El filòsof Pere Lluís Font, especialista en Pascal i la modernitat, reconegut amb el 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El filòsof Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) filòsof, teòleg i traductor és el nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El veredicte del jurat diu: “Per la seva contribució en el camp de la filosofia en llengua catalana i perquè en el camp de la traducció ha portat a la nostra llengua la filosofia més important d’àmbit europeu.” El jurat és format per Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Maria Campillo, Judith Carrera, Marta Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Clàudia Pujol, Enric Sòria i Salvador Sunyer. S’ha donat per unanimitat. La cerimònia de lliurament del guardó es farà el 2 de juny al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

És la primera vegada que un pensador del camp de la filosofia és reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per contextualitzar-lo, el president l’Òmnium, Xavier Antich, ha definit Pere Lluís Font com un dels grans savis humanistes del país, defensor i divulgador de la llengua catalana a través d’un corpus literari i filosòfic de valor incalculable, un mestre de filòsofs. I ha afegit: “Si avui la filosofia catalana pot participar en els grans debats filosòfics globals es deu en gran part a la feina continuada, sovint anònima i en segon pla, en condicions no sempre fàcils i sovint hostils, de Pere Lluís Font. És una peça imprescindible per a entendre que la cultura catalana en l’àmbit de la filosofia sigui una cultura forta.”

La proclamació del premi d’honor s’ha fet a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès. Pere Lluís Font, de noranta anys, elegant, escoltava seriós la semblança que li ha dedicat Xavier Antich, també filòsof. Braços plegats al pit, sense gestualitat, de tant en tant amb la mirada amunt, ha pronunciat les primeres paraules amb humor. Adreçant-se al president d’Òmnium li ha etzibat: “Sincerament, no sabia que fos tan bo.” I, fent gala de la seva modèstia, ha continuat: “De fet, quan m’ho vas comunicar va ser per a mi una sorpresa total. És la darrera cosa que hauria pogut somniar. Vaig quedar sense capacitat de reacció. Després amb calma vaig pensar que els membres del jurat havien considerat amb benevolència extrema alguns aspectes de la meva vida que posen de manifest una doble passió: Catalunya i la filosofia, que estan íntimament relacionats. I entenc Catalunya en sentit ampli, que integra els Països Catalans.”

Lluís Font ha fet una defensa aferrissada de la llengua: “Per mi el lema d’Òmnium, ‘Llengua, cultura i país’, és el nervi de la nació. Perquè si perdem la llengua perdem la nació, la cultura i el país. Si em preneu la llengua, ja us ho dono tot. Perquè no em serveix el model irlandès de residualització de la llengua, tampoc el model gallec. I no defenso un puritanisme lingüístic, sinó una competència lingüística d’aquelles persones que han de parlar en públic o escriure.” Això darrer feia referència a un comentari d’Antich, que citava una frase del guardonat: “Un mestre també ha de ser mestre de llengua catalana.”

I amb relació a la consideració de filòsof ha comentat: “Em fa gràcia que es faci constar en la meva trajectòria la qualitat de filòsof. És massa solemne. Perquè els grans mestres són els creadors de filosofia i jo he estat mestre durant quaranta anys, però no creador de filosofia.” I tot seguit: “Cal reivindicar un segell propi de la filosofia catalana en llengua pròpia. Perquè durant dècades la filosofia a Catalunya s’ha desenvolupat com si fos una simple regió d’Espanya. I això és un problema polític. No hem tingut una dinàmica pròpia des de Felip II. I no cal ser un romàntic per a pensar que la llengua ens proporciona una visió del món, però sí que l’acoloreix. I això s’ha de mostrar, s’ha de notar en la filosofia també. Ens falta molt per a recuperar una certa normalitat. L’ombra del franquisme és allargada. Tant de bo aquest premi ajudi a normalitzar la nació catalana.”

Xavier Antich ha dit: “Pere Lluís Font ha cercat la saviesa sobretot en la modernitat. De la mà de Montaigne, Descartes, Pascal i Kant, aposta per reconstruir la tradició de la filosofia catalana, interrompuda per la guerra civil, l’exili i la dictadura, amb els valors i els ideals de la modernitat i la il·lustració europea. Calia recuperar tres segles. Tres segles de desert intel·lectual durant els quals Catalunya i els Països Catalans havien perdut el tren de la modernitat.”

Teologia a Roma i filosofia a Tolosa de Llenguadoc

Pere Lluís Font va néixer a Pujalt, un poblet petit del Pallars que avui té trenta-una persones censades. Xavier Antich ha explicat que va fer els primers estudis al seminari de la Seu d’Urgell, l’única sortida educativa per a una família humil dels Pirineus com la seva. Allí va entrar en contacte amb la filosofia i la història de la filosofia, que esdevindrà una de les seves passions. Però l’atmosfera del nacionalcatolicisme l’ofegava. Se n’anà a estudiar teologia a la Universitat Gregoriana de Roma i filosofia a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Es va pagar els estudis fent classes i amb més feines, com ara descarregar camions al mercat, on treballava de la una de la matinada fins a les sis.

Antich destacava: “La seva formació a França serà essencial: li va permetre l’accés a tota la filosofia moderna i contemporània, inexistent aleshores a la universitat franquista. I allí sobretot descobreix i entra en contacte amb la tríada de filòsofs que serà la seva brúixola durant tota la vida: Montaigne, Descartes i Pascal.” En un altre moment, el president d’Òmnium ha dit que la traducció dels Pensaments de Pascal, publicats a l’editorial Adesiara, és un treball colossal només comparable al treball que va fer Carles Riba amb l’Odissea.

Quan tornà a Catalunya, el 1964, va començar a fer classes a la Universitat de Barcelona, i el 1968, quan es va crear, a la Universitat Autònoma, on fou professor fins que es jubilà el 2004. Antich ha dit: “Durant més de quatre dècades Pere Lluís Font, potser sense saber-ho ni voler-ho, ha construït un model de savi humanista que es compta entre els més potents que ha produït la cultura catalana.”

Un Premi d’Honor que continua actiu

En relació amb l’obra, el premiat ha signat més d’un centenar de llibres: més d’una dotzena de propis; una vintena d’edició o traducció de texts, tots essencials; una dotzena llarga de volums col·lectius que va coordinar… A més de prop d’un centenar d’articles, entre molts altres treballs. I ha estat responsable de l’edició en català (i en alguns casos, de la traducció) de texts de Montaigne, Descartes, Spinoza i Kant. També va participar des que es va crear, el 1998, i ha dirigit la col·lecció Textos filosòfics (Edicions 62), que conté gairebé un centenar de títols traduits al català d’autors cabdals de la història de la filosofia.

Avui, Pere Lluís Font continua treballant. Ha explicat que, tot i que fa un parell d’anys que té la salut tocada i la seva activitat ha pres un to menor, no para: acaba de lliurar el llibre La filosofia al natural, “sense retòrica, sense maquillatge” ha dit, que coeditaran la Universitat de Barcelona i la de Lleida. També ha explicat que fa temps que posa ordre als seus papers.