Vuit veritats incòmodes sobre l’independentisme

1. S’han escrit desenes de fulls de ruta. Hem dedicat hores i hores a debatre totes les opcions, hipòtesis i possibilitats. Tothom té idees sobre què cal fer demà i quin pas hauria de ser el següent. Tants caps, tants barrets. Però en realitat, tal com diu Descartes al principi del ‘Discurs del mètode’, caminem com un home en una cambra fosca a les palpentes. Ningú no sap del cert què passarà demà passat ni com caldrà reaccionar. I no estem preparats per a conviure amb la incertesa. Ens han educat a voler tenir-ho tot controlat. I de la incertesa a la impaciència hi ha una separació molt prima.

2. L’atzar de la història va voler que coincidissin al capdavant dels partits polítics tres figures com Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez. Hem dit moltes vegades que l’evolució del procés d’independència no es podia explicar sense aquest triple factor. Però no hem dit mai que la segona fila és, en el millor dels casos, una incertesa absoluta. A tot arreu hi ha excepcions i casos de polítics honests i ben preparats. Però la capacitat política d’aquells tres animals no s’endevina en cap dels de la segona fila.

3. Sortosament, el criteri democràtic és prioritari en el moviment independentista. Això va fer que el 27-S es visqués com una victòria amarga. En unes eleccions es guanya amb escons, però la idea de plebiscit ens situava automàticament en la barrera mental del 50% de vots. L’èxit de la majoria absoluta parlamentària no va poder tapar la decepció de no haver superat la meitat més un dels vots emesos. L’independentisme té legitimitat per a governar segons el seu programa. I això vol dir el camí de construir un estat independent a Catalunya mirant d’aplegar tots els vots nous que siguin possibles per a arribar al final del trajecte amb més del 50% dels vots. Ser demòcrates és una qüestió de mètode i de resultats.

4. Si el 27-S va guanyar la independència, algú podia pensar que el 20-D no calia anar a les eleccions espanyoles. Però Catalunya encara no és un estat independent. De ganes d’engegar-ho tot a rodar, en tenim moltes. Però encara cal plantar batalla a tots els racons i fronts on es pugui. Cal aprofitar totes les tribunes i tots els altaveus. El 20-D cal anar a votar independència per evitar que ningú pugui parlar en nom nostre a l’estat espanyol i davant la comunitat internacional. Per comoditat i coherència, em quedaria a casa. Per responsabilitat i ganes de guanyar, caldrà anar a votar.

5. Ens perd l’estètica. És clar que volem fer les coses boniques i amb gràcia. Però hem d’acabar d’esmolar l’instint de guanyar. Diuen que Cruyff i Guardiola ens han canviat la mentalitat col·lectiva. I potser sí que és cert que han aconseguit que aprenguéssim a prendre la iniciativa. Però em temo que ens falta saber rematar. Sabeu aquells partits d’handbol en què els atacants es van passant la pilota de punta a punta sense acabar de fer res més? Doncs fem una mica això. Cal que aprenguem a clavar els queixals al coll i rematem la feina. Per guanyar cal queixalar.

6. La relació dels catalans amb el poder no és bona. Hem viscut tants segles contra un poder que ens anava en contra que hem desenvolupat una desconfiança patològica. El poder no és res dolent. Són els governants, que ho poden ser. I ens hem de tatuar una frase al front: ‘Sense responsabilitat i exercici del poder no hi ha llibertat possible.’ Els estats funcionen quan són capaços de complir i fer complir les lleis i les decisions preses pel poder democràtic que governa. S’ha de ser crític amb el poder. Cal vigilar de prop el poder. Cal posar límits al poder. Però no s’ha de ser contrari al poder per definició. Cal maldar perquè s’exerceixi amb sentit de la justícia i respecte.

7. Ens hem arribat a creure que l’independentisme era un estat irreversible. Hem sentit mil vegades que quan un esdevenia independentista no tornava mai enrere. Això ens ha fet creure que el procés acabaria bé per definició. Com si estiguéssim destinats a guanyar. I no és cert res d’això. Ningú no pot saber ara on serem com a poble d’ací a un any. Si no som capaços de concretar els acords que permetin d’exercir amb determinació el mandat democràtic i la majoria parlamentària, la cosa més normal és que comencem a perdre força en favor d’opcions que ara ens semblen carrerons sense sortida. No hi ha res irreversible en política, i cal no confiar-se gens.

8. Encara hi ha polítics, analistes i periodistes que es creuen i fan creure que els vagons dels trens que van per la tercera via poden incorporar-se a la locomotora de la via lliure. Però no és cert. Són vies que van en direccions contràries. Sí que pot passar que els passatgers d’un vagó decideixin de fer transbordament i canviar de vagó i de via. Però els vagons i els maquinistes ja fa temps que ho veuen clar i han engegat els motors. Fer creure que agafant un vagó que ara va en una direcció és possible acabar arribant a la destinació contrària és fals. No s’entén la metàfora? Doncs que l’invent dels Podems i els Comuns i tot plegat és un tren que va en la direcció contrària de la independència. Potser sí que algun dia arribaran a l’estació de la independència. Però ara parlàvem d’arribar-hi al segle XXI.