Pere Lluís Font: “Pascal era el més modern del seu segle”

Fa pocs dies, el president d’Òmnium, Xavier Antich, va fer públic el 57è premi d’Honor de les Lletres Catalanes: el filòsof, teòleg, professor, traductor i editor de filosofia en català Pere Lluís Font. Antich li va dedicar una llarga semblança glossant la seva trajectòria cabdal, pel fet “d’apostar per reconstruir la tradició de la filosofia catalana, interrompuda per la guerra civil, l’exili i la dictadura, amb els valors i els ideals de la modernitat i la il·lustració europea. Calia recuperar tres segles. Tres segles de desert intel·lectual [exceptuant els anys de la Segona República] durant els quals Catalunya i els Països Catalans havien perdut el tren de la modernitat”, va dir Xavier Antich. I afegí: “La seva formació a França li va permetre l’accés a tota la filosofia moderna i contemporània, inexistent aleshores a la universitat franquista. I allí sobretot descobreix i entra en contacte amb la tríada de filòsofs que serà la seva brúixola durant tota la vida: Montaigne, Descartes i Pascal.” Va destacar que la traducció dels Pensaments de Pascal és un treball colossal, tan sols comparable al treball que va fer Carles Riba amb l’Odissea.

Pere Lluís Font va publicar la traducció de Pensaments de Blaise Pascal el 2021 a l’Editorial Adesiara. Tot seguit, us oferim una entrevista inèdita al nou Premi d’Honor feta arran de la publicació d’aquest volum.

L’editorial Adesiara ha publicat un volum de pes i profunditat cultural: Pensaments i opuscles de Blaise Pascal (Clarmont d’Alvèrnia, 1623 – París, 1662), en una traducció i edició a cura del filòsof i teòleg Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934), considerat un dels grans especialistes en l’obra de Pascal del món. El volum, de gairebé vuit-centes planes, conté reflexions que va escriure Pascal per a una obra major que no va arribar a publicar, que com diu Pere Lluís Font en l’entrevista, recullen el seu pensament. L’edició presenta també una introducció seva necessària i entenedora, tenint en compte la dificultat del tema. És rica i alhora clara, amb una llengua neta que fa de molt bon llegir per a entendre el context de la vida i l’obra d’aquest pensador matemàtic, científic, filòsof, teòleg i escriptor.

“És un llibre de tota una vida i quedarà com un monument del pensament”, diu l’editor Jordi Raventós referint-se al treball de Pere Lluís Font. I el traductor es reafirma en aquesta voluntat: “L’edició de Pascal és una manera de contribuir a crear tota una infraestructura cultural pel país, formada per un conjunt de bones traduccions dels millors noms de la literatura i el pensament universal. Segur que Pascal forma part d’aquests noms i és un dels grans autors del gran segle francès, del XVII, i dels més vius. Al seu costat n’hi ha que avui semblen autèntiques mòmies. Pascal és viu com Molière, com La Fontaine, contemporanis seus que són els que han pogut mantenir més presència en els segles posteriors.”  Comencem situant Pere Lluís Font, una figura destacada en l’àmbit de la filosofia i la teologia. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de les Bones Lletres, on va fer el discurs de recepció com a acadèmic sobre el vincle entre Descartes, Pascal i Montaigne mitjançant la influència del pensador Ramon Sibiuda.

—Aquest llibre és el treball de tota una vida?
—Pascal m’ha fet companyia tota la vida, d’ençà que em vaig comprar l’edició dels Pensaments i opuscles de Brunschvicg, que em sembla que era l’any 1963. Aleshores estudiava a Tolosa de Llenguadoc. M’hi vaig passar set anys, allà. Em va agafar amb tanta força Pascal en aquell moment, que ja no el vaig deixar. És dels llibres que m’han fet més companyia tota la vida. L’he treballat i m’ha treballat. Ara, la feina de traduir Pascal és dels darrers anys. N’havia fet un tast fa una vintena d’anys, quan vaig publicar un llibret que es diu Introducció a la lectura de Pascal, on vaig fer una tria de pensaments. Va ser una manera d’entrenar-me.

