Pere Macias: “A una Catalunya independent li aniria molt bé”

Pere Macias (1956) és el coordinador actual del pla de Rodalia Catalunya, nomenat pel govern del PSOE. Aquest enginyer de canals, camins i ports té una llarga trajectòria política. Va entrar a militar a Convergència el 1977, i ha estat batlle d’Olot, diputat a Barcelona, conseller i diputat a Madrid. El 2015, va deixar la política per a dedicar-se a l’enginyeria i, primer Ada Colau a Barcelona per impulsar el tramvia, i després el PSOE per impulsar Rodalia Renfe, l’han acabat fitxant. VilaWeb el va entrevistar dimarts al despatx que té a l’estació de França de Barcelona per parlar del pla de Rodalia i de la seva evolució política i vital.

—A què es dedicava, la vostra mare?
—Tenia una petita fàbrica tèxtil, de tres persones. El pare també tenia una petita fàbrica tèxtil, i amb la crisi va entrar de treballador en una altra fàbrica. Sóc el gran de quatre germans.

—Per què feu enginyeria?
—De petit ja m’agradava. Per jugar, feia horaris de trens. Paper i bolígraf, feia línies i simulacions. Van treure el tren de la costa que passava per Olot quan tenia tretze anys. Hi havia anat. Forma part dels records d’infantesa.

—Sabeu conduir trens?
—He conduït algun tren en vies mortes, sí. Se n’ha de saber. Un tren pot portar 1.500 persones. Una gran responsabilitat. El tren, al segle XIX, era el progrés. Una màquina de vapor és d’una bellesa extraordinària. No sé si hi has anat mai. És una experiència increïble. És gairebé un animal.

—A casa vostra, éreu nacionalistes?
—El meu avi havia estat a la presó després de la guerra. Una família molt tocada. Una d’aquelles cases en què hi havia molts silencis. Nascut al centre d’Olot.

—Quan comenceu a militar en política?
—Era en un pis d’estudiants a Barcelona l’any 1977. I es començaven a fer mítings polítics. Ens va agradar molt un personatge gironí, en Josep Pallac, del Partit Socialista, de Reagrupament. Després, ens va agradar molt un míting Josep Maria Cullell. Ens va convèncer més, i els tres del pis ens vam fer convergents l’any 1977.

—Pere Macias és independentista avui com ho era el 2015?
—Crec que a una Catalunya independent li aniria molt bé. Sempre ho he cregut, sí.

—Deveu ser dels pocs independentistes que l’equip rival fitxa.
—El 2015 volia deixar la política i dedicar-me una mica a fer d’enginyer. Sóc un professional. I si em fitxen suposo que és perquè veuen que hi entenc una mica, d’aquesta qüestió. Crec que és positiu. El país hauria de ser així.

—L’altre dia, a TVE, vau fer unes declaracions que em van sorprendre. Dèieu: “Traspàs de rodalia sí, però fer el de les vies és anticonstitucional.” I vau repetir això que aneu dient de fa temps: que les vies continuïn essent de l’estat espanyol, tal com passa a l’estat francès i Alemanya, i que la gestió i funcionament es facin ací.
—Dues qüestions. La primera és que el fet que dos estats tan diferents, França centralista i Alemanya federal, hagin arribat a un mateix model, deu voler dir que és força bo. El model català, si és que s’acaben traspassant els diners, tal com es va acordar el 26 de novembre, serà aquest. No deu ser tan dolent. Ferroviàriament, funciona. Que la Generalitat vol anar més enllà? És comprensible si el govern fa una formulació independentista. Dic que, si vols anar a aquest model, has de saber treballar dos dificultats. Una de constitucional, que és que el text diu que la xarxa d’interès general de l’estat es competència de l’estat. I la segona és que avui els ferrocarrils són vies, trens, però sobretot digitalització. Si ara dius que aquesta via és meva, i aquella teva, tens un obstacle afegit. Ja no tindràs un centre de control, sinó dos. La política europea de transports té l’obsessió de la interoperativitat. El sistema electrònic de control és diferent a França que a Alemanya, i aquí que a França. Si vols canviar aquest model que funciona per un de nou, has de ser conscient que tens dos punts d’entrebancs: legals i d’interoperativitat.

—Quina és la postura de Pere Macias?
—Que amb això que s’ha fet ara de traspassar els diners perquè la Generalitat pugui exercir lliurement, triar l’operador i fer serveis, hi ha molt recorregut per a anar fent. Tenint en compte que les inversions van a un ritme espectacular. Un dels inconvenients és que aquest estiu haurem de tallar la R1, R2, R3, R4 i R11 per les obres que hi fem. Mira si en fem. Si resolem el dèficit crònic d’inversió, aquest usuari començarà a percebre que això canvia. Que, a més, l’usuari és independentista? Voldrà gestionar-ho tot aquí. Molt bé. Però jo em situo com a professional, i la meva feina acaba i comença aquí. He de fer un model que funcioni.

—En aquest model, com veuríeu que la Generalitat canviés d’operador? I Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya operés allò que té Renfe.
—Recomanaria de ser europeus. Què fan, els europeus? Les companyies incumbents, grans, públiques, de l’estat, continuen fent un percentatge molt elevat del servei. I deixen que unes altres vagin entrant tímidament. Passa als lands alemanys i a les regions franceses. Aquí, la Generalitat ho ha fet amb Ferrocarrils a l’aeroport, o rodalia a Lleida. Ho pot fer. I ho ha fet. Amb serveis modestos. La Generalitat fa que Ferrocarrils sigui un actor, però sap perfectament que durant molts anys haurà de continuar amb Renfe. I Renfe en té la vocació. Tanta que ha comprat cent trens per a aquí. Si passa com en uns altres llocs, quan s’introdueix un altre jugador, va bé. Espavila tothom.

—Podrien entrar a Catalunya companyies privades?
—Com que n’hi ha dues de públiques, pensar en la privada no té gaire sentit. Però quan fas el concurs no saps amb qui et presentes.

—Pere Macias tenia un bloc a VilaWeb. Aturat d’ençà del 2012. Un dels darrers apunts és aquest, en què demaneu el traspàs integral de rodalia. Vies incloses. Per què heu canviat d’opinió i ja no voleu el traspàs integral?
—Ens hem de situar en el context. L’any 2000, al discurs d’investidura, Aznar diu: “Vull que totes les capitals de província d’Espanya estiguin a tres hores de Madrid.” I, si algú fa cas a Aznar, és la ministra socialista Magdalena Álvarez, del govern de Zapatero, persona profundament reaccionària en les maneres i polítiques. Del 2007 al 2019, l’estat espanyol no va comprar ni un sol tren de rodalia o regional. Fet inaudit, gravíssim. Una altra, en Montoro no deixa reposar els funcionaris. Si es jubila un maquinista, no en pots agafar un de nou. Aquest és el context en què veig que l’estat espanyol no té gens d’interès en rodalia ni quan mana el PP ni quan hi ha alternança política, i, per tant, la meva resposta és: “Ja ens ho farem nosaltres.” Què passa, a partir del 2018? Doncs que trenquen aquest esquema i es dóna importància a rodalia. Això t’ho explicaria igualment Vicent Boira sobre el corredor mediterrani. Hi ha canvi. I, enguany o el 2022, s’invertiran més diners en el ferrocarril convencional que no pas en l’alta velocitat. Per tant, deia certes coses en un context determinat. I al d’avui, hi ha una inversió molt important prevista en el pressupost, en els fons Next Generation. S’ha d’aprofitar.

—Però la situació continua essent un desastre arreu del país. Per exemple, al País Valencià, el caos de rodalia de Renfe és espectacular.
—Tenen un dèficit crònic d’inversió, encara més que no pas aquí. Hi ha manca de maquinistes, més que no pas aquí. L’alta velocitat va entrar molt malament, per a fer-ho ràpid, i els ha aixafat tota la xarxa convencional. Fer gestionar rodalia a València és molt complicat. I han de fer inversions molt grosses. D’entrada, que l’estació del Nord, que en diuen, no sigui un cul-de-sac. Que no sigui terminal, sinó passant, de pas. Has de foradar tot València. A totes les ciutats d’una certa importància les estacions són passants. Les terminals són difícils de gestionar.

—En el vostre llibre Via ampla, ment estreta (Terminus), compartiu, amb Germà Bel, una idea: les inversions del tren no segueixen una lògica econòmica sinó política. L’estat espanyol es fa a través dels trens. Encara passa, avui? O a partir del 2018 ja no?
—Ha passat i passa. Per trencar la radialitat, ens hi hem de barallar molt. Però la concepció continua essent Madrid, Madrid, Madrid. Amb errors molt grossos. En l’AVE a Galícia han triat un camí que solament va a Madrid. Si haguessin triat el camí històric, Ponferrada, haurien tardat vint minuts més a Madrid, però haurien pogut anar al País Basc, Saragossa i Catalunya. No hi van pensar. Al llibre explico un desastre que passa al segle XIX, en què es fa una sobreinversió en ferrocarril, cosa que arruïna l’economia. Es van fer moltes línies ferroviàries privades que no eren rendibles, i va causar un crac. Va tenir una sola virtut, que va ser tan fort que va originar una crisi política. Crisi tan grossa que va portar la Primera República.

—La Primera República espanyola arriba pels trens. La independència potser també.
—Per tant, a l’estat espanyol haurien d’estar escarmentats de fer barbaritats.

—Imaginem-nos una Catalunya independent. Quina línia de tren no radial hi veieu?
—Una molt òbvia, la connexió Cervera, Igualada, Martorell, que és una peça clau per al desenvolupament de la Catalunya Central i d’equilibri territorial brutal. I, entre tu i jo, no ens cal la independència, tampoc: ja la podríem fer ara. Actuació estratègica. Per dir-te’n una.

—Qui és el vostre home a Madrid?
—Depenc de Renfe. El president és Isaias Taboas; depenc d’ADIF, presidida per una dona, Marisa Domínguez; i de la secretària d’estat, Isabel Pardo de Vera. Al ministeri, ara com ara, hi ha un bon equip. S’hi pot treballar.

—Voleu afegir res?
—Idea molt important: Rodalia és una peça estratègica per a un país. I els regionals, també. I que això funcioni ha de ser una prioritat absoluta de tothom. El dia 26, amb la reunió d’infrastructures, vaig estar molt content perquè finalment, deu anys després, li donaven els diners a la Generalitat. Competència sense diners no es pot exercir. La Generalitat va dir: “Molt bé, però volem tot el traspàs.” “Bé. Ho estudiarem”, van dir. Però, d’entrada, quan es faci efectiu, que van dir que seria al primer trimestre, tindrem un model europeu. Em fa molta il·lusió. I serà un tret diferencial. Cap altra regió espanyola té un traspàs com aquest. ADIF inverteix molt. Si sabem aprofitar les regles del joc, tenim la possibilitat de canviar-ho.