Pere Portabella: ‘Els últims franquistes van ser més valents i intel·ligents que Rajoy i el seu govern’

És dijous al matí. Plou i no atura de ploure des de fa hores. A la Rambla de Catalunya, a Barcelona, ben a prop del lloc on desenes de milers de manifestants van aplegar-se per defensar el Departament d’Economia i protestar pel cop d’estat que va intentar fer el govern espanyol el 20 de setembre, deu dies abans del referèndum, ens rep Pere Portabella al seu despatx. Abans de començar l’entrevista, demana als seus col·laboradors que l’avisin si surt en Rajoy o algú del govern espanyol a parlar. A les deu del matí s’ha acabat el termini que havien donat a Puigdemont per a rendir-se. El president havia enviat una carta en què insistia en el diàleg. A les onze ens tancàvem a parlar una bona estona. No sabíem on seríem en acabar.

La volatilitat de la política actual no deu ser gaire diferent de la que van viure fa quaranta anys el nostre entrevistat i la resta de polítics que van fer algun paper en la transició del franquisme. Pere Portabella va fer un paper central en l’Assemblea de Catalunya com a intel·lectual independent i després va fer de senador a les corts constituents espanyoles. Avui fa quaranta anys del retorn de Josep Tarradellas a Barcelona com a president de la Generalitat. Va ser una operació complicada, però va situar la recuperació de la Generalitat abans de l’aprovació de la constitució espanyola. I això avui, en el combat de legitimitats actual, té un pes específic. Portabella va ser l’encarregat d’organitzar la rebuda de Tarradellas des de l’aeroport fins al seu llit a la Casa dels Canonges. Li hem demanat que ens expliqués com s’ho va fer perquè tot anés com va anar i ens n’ha explicat molts detalls i anècdotes interessants. També li hem demanat que ens expliqués com veia la situació actual i ens ha dit quines eren les claus del combat polític de Catalunya cap a la independència.

—Devia ser molt complicat de fer quadrar les coses perquè el retorn de Tarradellas fos un èxit.
—Va ser una situació límit. Havíem de saltar d’una dictadura a una normalització democràtica en els paràmetres que exigia la Unió Europea. Aquell moment va ser molt complicat. Però tenia alguna semblança amb la situació actual. Quan hi ha un procés complex com el d’ara, poden passar dues coses: que s’acceleri per empitjorar o que s’acceleri per millorar.

—I aleshores…
—Aleshores es va accelerar per millorar. Veurem què passarà ara amb l’enrocament del govern d’Espanya, que es nega a establir qualsevol diàleg amb la Generalitat. El govern espanyol ja ha anunciat que posaria en marxa el mecanisme del 155 encara que la declaració no es va votar i es va suspedre per afavorir el diàleg. S’hauria pogut trobar una alternativa amb unes eleccions espanyoles i unes eleccions aquí. Ara ens trobem en una situació molt complexa. Fa quaranta anys ens vam trobar en una situació molt peculiar.

—La dictadura encara era una realitat…
—El dictador havia mort el 1975. I ens hem de situar en el 1976. Començava un procés de canvi amb la participació de tota una generació de càrrecs de l’administració franquista. Ells deien era molt difícil que el franquisme aguantés sense Franco. També hi havia una pressió forta dels grans capitals. Ara també fan un paper important, amb aquesta emigració d’empreses i entitats bancàries insensata. Marxar de Catalunya per una situació conjuntural pot tenir conseqüències dolentes per a tothom. També per a ells.

—Aleshores hi devia haver un doble joc. Un relat públic i un altre de privat o discret?
—En aquella situació, començava a haver-hi contactes entre l’administració del règim i persones dels partits o figures de la societat. Jo hi vaig intervenir perquè aleshores presidia l’Assemblea de Catalunya. En aquella jugada d’estat hi van tenir un paper central tres persones que no semblava que es poguessin posar d’acord. Un d’ells era Adolfo Suárez, que venia de l’administració franquista i que havia estat president del Movimiento. Una persona grisa, però sensible i intuïtiva. S’havia pres la decisió que calia fer el salt i sortir de la dictadura. I això va passar en pocs mesos. Ara ens espantem per l’acceleració dels fets, però aquell canvi es va decidir en pocs mesos. L’interlocutor fonamental perquè això funcionés va ser Santiago Carrillo.

—Carrillo era la segona persona fonamental?
—Sí. Suárez li va dir: ‘Hi ha dues coses: es pot fer el pas de llei a llei i, per això, he de fer una llei de reforma política que em permeti de presentar-me a les corts i que sigui acceptada de manera que es pugui fer un trànsit cap a la legalització dels partits i  unes eleccions; i no és negociable que el cap d’estat no sigui Juan Carlos.’ Aquesta segona qüestió era una qüestió ‘sine qua non’. Totes les institucions grosses de l’estat eren en mans franquistes. El govern, l’exèrcit, l’església… tot estava controlat. I van deixar clar que Juan Carlos i la monarquia no eren negociables. Suárez va deixar clar a Carrillo que podria fer els canvis si tenia la garantia que després no es faria un referèndum per a triar entre la monarquia i la república.

—I la tercera persona?
—El tercer actor fonamental va ser Manuel Gutiérrez Mellado. Era una persona estupenda. El vaig arribar a conèixer força. I va fer un paper important en tot aquell mullader davant dels capitans generals de l’exèrcit.

—Tothom havia de fer equilibris difícils perquè no saltés tot enlaire?
—Molts equilibris. Quan ja s’havien legalitzat els partits –excepte ERC, que va quedar exclosa del procés–, Carrillo va fer un gest decisiu en un míting del Partit Comunista. S’hi havia col·locat una bandera republicana i la va fer retirar. Aquesta actitud de Carrillo va ser determinant perquè Suárez pogués avançar entre els seus. Després van venir els pactes de la Moncloa. I Suárez i Carrillo van tornar a fer un paper decisiu. Felipe González tenia el suport de les socialdemocràcies europees, que tenien interès a impedir la presència d’un partit comunista fort com el PCI italià. Carrillo, per una altra banda, es va comprometre amb Suárez a no obrir el debat sobre la república durant uns quants anys.

—El vostre paper venia de la funció que havíeu fet a l’Assemblea de Catalunya?
—L’Assemblea va deixar de tenir sentit en el moment que es van començar a fer eleccions. Però penseu que en pocs mesos vaig passar de presidir (moderar, en dèiem aleshores) l’Assemblea a acompanyar el president de la Generalitat en el seu retorn. En menys d’un any, es va desmuntar a mitges l’entramat del franquisme. Dic a mitges perquè l’herència del franquisme, per mitjà de Fraga, Martin Villa, Abril Martorell i més, encara la sofrim.

—La mort de Franco havia propiciat una crisi d’estat? La gent volia recuperar el poder?
—Sí. Ara també vivim una crisi d’estat. És una crisi que no tan sols afecta Catalunya. L’independentisme ha accelerat un procés d’acumulació en les manifestacions, i hi van federalistes, confederalistes i ciutadans emprenyats. Les grans mobilitzacions d’aquests últims anys han deixat de ser corporatives i s’han convertit en una ‘performance’. Hi van des dels avis fins als adolescents. La motivació de sortir al carrer és el desig d’un canvi radical en què l’ètica i la moral regeixin l’administració per mitjà d’un sistema democràtic que miri pel benestar i la millora de la comunitat. S’ha produït una transformació, i ara el subjecte polític més important és la gent. Som la gent. En aquell moment de transició del franquisme, la gent també va ser molt important. Hi va haver com un consens general de no tornar enrere: ‘Foteu el que vulgueu, però no podem continuar com fins ara.’

—Expliqueu com va anar l’operació Tarradellas.
—Jo era senador en aquelles primeres eleccions i membre de la comissió constitucional del senat. No he militat mai a cap partit. El PSUC va ser una referència, per a mi, com per a molts intel·lectuals. Em vaig trobar allà discutint sobre la constitució. Va ser emocionant. En aquest context, el setembre es va reunir l’assemblea de parlamentaris. En la reunió es va decidir que calia organitzar la rebuda de Tarradellas perquè la negociació ja estava molt madura. Hi havia un home a Saint-Martin-le-Beau que havia estat escollit president de la Generalitat a l’exili. Aquí molta gent no en sabia res.

—No hi havia hagut gaire contacte entre la gent de l’Assemblea i el president a l’exili?
—No. Però era una persona interessant. Estava ben considerat per en Sentís, l’Ortínez i tota aquella gent. Però la figura de Tarradellas no s’havia comentat mai en els debats i les reunions de l’Assemblea de Catalunya. Va aparèixer ben bé al final. Suárez va agafar aquesta peça amb molta habilitat i va començar a negociar-hi. Això va causar una divisió dins l’assemblea de parlamentaris. Pujol es pensava que la figura central seria ell. En Gutiérrez Díaz tenia pensada la figura de Josep Benet o Andreu Abelló, com a possibles caps visibles de la recuperació de la Generalitat. I va aparèixer la figura de Tarradellas. Els d’ERC, que van venir en l’última època de l’Assemblea de Catalunya, tenien problemes personals amb el president a l’exili. Qui va propiciar que els parlamentaris catalans acceptessin que Tarradellas entrés per la porta gran va ser Raventós, els socialistes. Juntament amb els seus amics: Rahola, Planes…

—Per què interessava a Suárez tenir aquest nou interlocutor?
—Suárez estava encantat amb la idea de Tarradellas. Penseu que les eleccions del 77 les havien guanyat molt clarament les esquerres, a Catalunya. Va fer un viatge d’anada i tornada per a conèixer el president. Tarradellas havia somiat el seu retorn a la Generalitat durant tota la vida. Allò que el va aguantar a l’exili va ser l’esperança de tornar com a president algun dia. Tarradellas tenia la idea del poder molt clara. Segons ell, el poder el tenia el rei i, després, el govern d’Espanya. Tot lligava. Nosaltres érem poca cosa per a ell. La reunió amb Suárez és prou coneguda. I és cert allò que en va transcendir: Tarradellas va dir que havia anat molt bé, però havia anat molt malament. I va anar malament perquè Suárez es va trobar una persona que tenia molt clar que tornava amb una funció concreta i no per fer de ‘florero’.

—I per què us va tocar fer d’organitzador del retorn?
—A mi em van dir que com que els partits no s’entenien entre ells, m’havia d’ocupar jo d’organitzar el retorn de Tarradellas. En Trias Fargas em va dir que, si havia aconseguit moderar durant set anys una assemblea de cent eixelebrats, era la persona més indicada per a organitzar allò. Vaig acceptar la proposta. Però necessitava una infraestructura. A la diputació hi havia en Ballesteros, que era una persona encantadora, que va quedar molt al marge. I em va cedir uns despatxos que hi ha entrant al Saló Sant Jordi, a l’esquerra, i unes secretàries. Al costat hi tenia una altra persona encantadora que després es va afegir a l’Entesa, en Socías i Humbert, el batlle.

—Havíeu d’inventar una rebuda popular per al president a l’exili?
—Sí. I vaig començar a pensar com seria l’arribada de Tarradellas. Ell era un desconegut per a la gent. Ningú no confiava que allò sortís bé. Els partits feien allò de dir que sí però no hi acabaven de posar la cara. Com a moderador de l’Assemblea, jo tenia molta xarxa territorial feta per tot el país. Vaig activar persones de tot el país perquè mobilitzessin gent per a rebre el president als carrers. M’havien encarregat que fos una entrada important i que causés impacte. Al cap d’una setmana de fer feina, vaig trucar els partits. I els vaig dir que tenia tanta gent que podia omplir diverses vegades la plaça de Sant Jaume. Entre els castellers, els sardanistes, i més entitats… Els vaig dir que no badessin perquè quedarien al marge d’un moment històric. De sobte, vaig tenir tothom activat. I es va fer sense demanar carnets de partit a ningú. Com fan ara l’ANC i Òmnium.

—Què vau tenir en compte per dissenyar els actes del retorn?
—Jo tenia clar que Tarradellas havia d’entrar d’una manera diferent. Especial. La manera clàssica –i encara més en una dictadura– eren els cotxes negres, passant de pressa pels llocs, serveis de seguretat pertot arreu, franctiradors… Jo volia que entrés d’una manera diferent. Vaig dissenyar la situació com una seqüència cinematogràfica. Com una sola peça. Com un moviment de càmera que comença aquí i acaba allà sense aixecar el llapis del paper. Com si fos un sol pla. Des que baixa de l’avió fins que es posa al llit a la Casa dels Canonges.

—L’experiència com a cineasta us va anar molt bé, per a això…
—Vaig il·luminar la plaça de Sant Jaume com si fos un decorat artificial. Tota la il·luminació, a les portes, als balcons, tenien una mateixa intenció… Era com un plató d’una gran pel·lícula. Vaig fer posar una llum blanca, que és neutra però intensa, al balcó de la Generalitat. L’espectador que era a la plaça no se n’adonava, però la seva mirada es dirigia cap allà. Des del balcó s’havia de poder veure la cara de tothom, fins a l’últim racó de la plaça. Per fer això, vaig cridar els sindicats de la clandestinitat. Els vaig demanar que m’ajudessin a muntar aquesta plaça de Sant Jaume com si fos un plató. Tot allò tenia un cost econòmic. Però en Socías i Humbert em va dir que no em preocupés per les despeses del muntatge.

—El protocol també era molt important.
—Quan Tarradellas arribés amb l’avió i s’obrís la porta, jo seria allà baix. Seguint el protocol, perquè el president era molt protocol·lari, jo pujaria l’escala i li diria: ‘Molt honorable president de la Generalitat, el poble de Catalunya, els catalans i les catalanes us esperen i us donen la benvinguda. Quan vulgueu.’ Després vaig tornar cap avall per deixar-lo baixar sol. A peu de pista va saludar els representants polítics i dels moviments socials. I ja ens esperaven un cotxe per a ell i l’Antonieta, un cotxe camuflat on havia d’anar jo amb un ‘walkie talkie’ gros connectat amb en Sánchez-Terán, qui aleshores era governador civil, i tots els cotxes on anaven els diputats i polítics. La comitiva havia de sortir de l’aeroport, passar per les fonts de Montjuïc i anar cap a Sant Jaume passant per la Gran Via i la Via Laietana. Això ho havia de fer amb un cotxe descapotat. Un cop a la plaça, envoltats per la gent, els Mossos d’Esquadra li van presentar armes i honors, i d’allà va anar al balcó.

—I la seguretat estava controlada?
—Tot això ho vaig explicar en una reunió que va organitzar Sánchez-Terán al govern civil amb tots els comandaments de les forces policíaques. Van quedar escandalitzats. Em miraven amb superioritat, perquè ells eren els que sabien de què anaven la seguretat i el poder. ‘És una insensatesa’, em van dir. ‘Nosaltres tenim previst de fer un trajecte amb cotxe tancat negre i fer-lo dins el palau sense baixar de l’automòbil.’ Ells volien fer una cosa ràpida que no els portés problemes. I en acabar, anar-se’n cap a casa i donar-hi un perfil baix.

—Us hi vau oposar?
—Els vaig dir que entenia la seva preocupació, però que allò que garantiria la seguretat del president seria la gent. ‘Com més a prop estiguin del cotxe, millor’, els vaig dir. Van fer un silenci sepulcral. Vaig dir que aniria a veure el president i li ho proposaria. Un cap de la Guàrdia Civil em va dir: ‘Aleshores, vostè se’n fa responsable?’ Em mirava als ulls, ‘ja ho sap, que hi pot haver un atemptat?’ El cert és que ja havia rebut amenaces que deien que ni el president ni jo no arribaríem al palau. Però vaig dir que me’n feia responsable. I si jo me’n feia responsable, ells se’n rentaven les mans.

—Què us va dir el president quan li vau explicar la proposta?
—Vaig anar a veure el president a París amb tren. Em va rebre en una suite d’un hotel de la ‘Place Vendôme’. Com que sabia que li agradava el protocol, em vaig posar corbata. Quan em va veure, se’m va acostar: ‘Pere, és molt bonica aquesta corbata.’ I em va tocar la corbata en un gest així. Vaig entendre de seguida que aniríem bé. Em marcava com fan els avis als joves, com dient-me ‘t’has mudat’. Li vaig explicar la meva idea. Es va emocionar. Li vaig dir que hi havia un perill en aquell pla. Per a mi, seria una humiliació i un fracàs. Li vaig dir que hi havia la idea de Suárez que en Martin Villa o l’Abril Martorell vinguessin a Barcelona i pugessin al mateix cotxe que ell. Va quedar sorprès. Em va demanar un moment. Va anar a una altra cambra. I va tornar al cap d’uns minuts: ‘Ja està arreglat. Si passa això, no hi ha tornada.’

—El cotxe també era important en el vostre pla…
—Jo volia que fos un cotxe descapotat. Vaig trucar al Socias, perquè no sabia on trobar-lo. Sabia que hi havia un museu que en tenia, però vaig parlar amb ell. I em va dir que no em preocupés. Que ell me’l trobaria. Jo li vaig demanar un Lincoln descapotat com el del president Kennedy quan el van matar. El mateix model, seria l’ideal. El meu pare n’havia tingut un. Em va trucar poc després per dir-me que ja havia trobat un cotxe descapotat. Que teníem temps per a pintar-lo de color negre perquè era de color blauet. Li vaig dir que no. Que era perfecte d’aquell color. Li donaria un to de festa. ‘Com si vingués la Marilyn Monroe’, li vaig dir. Calia que fos diferent. Si ho fèiem amb el protocol, el ritual, els colors i el vestuari de la dictadura, donaria la imatge d’un nou dictador. Això era elemental. No podia ser el substitut. S’havia de notar un canvi.

—No es podia escapar cap detall. Què més vau imaginar?
—Socias em va fer un altre favor. Un més. Li vaig demanar si podia comptar amb els motoristes de la Guàrdia Urbana per obrir camí a la comitiva. Em va dir que no. Que eren millor els cavalls. ‘Van molt bé perquè mantenen la gent més apartada…’, em va dir. Aleshores em vaig adonar que l’uniforme de gala de la cavalleria de la Guàrdia Urbana era molt semblant al francès. I es diu que el Tarradellas era una persona tan imbuïda del seu paper històric de tants anys a l’exili que el seu model era De Gaulle. No era ben bé així. Però sí que podia funcionar això dels cavalls. Va funcionar molt bé. Jo anava al cotxe amb ell, i quan va veure els cavalls, no va dir res, però va quedar molt satisfet.

—I tot va anar com havíeu planificat?
—Va arribar el dia. I ell va arribar amb l’avió. A l’avió no se li va colar ningú. Però hauria pogut passar. Va arribar acompanyat d’alguns dirigents polítics. Però allò que jo li havia comentat a París ho tenia al cap. Li havia quedat gravat. Entre l’avió i la pujada al cotxe, jo vaig anar al seu costat, una mica per darrere. Quan vam arribar al cotxe, li van obrir la porta i jo me n’havia d’anar al cotxe de darrere per poder estar en contacte amb aquell ‘walkie talkie’ amb el govern civil per qüestions de seguretat. El president em va agafar pel braç i em va dir: ‘Portabella, vós amb mi.’ Devia pensar que era la millor garantia que ningú no s’enfilés al cotxe amb ell. Em vaig trobar assegut entre l’Antonieta, que ja havia començat a plorar i no va parar fins a la Casa dels Canonges, i ell. Vaig demanar a un policia que avisés al governador civil que no seria al cotxe connectat.