—Vós vau néixer a Pujalt, al Pallars Sobirà, el 1934…
—…d’una família pagesa molt humil.

—I com un noi d’un poblet petit d’alta muntanya acaba fent estudis universitaris a Tolosa, a la dècada dels cinquanta, en plena dictadura?
—Com que allà no hi teníem la vida, ens havíem d’espavilar. Jo era monitor d’una colònia de vacances, vaig anar a parar a França, i com que m’interessava la filosofia em va passar pel cap un pensament: “I si miressis d’estudiar aquí, en comptes de fer-ho a Barcelona, on només t’ensenyaran escolàstica tronada? França és el país de Descartes en filosofia i és el país de Bergson. I vaig poder estudiar allà, guanyant-me la vida fent classes particulars i descarregant camions al born. Jo havia estudiat per capellà, vaig plegar, però em van quedar les ganes d’estudiar teologia, de manera que quan vaig acabar filosofia vaig entrar a l’Institut Catòlic de Tolosa i vaig estudiar-hi teologia. Després vaig tornar a Catalunya. Vaig convalidar la llicenciatura de filosofia, vaig entrar a la Universitat de Barcelona com a ajudant del catedràtic d’història de la filosofia i després, quan es va crear la Universitat Autònoma, em van oferir d’anar-hi i vaig ser allà des del començament, explicant història de la filosofia moderna i filosofia de la religió.

—Teniu uns paral·lelismes vitals amb Pascal: tots dos estudiosos de la filosofia i la teologia…
—Alguna afinitat delictiva hi deu haver, segurament [riu]. Darrerament sobretot em pregunto com és que em va enlluernar d’aquella manera, tot i que des del començament jo sentia una certa incomoditat davant d’algunes idees teològiques de Pascal i un tipus d’espiritualitat que no m’acabava d’agradar. Malgrat això, em sembla que em va fascinar la seva enorme potència intel·lectual i creativa en quatre àmbits: el de la ciència, el de la filosofia, el de la religió i el de la literatura. Em sembla que és la primera figura europea del seu moment en aquests quatre àmbits. I em sembla que és un cas únic de la història universal de ser primera figura en aquests quatre àmbits.

—I què us en va impressionar realment?
—Em va impressionar l’originalitat del seu pensament filosòfic, que va formular sobretot després d’haver-se llegit les obres principals de Descartes. Descartes vivia a Holanda i en un dels seus pocs viatges que va fer a França es va prendre la molèstia d’anar a visitar Pascal, que estava malalt. El va visitar gairebé com a metge, perquè Descartes presumia de saber més medicina que tots els metges de la seva època, i segurament era veritat. Descartes estava interessat sobretot per la màquina de calcular, que Pascal havia creat, i per tots els experiments que havia fet sobre la qüestió del buit. Descartes i Pascal no es van posar d’acord, perquè partien de supòsits completament diferents, però després d’aquella trobada Pascal va tenir un interès més gran per la filosofia de Descartes i Descartes es va convertir en el gran referent filosòfic modern de Pascal. I, tornant a la fascinació per Pascal, em va impressionar la seva diguem-ne fenomenologia de la condició humana, tots els seus plecs i replecs, i la seva riquesa d’idees sobre quasi tot: sobre Déu i sobre l’home, sobre ciència, sobre religió, política, estètica, etc.

—Parlem una mica de la vida de Pascal.
—Sobre la vida de Pascal tothom s’hi atreveix. Es repeteixen molts tòpics i es diuen molts disbarats, que es troben en llibres aparentment molt seriosos. Per exemple, que després de la seva segona conversió (el pas d’un cristianisme normalet a un cristianisme fervent i convençut), es diu que Pascal va abandonar la ciència. Ho diu la seva germana en la biografia que va escriure. Però, és clar, si això fos veritat, no tindríem el 90% de l’obra científica de Pascal. Per tant, la seva germana no és fiable en aquest punt. És una biografia hagiogràfica. També es diu que es va retirar al monestir cistercenc de Port-Royal. No, Pascal sempre va ser autònom, sempre va viure a la ciutat, no va trencar mai amb els medis científics, el millor de la seva producció matemàtica és de pocs anys abans de la seva mort… Per tant, hi ha tòpics que no s’aguanten.

—Pascal va ser un home que no va passar mai per l’escola ni per la universitat. L’educació la hi va donar el seu pare.
—El seu pare va ser l’únic mestre que va tenir. Pascal va perdre la mare a dos anys, i quan el pare es va quedar vidu, va traslladar-se a viure a París i va viure de les seves rendes, es va introduir en els medis científics i culturals de París i es va dedicar a l’educació dels fills. Pascal tenia dues germanes, d’una gran personalitat totes dues també.

—El fet que no passés per l’acadèmia el va fer molt més lliure de pensament?
—El va fer molt més lliure, perquè no tenia necessitat d’espolsar-se l’escolàstica. Alguna cosa es va perdre també, perquè l’escolàstica era un bon entrenament per al pensament, però hi havia el perill de quedar-hi atrapat. Descartes, per exemple, se la va espolsar, però no tant com ell es pensava. No en va tenir necessitat, d’això. En aquest sentit, és el més modern del seu segle, perquè els seus referents filosòfics eren referents contemporanis. Eren els més incòmodes per al pensament vigent escolàstic. Els infinitistes, els realistes polítics, els epicuris i sobretot el gran Descartes.

—Aquesta llibertat li permetia de ser atrevit?
—Sense proposar-s’ho, perquè era un pensament molt personal.

—En un moment determinat, dieu que Pascal era un home molt pràctic. Aquest tret se li desvetlla de ben jove, quan va inventar la calculadora.
—És la primera màquina de calcular que realment va funcionar. I fins i tot va fer un gran esforç de comercialització. En va vendre poques, perquè era molt costosa i no era totalment automàtica. Va tenir aquesta idea per ajudar el seu pare en els càlculs de cobrament d’impostos. Al llarg de la vida, Pascal va mostrar que tenia sentit comercial. El mateix any de la seva mort encara va col·laborar en la creació de la primera línia de transports urbans públics de París: les carrosses a cinc sous.

—També va ser un home molt religiós.
—Pascal va tenir la idea d’escriure una defensa de la religió cristiana. Aquest és el nom que s’acostuma a donar a l’obra que ell projectava: una apologia de la religió cristiana. Els Pensaments és el que ens queda de la preparació d’aquesta obra. Són simplement fragments, pensaments, notes, preses quan anava rumiant vagueries, quan s’abandonava als seus pensaments, tot tenint al cap la idea d’una possible apologia de la religió cristiana. Però, de fet, els Pensaments són això, pensaments, perquè parlen de tot.

—Va ser un home que no va tenir mai salut.
—Sí, quan tenia dos anys, va patir una malaltia misteriosa, que no s’ha aclarit. I és possible que fos un primer episodi d’una malaltia que li va anar apareixent durant la seva vida, com una mena de Guadiana, i que el va portar a la mort abans de la quarantena. Avui encara no hi ha cap diagnòstic convincent, tot i que se n’han fet mil teories.

—Acabem: digueu-me un pensament de Pascal del volum que us agradi molt.
—N’hi ha molts que m’agraden. En triaré un que sembla menor, però que, a més d’agradar-me, mostra una de les dificultats de la traducció: el pensament 134. Jo m’he aplicat molt en la puntuació. Per exemple, aquest pensament té dos sentits molt diferents segons que s’hi posi una coma o no s’hi posi. En l’original no hi ha coma, però això no és significatiu, perquè en l’escrit original no hi ha puntuació o és arbitrària. Per això, jo vaig optar per posar-hi la coma, perquè el sentit lliga més amb tot el pensament estètic de Pascal. Diu: “Quina vanitat, la pintura que suscita l’admiració per la semblança de les coses de les quals no admirem els originals.”