Pere Mayor: “Encara són molt joves, però la generació capaç de construir una força política nacional al País Valencià ja hi és”

Pere Mayor, històric dirigent del sobiranisme valencià, concorre amb Junts a les eleccions europees. Ocupa el lloc número onze de la llista que encapçala Toni Comín i, tot i ser en una posició simbòlica, la seua decisió l’ha tornat a posar d’actualitat. Mayor, un dels fundadors de la Unitat del Poble Valencià, que va esdevenir en el Bloc Nacionalista Valencià i que ara és Més Compromís, va donar-se de baixa del partit a final del 2021. Deia que no se sentia identificat ni amb la política ni amb l’estratègia de la formació que havia ajudat a nàixer.

En aquesta entrevista, Pere Mayor explica per què ha pres la decisió d’anar a la llista electoral de Junts i remarca que és un fet puntual i que això no significa que torne a la política activa. Amb Compromís ara a l’oposició, insisteix a criticar la poca determinació política i la poca cura pels aspectes nacionals que van demostrar mentre van ser al govern del Botànic.

—Per què Junts?
—Hi ha dos components. El primer és de caràcter personal, perquè, si t’ho demana una persona que coneixes i valores l’esforç que ha fet durant anys, que es troba exiliat i que, a més, ha donat suport a un procés polític que comparteixes i que és un procés que crec que convé al meu país, que és el País Valencià… I si a això hi afegim la coherència política i nacional de la meua trajectòria, crec que Junts era el lloc.

—De quina persona parleu?
—M’ho va demanar directament Toni Comín, que ja en devia haver parlat amb el president Puigdemont. Els conec tots dos, hem tingut converses, i per tant he considerat que, després de tants anys, i amb el meu desacord amb tot el valencianisme, o el suposat valencianisme polític que es fa al País Valencià, o el que s’ha fet en aquesta última dècada, doncs que acceptava d’anar a la candidatura d’una manera simbòlica.

—Hi aneu de número onze.
—Hauria preferit anar una miqueta més arrere perquè quedara més clar que era una cosa simbòlica.

—El desembre del 2021 dèieu en una entrevista a VilaWeb que fora de la política hi havia vida i que era millor. Què us ha fet canviar d’opinió per tornar-hi?
—Aquesta és una decisió puntual i que durarà unes setmanes. Tampoc no vull exagerar. Però el que m’ha fet canviar d’opinió és que les decisions que ha pres el suposat valencianisme polític, o allò que havia de ser el valencianisme polític són, per a mi, i crec que per a molta gent, francament decebedores. No crec que el valencianisme polític tinga res a veure amb reestructuracions de l’esquerra espanyola, reestructuracions de l’esquerra que li va bé fer tota la vida de palmero al PSOE. I tot això m’ha dut a prendre la decisió.

—En un moment donat del míting de diumenge a Gandia no vàreu poder contenir les llàgrimes. Per què?
—Bàsicament, vaig recordar algunes persones de la família que no entenien la meua decisió. Que sóc un romàntic, m’ho ha dit més d’una persona. Jo no em considere un romàntic, sinó una persona coherent políticament i nacionalment. I les llàgrimes eren un poc de cabreig, de veure gent molt pròxima que no entenia la decisió.

—Alguna vegada heu criticat que Més, el vostre antic partit, va mirar cap a una altra banda durant el procés i tots aquests anys de l’exili. A què ho atribuïu?
—És cert, això que dius, que han mirat cap a una altra banda, i en alguns casos s’han fet declaracions totalment fora de lloc. Les tòpiques declaracions de l’esquerra unionista espanyola. Però més enllà d’això, crec que vivim un moment en què la gent s’expressa en una mena de plural majestàtic. Ningú té una opinió. Si ets en una institució, vols que hi haja uns informes tècnics per a no equivocar-te. Si ets en un organisme de direcció política sempre dius, “els militants opinen”, “la gent creu”… Crec que la gent no assumeix responsabilitats, i quan generalitzem, ens equivoquem. Per tant, vull deixar clar que no cal generalitzar, però una bona part de la gent ha convertit el càrrec polític en la seua professió. I, segurament, ells mateixos no creuen que seran capaços de guanyar-se un jornal fora de la política. En conseqüència, hem arribat a un punt en què tot allò de dues legislatures i a casa, la renovació, la radicalitat democràtica, s’ha oblidat i la mentida s’ha convertit en una cosa quotidiana. Jo, això, no ho compartesc, i no ho compartia la gent de qui vaig aprendre. Gent com Vicent Ventura, Josep Lluís Blasco, Doro Balaguer… Ara la política és una professió i, per tant, allò important no és el projecte polític, sinó mantenir l’estructura del sistema.

