Els crits que ressonen al Palau, les roses grogues que hi han florit, i els sants Jordis que encara hi resisteixen

La cua era ben llarga des de primera hora. Els primers visitants havien fet seixanta minuts ben bons d’espera. L’entrada, pel carrer de Sant Sever, a la banda oposada de la plaça de Sant Jaume. És la façana de la part del Palau que havia estat pensada per a l’arxiu i la sala d’armes. Avui, d’armes, no n’hi ha. Algun mosso d’esquadra que controla el pas dels visitants, però tot en peu de pau, encara que alguns hi hagin volgut veure males intencions. En temps de la Mancomunitat, aquesta zona havia acollit l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. Ni més ni menys. Cultura, coneixement, ciència, al costat del lloc on calia prendre les decisions. Quin país! Passant per l’arc detector de metalls i per la màquina que radiografia les bosses, milers de llaços grocs s’escolen Palau endins i s’escamparan per les sales i els racons de l’edifici.

La visita comença per la planta baixa. Avui és dia de portes obertes, a la seu d’un govern que no pot exercir. És Sant Jordi i el Palau és més trist que mai. A la planta baixa hi ha les sales Antoni Clavé, pensades i construïdes en temps de Prat de la Riba amb la batuta de Josep Puig i Cadafalch. Són l’avantsala de l’auditori, la sala de conferències, i ben a tocar de la sala de premsa on cada dimarts del període democràtic compareixia el portaveu del govern. Grups de joves, senyores, famílies, avancen per aquestes sales i s’hi fan fotografies. Els representants no hi són avui, però el Palau s’omple dels representats. N’hi ha molts que porten roses grogues a la mà.

Ara pugem a la planta noble, la més coneguda, amb les estances del president i les sales de lluïment. Cal pujar unes escales. Hi trobem signes de la resistència interior. No és exactament la resistència íntima de què ens parla Josep Maria Esquirol, però hi té connexions. Un cartell amb les cares dels presos i exiliats amb el segell de l’ADIC, l’Assemblea de treballadors per a la Defensa de les Institucions Catalanes, al costat d’un rètol que indica que som a la planta noble amb accés al Pati dels Tarongers. Abans d’accedir-hi, passem per la sala Torres Garcia, amb pintures al fresc que l’artista que dóna nom a la cambra va pintar entre el 1912 i el 1916 al saló de Sant Jordi. L’obra mural porta per títol Lo temporal no és més que símbol. Justa la fusta.

A continuació, la corrua de visitants trepitja un tros del Pati dels Tarongers. Les roses grogues són dipositades a la petita figura de sant Jordi matant el drac dalt de cavall que corona la font circular del pati. Alguns la llancen des de la cinta que impedeix d’atansar-s’hi més i algun la donen a un uixer que les diposita ben col·locades als peus del cavall. Abans de tornar a sortir al pati, el circuit ens fa passar per la sala Tarradellas, on es reunia el govern protegit pel mural d’Antoni Tàpies que fa una al·legoria de les quatre grans cròniques medievals. Tàpies hi va escriure un ‘Què us diré?’ ben visible. Què hem de dir? Que la sala de govern ha estat tancada des del 27 d’octubre per raons gens agradables. Una sala de govern sense govern, vaja.

Sortim al pati ara sota l’atenta mirada de Companys i Macià, esculpits en bronze per Josep M. Subirachs. També hi són Tarradellas i Irla, màxims exponents de la Generalitat a l’exili abans de Puigdemont. Els quatre busts són vigilats des de més amunt per les gàrgoles, una mena de ministres carronyaires, que aboquen ‘lo temporal’ al pati i reguen uns tarongers que avui tenien les taronges més grogues que mai. Ves que el temporal no enforteixi les soques dels tarongers, amigues gàrgoles…

Quatre graons ens alcen a l’accés a la Casa dels Canonges. Aquell pont neogòtic que tots hem fotografiat des del carrer del Bisbe que el president transita per passar de les estances més protocol·làries i funcionals a la residència i espai de repòs o recolliment. El pont que mena als Canonges té el pas barrat. I és potser la imatge d’una absència més eixordadora encara perquè fa notar un buit humà. La capella de Sant Jordi ens serveix per al trànsit cap a la Galeria Gòtica i les portes del despatx del president i la sala de la Mare de Déu de Montserrat, que no és accessible avui. A la capella hi ha dos mossos de gala i les fotografies són constants. ‘Ja en deus estar cansat’, diu una senyora a l’agent que sosté el barret de copa a la mà. ‘No pateixi, acabem de començar’, respon l’home, pacient.

Parlo amb la Cristina, que visita el Palau per primera vegada. ‘Tu ja hi deus haver estat moltes vegades aquí’, em demana. ‘I com anirà? Tens bones notícies? Està ferm el president? Hi has parlat?’ Les visites d’avui no són com les de qualsevol Sant Jordi. L’absència del govern que va votar el poble és feridora. Hi ha voluntat de reivindicació en cada peu que trepitja les sales lluents de la seu símbol de sobirania. Sant Jordi és a tot arreu. N’hi ha molts al Palau. Quadres, estàtues, figures, pintures, relleus… Miris on miris, hi ha un sant Jordi amb la llança que fa vinclar el drac. I és potser això que no agrada als usurpadors de la sobirania dels catalans.

El saló de Sant Jordi rep els visitants amb les antipàtiques pintures imposades en l’època de la dictadura de Primo de Rivera, imatges dels reis catòlics espanyols i tot plegat. Però també els rep amb uns llibres de pàgines blanques per a deixar-hi imprès el record que cadascú desitgi. Ja us podeu imaginar quina mena d’inscripcions hi hem pogut llegir. Per la llibertat dels presos polítics, pel retorn dels exiliats, per la independència i per la República…

I, desfilant escales avall cap a les cotxeres, abans cavallerisses, que ens acomiadaven. I des d’on se sentia el clam de la gent concentrada a l’exterior del palau. I de la llarga cua que havien de fer centenars i centenars de ciutadans, amb el llaç a la solapa, la rosa a la mà i un clam de ‘llibertat presos polítics’ que s’anava alçant a glopades d’indignació i d’esperança. La corrua de visitants que s’endinsava a la porta de Sant Server, tombava per Sant Honorat, tot sencer, i tornava a tombar pel carrer del Call, a tocar de la plaça de Sant Jaume. Una noia adolescent feia el gest de les mans emmanillades als pacífics vianants que volien entrar al Palau. Què hi deu passar pel cap d’una criatura que, davant les roses i el crit de llibertat, es rabeja en la repressió més injusta?

Un Sant Jordi de llaços grocs, de roses més esplendoroses que els anys anteriors, perquè l’aigua del temporal no fa sinó enfortir el roser. Vegeu ací el clam que avui envolta i omple el Palau que han volgut buidar: