Qui guanyi que hi posi el president

Alguns tindran la temptació de repartir culpes. Això també és molt català. Que es dissolgui la responsabilitat entre uns quants i així ningú no assumeix les conseqüències de res. Un país que ha passat tres-cents anys sota el jou d’Espanya precisament perquè mai res no té conseqüències. Em sembla que la independència només arribarà el dia que els actes tinguin conseqüències. Justes i equilibrades, però conseqüències al cap i a la fi.

Alguns tindran la temptació de dir que això encara es pot salvar. Que hi ha temps de fer una contraoferta abans d’acabar el termini legal. Potser sí que alguns tenen aquest respecte mínim a la democràcia i al vot de la majoria. També em sembla que la independència només arribarà quan el rigor democràtic sigui un valor principal i compartit per tots els qui volen arribar fins al final. La política ha de tenir flexibilitat, però no pot passar-se per l’arc del triomf el vot d’un milió sis-centes mil persones.

Ara ja ho tenim. El 27-S va ser un miratge i ara en paguem les conseqüències. Molts van començar a fer salts d’alegria dient que això ja ho teníem guanyat i que tot faria baixada a partir d’aleshores. Però la realitat és molt tossuda. I això s’ha encallat abans d’arribar a les castanyes de veritat. I potser és millor que s’hagi encallat ara i no enmig de la batalla oberta amb l’estat espanyol. Ara encara hi ha un petit marge de reacció –molt petit–, però que caldrà aprofitar com si ens hi anés la vida.

Al març es tornaran a fer eleccions. Un cop tretes les conclusions de tot això que ha passat aquests tres mesos llargs, caldrà mirar endavant més que no pas enrere. Sense oblidar res de tot això que ha passat. Sobretot. Que la memòria sigui ben viva. La pedra al camí hi és i hi serà. Sempre que estiguem disposats a ensopegar-hi, hi ensopegarem. La història és plena d’ensopegades amb la mateixa pedra. Un desafiament com el que ens hem proposat es farà amb il·lusió però sens il·lusos. O comencem a abandonar els cops de pit i l’actitud del creient o el resultat serà sempre el mateix.

Sí, desgraciadament, ara s’obre un període de debats i pugnes. Unes eleccions són la presa que desperta la gana dels partits. Els partits són eines de confrontació electoral. Com ja ens vam trobar després del 9-N, l’independentisme tornarà a debatre com s’ha d’anar a les eleccions. Això sempre que els partits no tanquin el debat amb un acord o desacord ràpid. Parlo, és clar, de CDC i ERC, principalment. Es repetirà Junts pel Sí? Hi voldrà anar tothom qui hi va anar? Es farà una llista nova? Les quotes dels partits canviaran? Qui serà el primer de la llista? I el candidat a la presidència?

Deixeu-me que exposi què em sembla que cal fer. Que tothom hi vagi pel seu compte. Que Mas encapçali una llista amb tothom qui vulgui fer-li costat. Que Junqueras n’encapçali una altra amb els qui vulguin ser-hi. Que la CUP decideixi si es presenta com el 27-S, si no es presenta, o si cerca una aliança amb Podem i Ada Colau. I si fan això últim, que el 50% que vol la independència sense condicions decideixi si fa la seva llista o si s’aplega amb Junqueras o Mas (o amb Junts pel Sí, en cas que la cosa es repetís).

Qui guanyi, que hi posi el president. Pot ser que no hi hagi majoria absoluta independentista i, per tant, no es pugui complir el mandat democràtic. Pot ser que hi hagi majoria però que Mas torni a guanyar i ens trobem al lloc on som ara, si depèn de la CUP. Ens podem trobar que es configura una majoria d’esquerres amb ERC, Podem i la CUP (cosa que m’estranyaria ara mateix d’Esquerra). També pot ser que qui més aprofiti la situació sigui l’unionisme i ens trobem amb una pujada de Ciutadans, PSC i PP. O fins i tot que la jugada de la CUP doni la possibilitat a la Unió de Duran de ressuscitar i tocar la pera al parlament amb dos o tres diputats decisius. Tot és possible i ara tots aquests càlculs són parlar per parlar.

Vaig escriure un article a mitjan novembre, després del fracàs del primer ple d’investidura, que es deia ‘Hi haurà acord’. He de reconèixer que vaig pecar d’optimisme i que les dades que m’arribaven especialment de dirigents de la CUP em van fer creure que ‘el sentit democràtic dels setanta-dos diputats i dels partits que representen’ s’imposaria. Em vaig equivocar. El sector de l’odi s’ha imposat en el debat intern. I amb l’odi no es construeix res de bo. Poden vestir-ho amb milers d’arguments. Però l’odi a Mas ha passat per davant de l’oportunitat històrica que ens havíem donat com a poble. Espero que l’odi no canviï de bàndol –com els agrada dir a ells– i que l’independentisme es continuï caracteritzant pel sentit positiu i la voluntat d’entesa amb els qui són diferents i pensen diferent.

Penso en els meus avis. Penso en aquells a qui potser els arribarà tard. Penso en aquells a qui se’ls humitegen els ulls quan anhelen veure Catalunya lliure abans de morir-se. I penso també en els meus fills. I en els nebots. I en tots aquests fills de famílies humils a qui la independència els deixaria un futur d’oportunitats per a aprofitar. Aquesta era la idea. Que ells ja no haguessin de tornar a lluitar per coses tan senzilles i simples com la dignitat, com poder parlar la llengua del país, com aprofitar els recursos de l’esforç propi, com anar pel món sense justificar-se ni demanar permís per tot… Caldrà aprofitar l’oportunitat del març conscients que probablement no n’hi haurà cap més durant molt de temps. Manllevant les paraules del president Macià, si no ho fem, no ens haurem fet dignes de Catalunya. Si no ho fem, no serem dignes de la llibertat.