—El president us va dir res? Estava satisfet?
—Quan vam sortir de l’aeroport i vam entrar a la carretera, la policia va fer un cordó. Hi havia els agents mirant enfora, d’esquena al cotxe, i de tant en tant, un oficial que mirava cap al cotxe. Doncs en aquell moment, el president em va agafar la mà. Estava molt emocionat. Molt. Quan vam passar per davant el primer oficial i es va quadrar fent la salutació amb la mà al front, el president em va estrènyer la mà i va fer un gest com d’afirmació. Em deia: ‘Anem bé.’ Tot allò era molt més que ell no s’havia imaginat mai. Hi havia pensat molt i se l’havia imaginada moltes vegades, la seva tornada. Però allò ho superava tot. A banda i banda dels carrers de Barcelona hi havia gent que l’havia anat a rebre. Tot era ple. Jo havia fet posar unes banderes catalanes al tram final del trajecte. Vistes en perspectiva, semblava un envelat. Això i els cavalls feien que fos una entrada triomfal. Havia de ser solemne i ho era.

—I va arribar el moment del ‘ja sóc aquí’…
—Un cop dins del palau, vam anar a la sala del president. Vam pujar amb l’ascensor. Ens vam trobar sols. Hi havia el bany just davant. Hi va entrar i va deixar la porta oberta. Es va rentar les mans. Es van rentar la cara… Es va arreglar una mica el nus de la corbata. Va sortir. Em va agafar les mans: ‘Pere, quan vulguis’, amb una estrebada forta. ‘Endavant, president.’ Va sortir al balcó. I tot era ple de gom a gom. A mi no m’havia explicat què diria. Ni el ‘ja sóc aquí’ ni res. Jo l’havia d’acompanyar. Vam sortir tres vegades al balcó.

—Tres vegades?
—La primera va ser la del ‘ja sóc aquí’. Jo hi era per primera vegada, però ell ja hi havia estat molts anys enrere. Hi havia molta gent a la plaça i no marxava ningú. Li vaig dir que havia de tornar a sortir. I així encara una tercera vegada. Abans de sortir al balcó l’últim cop, em va demanar què havia de dir. ‘Bona nit’, li vaig dir. Em va demanar si havia de cridar un ‘visca Espanya’. Li vaig dir que no. Que cridés ‘visca els pobles d’Espanya’. Era el crit de l’Assemblea. Si hagués dit ‘visca Espanya’, l’hauria vessada. No m’havia consultat res fins aleshores.

—Amb el retorn de Tarradellas tenim un exemple de com la realitat supera la legalitat i obliga a actualitzar-la. N’éreu conscients, aleshores?
—Quan Tarradellas va tornar, ja havíem fet els debats de la constitució i calia presentar-la i votar-la. Però ell va tornar com a president de la Generalitat, sense sou i amb l’estructura de la diputació. I la constitució encara no era vigent. Ara vivim coses que tenen algun paral·lelisme amb aquell moment. Ja ho he dit abans, que la força la tenia la gent. Com ara. Però també hi ha un xoc entre la realitat i la legalitat vigent. Aquí s’ha aprovat una declaració d’independència, que no s’ha votat al parlament, però que ha quedat suspesa automàticament pel president Puigdemont mateix. I així i tot, el govern espanyol ja anuncia l’aplicació del 155 de manera molt descarada i contundent.

—És una reacció molt contundent. Ho esperàveu?
—És una reacció de poder envellit. Han perdut el sentit del caràcter democràtic de les institucions. Segueixen el model d’Aznar, que va declarar la guerra a l’Irac, passant-s’ho tot pel folre. Tarradellas va tenir una cosa molt clara: ell no va deixar de ser mai president de la Generalitat, des de Mèxic, quan el van escollir, fins que va entrar al palau aquell dia, ara fa quaranta anys.

—Per tant, considereu que el govern espanyol actual té menys valentia política que l’últim govern franquista?
—De llarg. El govern de Rajoy té menys cintura política que l’últim govern del règim franquista. Aleshores hi havia una generació de gent dins del règim que havia entès que sense Franco el franquisme no tenia cap continuïtat possible. Volien entrar a la Unió Europea. I calia acceptar les reformes polítiques. I van ser capaços de fer-les en pocs mesos. Es van fer moltes coses que fins aquell moment semblaven impossibles. Hi havia soroll de sabres. ETA atemptava. Totes les institucions de poder eren en mans del franquisme. I van ser capaços de legalitzar el Partit Comunista i els altres, de pactar el retorn del president de la Generalitat… Els últims franquistes van ser més valents i intel·ligents que Rajoy i el seu govern avui. Aquí Puigdemont els ofereix un període de dos mesos per començar un diàleg sense condicions, i ells li responen posant en marxa el 155.

—Com a expert en l’anàlisi de l’estètica, com valoreu l’independentisme en aquest aspecte?
—L’estètica sempre és un reflex de l’ètica. Tu ets qui ets en la mesura que l’altre et mira i fa una interpretació. La interpretació arriba per molts angles: pot ser emocional, perceptiva, racional, etc. L’estètica n’és el resultat. No és una cosa independent i fabricada. Per proposar un projecte nou, has de fer-ho amb formes noves. I perquè sigui creïble, ha de transmetre una visió ètica, moral i, en aquest cas, política. L’independentisme ha presentat una forma nova i n’és la punta de llança. És una manera nova de fer política que està més a prop de la pràctica política assembleària. Reconeix que el subjecte polític més important és la gent. L’estètica és el resultat d’una ètica, una moral i un projecte polític i social que té la gent al centre. Aquesta és la nova estètica. La gent al carrer. La participació, sempre.

—El màxim exponent del xoc estètic, ètic i moral es va produir el primer d’octubre amb els fets del referèndum?
—Absolutament. Va ser un espectacle memorable. Es va aconseguir fer una cosa que el poder espanyol havia afirmat de manera determinant i rotunda que no es faria mai. Va ser fantàstic que es votés. Es va fer en unes condicions pèssimes. Amb l’amenaça constant. Que tinguin el cinisme de dir que no va ser legal perquè no era a les lleis… El referèndum va tenir encara més legitimitat precisament perquè les seves lleis són injustes. Ara cal que la gent no afluixi. I que els partits nostres siguin sensibles. En aquest sentit sap greu la deriva dels socialistes. Pedro Sánchez volia encaminar-ho cap a una reforma constitucional que fes possible un model federal. Jo el conec una mica. I n’hem parlat. Però la realitat ha estat una altra. La pressió del poder deu haver estat més gran.

—I ara què creieu que passarà?
—És que exigeixen canviar la llei des de la mateixa llei. I tothom sap que això és impossible. Una llei que vulgui reformar la llei no ho farà mai des de dins la llei. La nova legalitat es legitima per la gent, que la fa necessària perquè considera que l’anterior és injusta. És així de senzill. Ells fan un joc de paraules sobre la llei que cerca la confusió. I el dia primer d’octubre es va posar en joc tot això. I ara també. Com a cineasta, polític, artista i activista, sempre he estat obert als imprevists i a l’atzar. Tinc moltes experiències que conviden a l’obertura als imprevists. L’atzar és important en la vida i també en la política. Forma part de la història de la humanitat. Això sí, tinguem molt clar que la força la té la gent. La gent mobilitzada té un poder de collons.