—Que formeu part de la candidatura de Junts ha estat una sorpresa per a molta gent…
—Per a mi també, eh?

—Us ho deia perquè es podria interpretar com una esmena a la totalitat a les polítiques de Més.
—Sí, es pot interpretar així. Ja ho sabia quan vaig prendre la decisió. I es pot interpretar així, però en tot cas és cert. Crec que molta gent que vam fundar el valencianisme polític en els anys vuitanta, els que fundàrem la UPV que després va ser el Bloc, estem ben allunyats de la carrera que ha pres el moviment polític. Crec que hi ha gent que ha deixat de militar i hi ha qui hi continua perquè estan vinculats a la política local o perquè no volen trencar-hi per un lligam sentimental. Però el balanç de les coses aconseguides és francament decebedor.

—Lligat a això i tornant al míting de Gandia, vàreu convidar a parlar Gràcia Jiménez, que en el primer Botànic semblava cridada a dirigir la Conselleria d’Educació, però finalment no va ser així. Quin missatge volíeu llançar?
—Sincerament, crec que si Gràcia Jiménez hagués estat la consellera d’Educació, el PSOE no hauria manat tant dins la conselleria i no s’hauria fet el que es va fer en matèria de l’ensenyament de la llengua. La conselleria ha estat un autèntic desastre i caos segons el mateix sector. El missatge? Bé, la vaig convidar perquè jo volia que parlara d’un tema important com és la llengua i de la importància que el català siga oficial a Europa. Era molt millor que ho fes ella, si estava disposada a identificar-se amb aquesta candidatura, que no jo, que no en sóc especialista.

—Participant en la candidatura de Junts voleu dir que doneu per superat l’eix esquerra-dreta i us situeu estrictament en l’eix nacional?
—Crec que en la candidatura de Junts i tots aquells que hi col·laborem, l’eix esquerra-dreta és plural. Hi ha gent de diferents sensibilitats. Hi ha gent de centre-dreta fins a la socialdemocràcia. Però l’eix fonamental és el nacional. I ho tinc claríssim i qui ha pres una posició clara i coherent ha estat el president Puigdemont.

—Ací al País Valencià hi ha cap formació que tinga clar això de l’eix nacional?
—Hi ha formacions minoritàries que potser no tenim controlades, però la formació majoritària que havíem construït i treballat perquè això ho tinguera clar, que és el Bloc, sincerament, crec que, en la praxi política de l’última dècada, les decisions que han pres se n’han allunyat. I no crec que haja pesat més l’eix esquerra-dreta, l’eix social. Crec que això és l’excusa i que ha pesat més mantenir l’estructura.

—Creieu que seria possible el sorgiment d’una nova generació al País Valencià capaç de construir una força política nacional?
—Jo crec que eixa generació capaç de construir una força política nacional ja hi és. Encara són molt joves, tenen disset anys, divuit o vint, i això passarà. I, a més, els que hi són ara hauran de fer un balanç del que han fet. Jo no conec balanç després d’haver perdut vora cent mil vots, després d’haver presentat vora quaranta candidatures menys, després d’haver fet unes destrosses orgàniques i econòmiques sobre les quals haurien de retre comptes. El valencianisme polític fa aigües en tot això i en altres aspectes. Per exemple, és curiós com algunes de les organitzacions cíviques d’aquest país critiquen les posicions del PP respecte de la llengua, però quan ho fa el PSOE no piulen. No sé si això té a veure amb les subvencions que reben o què.

—El cap de llista de la vostra candidatura, Toni Comín, continua a l’exili. S’ha aprovat la llei d’amnistia. Heu parlat d’un calendari per a la tornada?
—El dia 10 es constitueix el parlament. Si baixa el president Puigdemont, també ho faran Toni Comín i Lluís Puig, i la sensació que tinc és que, si baixen, encara que hi haja la llei, els detindran. Crec que la decisió de venir ja està presa, una altra cosa és quan. Això no ho sé, però ja és molt a prop.

—Creieu que Puigdemont té possibilitats de ser investit president?
—Crec, sincerament, que ho té molt complicat i molt difícil. Quan analitzes una cosa has de veure els fets anteriors. I els fets anteriors indiquen que, a l’hora de la veritat, PSOE i Comuns, si han de fer alguna enviscada amb el PP, la fan tranquil·lament. Qui diu el PP, diu la dreta com era Ciutadans amb Manuel Valls. És a dir, que és una esquerra molt verbal, però que, puntualment, si li convé, no té cap problema a acceptar els vots del senyor Valls o del PP per a tenir l’alcaldia, no de Catamarruc, sinó de Barcelona. Per tant, amb eixos antecedents, veurem què passa al parlament. Però també seran substancials els resultats de les eleccions europees. En conseqüència, veig la mateixa probabilitat que Puigdemont siga president i que es repetesquen les eleccions.

