‘Spotlight’, el nostre periodisme i el bon govern

Aquest cap de setmana passat es va estrenar el film ‘Spotlight’ (vídeo promocional al final de l’article). Explica la història dels periodistes del Boston Globe que van destapar els casos de pederàstia a l’Església Catòlica. És una pel·lícula molt recomanable en tots els sentits. Molt bona. A mi em serveix per a parlar de la importància de tenir mitjans de comunicació forts i independents en democràcia. Com es pot veure al film, és gràcies a la investigació periodística que es van poder destapar aquells delictes deplorables i dolorosos. Però és evident que no hauria estat possible tampoc sense un periodisme concret. El temps, la dedicació i el rigor que exigeix una investigació d’aquesta mena és impossible en un periodisme marcat per la immediatesa i l’obligació de ser sempre els primers. És una discussió que també tenen els protagonistes de ‘Spotlight’, que és el nom que rep l’equip d’investigació del Boston Globe.

Al film, també hi veiem el debat sobre la independència dels mitjans de comunicació. En aquest cas, respecte de l’Església. I és que aquestes dues coses –fortalesa (recursos, dimensió i temps) i independència– són imprescindibles per a fer de contrapès als poders, siguin quins siguin, i denunciar els excessos o, en aquest cas, els delictes ocultats pels encobriments mutus dels poderosos. Sense diners ni recursos no es pot fer un bon periodisme d’investigació. Però sense independència respecte dels poders, tampoc.

Al nostre país hem hagut de parlar aquests últims anys de la corrupció i de pràctiques poc transparents i poc ètiques, gairebé cada setmana. Si n’hi ha, és bo que se’n parli. Però, a banda de parlar-ne, s’ha de pensar quines decisions cal prendre per mirar d’eradicar-les. Fa poc més d’una setmana, l’organització Transparència Internacional va publicar l’últim índex de la percepció de la corrupció a 168 estats d’arreu del món. En aquest informe, publicat a principi del 2013 i recuperat recentment, s’explica quins són els factors que contribueixen a la bona administració i a fer de barrera de la corrupció. Hi ha set factors que, any rere any, són constants en els quatre països menys corruptes any rere any (Finlàndia, Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda) i n’és un disposar d’un bon sistema de transparència, supervisió i control. Aquí on els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental.

A banda de veure la pel·lícula, que la recomano a tothom, val la pena també de comprar i llegir el llibre de Diana Coromines ‘Viatge al cor de la bona governança‘ (BonPort, 2015). Com indica el títol, ens proposa una immersió al sistema de governança i de transparència de Dinamarca. És un llibre molt revelador perquè, mostrant com funciona un dels quatre països menys corruptes del món, ens posa davant un mirall força decebedor. Al llibre de Coromines, també hi surten els mitjans de comunicació, com no podria ser d’una altra manera.

Precisament, també hi entrevista Natascha Linn Felix, vice-presidenta de Transparència Internacional a Dinamarca. I és interessant això que diu: ‘El rol essencial que han de desenvolupar els periodistes com a vigilants del sistema s’ha degradat una mica. La distància entre periodistes i Christiansborg [la seu del govern i del parlament danesos] s’està escurçant; els mitjans estan massa pendents de les exclusives i això els empeny, sovint, a tenir massa bona relació amb els polítics.’

Coromines identifica els pilars del sistema de control contra la corrupció: ‘Hi ha tres institucions que constantment demanen comptes als ministeris: l’Ombudsmand (el síndic de greuges del parlament), el Rigsrevision (l’òrgan que audita els comptes de l’estat i de les regions) i l’opinió pública (on els mitjans de comunicació tenen un paper clau).’ De l’anàlisi que fa aquest llibre, m’agrada que posi també el focus en la responsabilitat que tenen els ciutadans en la bona governança. Lluny de les mirades paternalistes a què estem acostumats aquí, Coromines destaca que els ciutadans tenen set d’informació i, per tant, de saber com s’administren els seus recursos.

I és que sovint es fan grans elogis del nivell dels serveis públics dels països nòrdics, però passant de puntetes o negligint la responsabilitat i el sentit del deure dels ciutadans. O de l’absència del funcionari com s’entén aquí, amb una feina assegurada per tota la vida. Copiar les coses a mitges difícilment pot servir de res, perquè els sistemes de governança funcionen quan són equilibrats i tenen contrapesos. Ho explica l’amic de Diana Coromines amb qui parla els primers dies del seu viatge, en Per, que fa referència al sentit autocrític i exigent dels danesos: ‘Confiança, sí: però compatible amb un sentit lúcid que permeti sondejar, constantment, si les regles es respecten, i que permeti posar al descobert qualsevol petit cas que no s’ajusti a les normes de bona governança que han fet famós el país.’

En definitiva, que mirant ‘Spotlight’ i llegint ‘Viatge al cor de la bona governança’ podem fer un exercici que ens ajudi a comprometre’ns amb un sistema de control i transparència millor. Són coses que es poden anar fent sense tenir un estat independent. Necessitem mitjans de comunicació independents forts. I això vol dir ben dotats i no dependents de la subvenció pública o dels grans paquets de publicitat de les empreses més poderoses. I calen periodistes amb ganes d’investigar i no d’agradar al poder. Ja n’hi ha. Tenim mitjans independents, però massa petits. I tenim mitjans amb recursos, però massa lligats al poder. La corrupció no es resol amb més jutges, sinó amb mecanismes de transparència i control més bons. I, entre aquests, mitjans de comunicació sòlids i disposats a defensar la seva independència fins a les últimes conseqüències.

@PereCardus, periodista

Vegeu el vídeo promocional de ‘Spotlight’: