Pere Calders, cròniques del periodista ocult

‘Els escriptors catalans compten amb un avantatge reconfortant: la fidelitat a l’idioma els justifica més enllà del fet (d’altra banda indefugible) d’haver de guanyar-se la vida. Hi ha amargors i desenganys, una lluita incerta, un desig molt humà de veure reconeguts de seguida els mèrits de cadascú (en etapa d’aspiracions o de maduresa), sense parar massa esment que els altres tenen el dret de prendre-s’ho amb calma, d’acord amb uns criteris i uns gustos de lector. Al capdavall, la normalització a la qual aspirem i suposant que l’aconseguim, farà que les coses siguin així. L’avantatge és que escriure en català, encara que no sigui un negoci, contribueix a salvar-nos com a poble, fins i tot quan no se’n pot fer una font d’ingressos en metàl·lic.’  Així acaba un article de Pere Calders publicat al 9 Nou, el 3 de juliol de 1981, un article en què assegura que escrivint en català és gairebé impossible de guanyar-se la vida, però que això també passa en castellà i fins i tot en anglès als Estats Units.

Pere Calders (1912-1994) és un dels escriptors fonamentals de la nostra literatura. Conegut sobretot pels seus contes, on apunta diverses maneres d’interpretar la realitat, Calders també va ser un periodista d’opinió excel·lent. Va escriure més de dos mil articles per a mitjans d’allò més variats, sempre amb una lucidesa envejable i amb una contundència notable. I amb un punt de llibertat i clarividència que sorprenen tant per l’època en què s’escriviren –molts texts es van publicar quan tornà de l’exili mexicà i per tant encara sota la dictadura franquista– com per l’actualitat que desprenen, llegits avui dia. Una setantena d’aquests texts i sis relats breus han estat seleccionats per Diana Coromines per confegir un volum important, Sobre el feixisme, l‘exili i la censura (Rosa dels Vents), que ens mostra el Calders més combatiu i preocupat.

Segons que diu Coromines en el pròleg, ‘aquesta antologia recull una setantena d’articles dels prop de dos mil que va escriure entre el 1933 i el 1994, i una selecció de sis contes. Són una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi claus per entendre l’època actual, al voltant de tres eixos que recorren l’obra de Calders. El primer és la intuïció de l’apocalipsi; el món occidental s’apropa a una cruïlla i Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees. Un segon eix és la censura. Calders és un dels pocs escriptors que, de manera regular, passa el cotó per la superfície bruta de la Catalunya ocupada i en deixa al descobert les misèries: l’autocensura i estretor de mires intel·lectual […]. El tercer eix és el lligam amb l’imperi, que sempre hi és present però que agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen la continuïtat del món català com a opció actual, rescatada del mar de la totalitat de mons possibles.’

Cal recordar que una de les etapes vitals de Calders va vinculada directament amb la guerra de 1936-1939. El 1936 ja havia publicat la primera novel·la i, juntament amb Avel·lí Artís Gener, ‘Tísner’, dirigiran l’Esquella de la Torratxa, on publiquen tot de ninots d’allò més significatius: en un, una parella passeja per la carretera de l’Arrabassada, troben un cadàver i diuen que s’hi ha fet una costellada. Tot i que el dibuix és del 1937 i parla de les purgues a la rereguarda, és inevitable de pensar que tant Calders com Tísner  se la jugaven perquè era una manera també de recordar i denunciar la mort del periodista Josep Maria Planes, assassinat pel membre de la FAI Justo Bueno precisament pels seus articles ‘Els gàngsters de Barcelona’, on denunciava els pistolers del sindicat anarquista i les seves pràctiques al marge de la llei, tot just feia un any.

Calders haurà de travessar el coll d’Ares, com tants catalans, acabada la guerra. Aconsegueix fugir del camp de concentració francès on era internat i al final embarca cap a Mèxic, on estarà ni més ni manco que vint-i-tres anys. Quan torna a Catalunya, el 1962, es troba una situació terrible d’endarreriment i de censura i autocensura, com explica Coromines. ‘Més de dues dècades de franquisme havien fet que els discursos intel·lectuals tinguessin mordassa doble: la de la censura del règim i la d’unes elits catalanes hipòcrites, provincianes i segrestades per idearis monolítics.’ Un dels moments més interessants i en què més intensament es viu això és quan apareix el llibre Els altres catalans, de Francesc Candel, el 1965. Ell decideix de ressenyar-lo i li cau al damunt una allau de crítiques simplement pel fet de dir que caldria ajudar el sud de la península a desenvolupar-se per evitar una immigració ‘que no surt de franc. Ni pels que emigren, que acaben vivint en barraques, ni per la capital del país, que d’un dia per l’altre rep una massa social que difícilment pot absorbir sense posar en perill la llengua i la cultura’. I és clar, això no va agradar gens a gairebé ningú a la Catalunya de l’època.

Calders també ho aprofitarà per criticar durament Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, llavors factòtums editorials i acadèmics, per la seva fixació en el realisme històric que tant va constrènyer la literatura catalana. Aquesta actitud endarrerí notablement la publicació de l’obra de Calders, com també la de Perucho i Manuel de Pedrolo, entre més, en un clar exemple de mandarinatge cultural de primer ordre.

Els articles de Calders en època democràtica també són enlluernadors. La seva capacitat d’anàlisi passa del general al particular i a la inversa. Per exemple, està molt enutjat pel fet que les empreses vulguin passar pel banc els rebuts ‘per a major comoditat’, perquè això implica que si hi ha cap reclamació s’ha de fer a posteriori i que s’han de pagar comissions que, lògicament aniran a càrrec del consumidor, com explica molt encertadament i com ha passat clarament de llavors ençà. Però aquest Calders també pot escriure i encertar l’ascens de Rússia i de la Xina i la independència de les repúbliques bàltiques, o parlar sobre la guerra als Balcans, com correspon al lector ben informat que consumia premsa a bastament i que tenia una àmplia capacitat d’anàlisi.

La selecció d’aquestes setanta peces també ajuda a garbellar el gra de la palla. No sempre un articulista prolífic pot mantenir el nivell excels. Aquesta agrupació temàtica i aquesta selecció de texts que no caduquen ajuden a donar un nou sentit i una nova perspectiva a l’obra d’un dels clàssics de la nostra llengua i demostren que Calders és molt més que un contista sensacional, també és un periodista que massa sovint ha quedat ocult per la resta de la seva producció.