—Una entesa entre Esquerra i Junts és impossible?
—No ho hauria de ser, però pel que sé, és francament difícil, sobretot per la posició d’Esquerra. Segurament Junts també hauria de fer alguna mena d’esforç, però jo crec que ho té més fàcil. Això no obstant, Esquerra hauria de fer un canvi molt gran, i eixe canvi sols el veig si desapareix de l’escenari tota una generació de persones que fa quinze anys que hi són. Parle de Junqueras i del que queda de la gent que hi ha darrere. Alguns ja han començat a manifestar eixa voluntat d’anar-se’n i que arribe gent nova amb altres plantejaments. I a partir d’ací sí que és possible. Si no ho fan, arribarà un moment que seran agranats.

—I aquest plantejament que feu per a Esquerra, no l’heu de fer també per a Junts?
—Jo crec que Junts ho té més fàcil. Evidentment, Junts no és el mateix amb Puigdemont que sense Puigdemont. Per tant, se sustenta molt sobre la voluntat de Puigdemont, que, en aquests moments de tot el procés, és l’únic que pot aguantar la posició i aportar més que resta.

—Salvant les distàncies, viviu les eleccions europees com una segona volta de les del 12 de maig?
—No crec que siguen exactament iguals. No les veig com una repetició, però les eleccions, ho vulgues o no, sempre són un termòmetre d’allò que està passant. I l’experiència demostra que totes les eleccions tenen importància perquè en totes hi apareix la foto d’allò que està passant en aquell moment.

—Tornant a la política valenciana. El govern celebra aquests dies amb eufòria el primer aniversari de la victòria electoral. Quina anàlisi en feu d’aquest any?
—Res d’això que passa no és nou. Sabíem que això passaria si entrava eixa gent a governar, no? Però passa que algunes coses crec que s’haurien d’haver deixat més lligades perquè els haguera sigut més difícil d’executat algunes de les seues polítiques, i això no ha estat així. Una altra cosa que crec, sincerament, és que caldria plantejar-se la possibilitat de pactar coses puntuals amb el PP per a llevar força a Vox i als seus plantejaments. Això ho ha fet el PSOE quan s’ha tractat de tems substancials com la reforma constitucional, com donar diners als bancs i no reclamar-los-els, etcètera. En aquestes qüestions, no hi ha problema. I l’esquerra verbal tot ho perdona. No sé per què, nosaltres no podem fer-ho per a temes que considerem substancials.

—Carlos Mazón i Joan Baldoví es reuniran per a parlar del finançament.
—I per què no? Passa que Compromís ho hauria d’haver fet abans, quan governava amb el PSOE. Ni reforma de l’estatut, ni dret civil valencià, ni un mínim document de reforma del sistema de finançament, ni reciprocitat en la televisió, res substancial.

—Sembla inevitable que a tot Europa hi haja un gran augment de l’extrema dreta a les eleccions. Quina és la vostra anàlisi?
—He tingut converses amb diversa gent. Crec que hi ha un deteriorament de la política i de la democràcia en general a tot Europa. I això té molt a veure amb el fet que el sistema falla en algunes coses i passen els anys i no es modifica. I la gent s’enfada, la gent es cabreja i se’n va a aquestes posicions. En el cas de França i Catalunya Nord, hi ha vot de l’antic Partit Comunista que dóna suport a Le Pen. I això no quadra. Els demòcrates ens hauríem de fer veure què passa, perquè la corrupció és terrible, però també ho és arribar a administrar i no fer res.

—Quan ha estat la darrera vegada que heu parlat amb Vicent Marzà?
—He tingut molt poc contacte amb Marçà. La darrera vegada que el vaig veure va ser el mes de febrer a Bocairent, a les festes de Moros i Cristians. Jo sóc de la comparsa dels Marrocs, ell hi era i em va venir a saludar. Jo amb ell no he tingut mai una conversa a fons. Ningú de Més no m’ha telefonat, però m’arriben coses, com ara, que no ha agradat la meua decisió, que si ho he fet per fer mal. Fins i tot, una persona em va dir que, si baixen molt, jo en tindré la culpa. D’això no els faig cas, perquè tota la vida hem sentit que si nosaltres ens presentàvem a les eleccions, quan érem la UPV, fèiem mal al PSOE, a l’esquerra, al progressisme. És clar, en democràcia, si només et presentes tu, segur que guanyes.