Has sentit això que diuen de l’Anna Gabriel?

Deia Churchill que la primera víctima d’una guerra és la veritat. I allà on ell deia guerra estic segur que hi podem posar conflicte. És a dir, que la primera víctima d’un conflicte és la veritat. I, tant si ens agrada com si no, hem d’admetre que Catalunya està en conflicte. Un conflicte que no és una guerra tal com l’entenia Churchill –en el sentit de conflicte armat–, però sí que és un conflicte polític, institucional i mediàtic de primer ordre. Sí que hem fet i fem encara la revolta dels somriures. Val la pena de somriure sempre que es pugui perquè diuen que es viu més i millor. Però també és bo d’abandonar aquest punt d’ingenuïtat massa habitual en això que anomenem procés i tocar de peus a terra i observar les coses tal com són.

Què vull dir amb tot això? Doncs que això que fa l’independentisme és un desafiament descomunal a un estat completament dependent de Catalunya i amb tot el poder i les eines d’un estat. I que si ens pensem que tot el que queda per fer es farà perquè som així de guapos, ens fotrem una castanya sideral. Hem d’estar molt satisfets d’haver arribat on hem arribat tenint tot aquest arsenal mediàtic, polític i diplomàtic en contra. Passar del 15% d’independentistes al 48% amb un 85% de l’audiència televisiva de canals espanyols i no precisament neutrals és com un miracle. Però per a rematar la feina ens caldrà més intel·ligència, cintura i mala bava que rialles (insisteixo que no cal abandonar-les del tot).

Com deia al principi, els conflictes són imants per a les mentides. I una de les maneres més eficaces de propagar les mentides són els rumors. Mentides i rumors per a què? Doncs per a desestabilitzar l’adversari. Per a fer-lo caure al parany. Per a plantar la llavor de la desconfiança entre les files enemigues. El rumor propagador de mentides és la millor arma per a debilitar el contrincant. I contra els rumors hi ha poques defenses. Del rumor, sempre en queda alguna cosa. Com que és una ‘veritat popular’, costa molt de desmentir perquè els canals per a fer-ho són molt diferents.

Tot això, com la frase de Churchill que hem recordat al principi, s’explica perfectament al llibre ‘Rumors en guerra’ (Acontravent, 2013) que fa uns dies va recomanar el president Puigdemont per Twitter. És un llibre de Marc Argemí, resultat de la tesi doctoral d’aquest periodista sobre la credibilitat dels rumors i les notícies. És un llibre que hauria de ser lliçó d’examen per a independentistes que vagin de debò i tinguin ganes de guanyar.

El rumor és una arma tan potent que amb la força que li donen les xarxes socials i la connectivitat total d’internet pot esdevenir mortal. M’atreveixo a dir que sense els rumors ni les xarxes socials Artur Mas seria ara president de la Generalitat. M’atreveixo a dir també que sense els rumors ni les xarxes socials segurament ja seríem independents. I m’atreveixo a dir que sense els rumors ni les xarxes socials l’ambient polític a Catalunya seria molt més benigne i agradable que no és ara. I això va en totes les direccions.

Ahir les diputades de la CUP i més activistes de l’esquerra independentista anticapitalista van fer una compareixença de premsa per denunciar els atacs masclistes que reben dia sí dia també. Molts d’aquests atacs els reben de part d’altres independentistes a través de les xarxes socials, que dissortadament s’han convertit en un espai on els covards i els miserables actuen impunement. A banda els lamentables i fastigosos insults i ofenses, les diputades de la CUP també han estat blanc dels rumors. Probablement, la portaveu parlamentària, Anna Gabriel, és una de les que més han rebut per la seva exposició mediàtica. I ho trobo lamentable. Perquè es pot estar en desacord absolut amb allò que defensa algú sense cap necessitat d’insultar, difamar ni fer córrer brames de cap mena.

I és això, aquesta escampada general de rumors i aquesta desconfiança sembrada amb precisió —què eren si no els escorcolls a les seus de CDC en moments molt determinats de la negociació—, que hem d’aprendre a esquivar i a rebotre si volem que tot plegat acabi bé. Em deixeu donar un consell per acabar aquesta reflexió? Si us expliquen una cosa fosca d’algú que lluita per la independència, d’entrada no us ho cregueu i feu entendre a qui us ho ha dit que pot fer un servei involuntari però impagable a l’adversari. Evidentment, no parlo d’informació contrastada, sinó dels rumors i de les mitges veritats. Per no perdre la confiança entre independentistes, sigueu una mica desconfiats. Oi que m’enteneu? Doncs passeu-ho!