10.02.2016 - 22:00
Els famosos divuit mesos han començat a córrer. Ja són disset. El president diu que no és un compte enrere, sinó un compte endavant. Ben vist. Els independentistes són probablement els únics que no es passen el dia mirant enrere, sinó endavant. I precisament per això ho són, d’independentistes. Hem fet servir erròniament aquest concepte de ‘desconnectar’. I això que volem fer els independentistes és precisament connectar. Connectar amb el món, amb Espanya, amb nosaltres mateixos. Tan sols quan tens capacitat de parlar amb veu pròpia pots comunicar-te amb normalitat i, per tant, connectar. En definitiva, que el projecte majoritari de Catalunya no és de desconnexió sinó a l’inrevés.
Aquesta idea val per a qüestions més espirituals i comunitàries, però també per a les qüestions més pràctiques i terrenals. Vull dir que, tal com és previst de fer la transició al nou estat, tampoc no es farà cap desconnexió, sinó que es connectarà una nova legalitat. S’establirà una nova legalitat nascuda de la legitimitat democràtica que en substituirà una altra, morta justament per absència de legitimitat democràtica. Per dir-ho en unes altres paraules: no ens separem, ens alliberem. I, per tant, no desconnectem de res més que de les formes i els mètodes foscos, autoritaris i antiquats d’un estat espanyol que ja no és nostre.
Com va dir algú una vegada, qui guanya el combat del llenguatge ja té mitja victòria a la mà. I és molt important que ens desfem dels conceptes que evoquen idees negatives i sapiguem posar en valors positius allò que és una solució de futur –l’única possible– per a tot un país. I si mitja victòria dependrà de saber explicar bé la proposta, l’altra meitat arribarà si som capaços de fer quatre coses més.
Fer passar el bé comú per damunt de l’interès personal i corporatiu en tot moment. Aquest punt de generositat extraordinària seria difícil de sostenir durant gaire temps. Els interessos i les necessitats de persones i grups són legítims i lògics en qualsevol societat. Però si ens hem compromès a fer la independència en un temps delimitat, això també ha de servir per a exigir a tothom aquest petit esforç de deixar de banda l’interès més immediat i pensar en un futur pròxim.
Parafrasejant Macià, podem dir que la generositat, que en un moment com aquest és sinònim de seny o d’enteniment, si no va acompanyada d’una ferma voluntat de combat, només serveix per a tapar covardies. I ara és l’hora dels valents. Ha arribat l’hora de la veritat i caldrà prendre decisions molt importants ben aviat. Més enllà d’allò que diguin tots els fulls de ruta escrits fins ara, ningú no sap completament què passarà d’ací a la independència. La independència catalana serà probablement la més ben planificada i examinada abans d’esdevenir-se de totes les independències que s’han esdevingut. Però no serà mai una realitat si no estem disposats a dir ‘ara’ quan arribi el moment. Les cames no poden tremolar.
La llibertat és, per damunt de tot, una responsabilitat. Ser lliure vol dir assumir tota la responsabilitat dels actes propis amb totes les conseqüències. I això implica decisions agradables i decisions que no vol prendre mai ningú. Amb totes les formes i estils propis i diferenciats que vulgueu, caldrà prendre el control de les infrastructures estratègiques. Aeroports, ports, espai radioelèctric i telecomunicacions, duanes, jutjats, comissaries policíaques i casernes militars, cobrament d’impostos i sanció dels morosos, seguretat i defensa, etc. Deixem enrere ingenuïtats. Ser independents vol dir que el poder i les culpes de tot ja no siguin de Madrid. Vol dir prendre el control. Vol dir que un govern català ha de poder imposar una llei catalana a Catalunya. Tan senzill i tan complicat com això.
I, finalment, caldrà saber respondre amb la contundència i la intel·ligència pertinents a cada entrebanc que l’estat espanyol posi entre nosaltres i allò que democràticament s’ha decidit. Què farem si la justícia espanyola condemna Mas, Ortega, Rigau i Homs? Què farem si un govern autoritari prova de suspendre l’autonomia i intervenir el parlament? Com respondrem si inhabiliten Carme Forcadell o el president Puigdemont? Com respondrem si el govern espanyol talla les vies d’accés a la liquiditat per a pagar funcionaris i proveïdors? Totes aquestes preguntes i més han de tenir resposta abans no arribi el moment. El govern, els partits i les entitats més representatives de la societat civil han de tenir previstes totes aquestes possibilitats i han d’haver decidit com hi reaccionaran. Encara que després la resposta s’hagi d’adequar al context de cada moment. Comença un període que no permetrà dilacions ni debats sobre el sexe dels àngels. Caldrà actuar amb celeritat i no dubtar.
Em fa l’efecte que tenim un president i un govern disposats a fer tot això: recuperar el llenguatge, generositat, valentia, responsabilitat i decisió. Vull pensar que també hi estan disposats tots els partits del sí. Hi confio. Els ciutadans hi haurem de contribuir generosament. Es fan moltes teories sobre com eixamplar la base social independentista. Moltes aproximacions per a respondre aquest desafiament són purament ideològiques. I jo estic convençut que sobretot es tracta de transmetre seguretat i confiança. Només així s’alçarà l’esperança de molta gent i només així guanyarem la llibertat.
@PereCardus, periodista
