Frases d’aquestes no li sortien. Sigui com sigui em passa el missatge i vaig anar cap a París amb un tren de nit. A la tarda començava la subhasta, que va durar dues hores. Jo tenia el problema que els diners me’ls donaven en una bossa. Però com la travessava, jo, la frontera, amb la bossa? I aquí vaig fer una gestió. Per extracció social coneixia homes de la burgesia. I a un d’ells li dic: ‘M’interessa passar una quantitat de 2 milions de pessetes per la frontera, i no sé com fer-ho.’ ‘Cap problema’, em diu. I em dóna una contrasenya i una adreça de París. ‘Apunta-t’ho en dos papers separats. I presenta’t a l’adreça, que ells t’ajudaran.’ Com que no podia anar a la subhasta, per si de cas la policia em reconeixia i lligava caps, la bossa amb els diners de la subhasta la va recollir Dupin. Jo l’esperava a fora el carrer, i anem a l’adreça de París. ‘Ah sí. Ja tenia la notícia. Us esperava.’ Li vam donar la contrasenya, i els diners, francs francesos. Se’ls va quedar i ell ens va donar una contrasenya. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig lliurar la contrasenya, i aquí em van donar una bossa amb pessetes. Els 2,7 milions. Per la Caputxinada vaig cometre un delicte brutal. Corrupció pura. Passa que a les dictadures ja els va bé, la corrupció. I així és com es van pagar els diners de la multa de la Caputxinada.