La veritable ‘operació Catalunya’

El comissari Villarejo reconeixia ahir davant un jutge que hi havia una ‘operació Catalunya’, feta amb personal, diners i recursos públics pagats per tothom, contra l’independentisme. Villarejo assenyalava directament el ministre Fernández Díaz al centre de l’operació. Fa uns quants mesos, Margallo va reconèixer que havia posat i continuaria posant el Ministeri d’Afers Estrangers al servei de la defensa de la unitat d’Espanya i dedicaria els recursos necessaris a combatre l’independentisme.

No ens hauria de sorprendre, però tampoc no ens pot semblar normal. Ni els governs ni les institucions no són mai neutrals. Ni aquí ni a la Xina Popular, ni tan sols a Noruega i Dinamarca. Tanmateix, l’absència de neutralitat no vol dir que es pugui fer qualsevol cosa. I la guerra bruta és un ús fraudulent dels recursos públics per a afavorir uns objectius polítics determinats. Sí, l’estat es defensa amb dents i urpes –això ja havíem dit que passaria–, però no vol dir que no s’hagi de denunciar.

No ens pot sorprendre perquè ja n’havíem parlat. I no ens pot sorprendre perquè ja fa temps que sabem com funciona Espanya, i és sobretot per això que la majoria dels ciutadans de Catalunya en vol marxar. En algun moment algú es va creure allò de la modernització d’Espanya perquè havia entrat a la Unió Europea. Però aquell conte del pujolisme, comprat també per una determinada esquerra, no existeix. Era tot mentida.

Espanya fa temps que es posa desodorant per anar a Brussel·les, es pentina i es ruixa amb colònia, però no es dutxa. Espanya no ha fet net. Tan sols s’ha dedicat a tapar la pudor i a dissimular les deficiències. Però, per molt desodorant que posis, la porqueria no se’n va. Espanya fins i tot ha enganyat Europa. És un dels països més incomplidors de normatives europees. I aquí tot plegat ja no ens pot sorprendre.

Encara hi ha qui diu que això és cosa del PP. Que hi ha una Espanya així, però també una Espanya diferent. I lamento dir que això ja tampoc no m’ho crec. Perquè aquesta Espanya diferent no la veig enlloc. Si hi hagués una Espanya diferent, democràtica, s’hauria plantat davant la seu del PP o del Ministeri d’Interior i no n’hauria marxat fins que no s’hagués anunciat la dimissió del senyor Fernández Díaz. Qualsevol que tingués el mínim criteri democràtic s’esgargamellaria fins a quedar sense veu per sempre més en veient la porqueria que ha arribat a sortir. I no. Aquí hem vist més d’un que posava el crit al cel per una fotografia d’un cambrer de Baleària penjada a les xarxes. En canvi, si la corrupció més forta i sistèmica del món és al servei de la liquidació de l’independentisme, tothom a callar.

Quina pena per aquells que pretenen dir-se defensors dels drets humans, de la democràcia i del progrés. Quina llàstima i quin paper més lamentable que fan les ‘esquerres transformadores’ de l’estat espanyol, que callen com morts enfront de la guerra bruta i l’ús de fons públics contra idees democràtiques. Quin desconsol per a aquells demòcrates anònims que els ha tocat de viure al sistema-Espanya.

I nosaltres, que havíem decidit que aniríem passant, no hauríem de dedicar més temps als nostres debats eterns sobre el sexe dels àngels, sinó que hauríem d’encarar amb determinació i sense més entrebancs –aquests, propis– la sortida d’una vegada per totes d’aquesta falsedat democràtica on hem malviscut durant tants anys. La veritable operació Catalunya és aquesta. I que tots aquests malxinats es quedin amb un pam de nas.

@PereCardus, periodista