Pere Bosch: ‘Si el 36 es va ser capaç d’aprovar una amnistia i avui no, alguna cosa falla’

Dels fets d’octubre de 1934 es recorda sobretot la proclamació de l’estat català dins la república federal espanyola per part del president Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat, el 6 d’octubre. Tanmateix, què s’esdevé a partir de l’endemà mateix, quan la revolta és reprimida i el govern català és empresonat, fins a l’alliberament de Companys i la recuperació de l’autogovern el 1936 és un capítol molt menys conegut. Documentar-lo és la proposta personal de l’historiador i periodista Pere Bosch (Banyoles, 1966) amb el llibre El primer procés contra Catalunya. Repressió i resistència després del 6 d’octubre de 1934. No amaga que el llibre també pretén de fer reflexionar al lector tot evocant uns altres fets d’octubre molt més recents: els del referèndum del Primer d’Octubre. Parlem amb ell d’aquell episodi i dels paral·lelismes amb els fets de 83 anys després.

—Què us ha sorprès més del període que va del 7 d’octubre de 1934 al retorn de Companys el primer de març de 1936?
—Moltes coses. Perquè realment es produeix una fase repressiva de tal dimensió que no solament anuncia allò que s’esdevindrà després, a partir del 39, amb la victòria franquista, sinó també algunes coses que passen en l’actualitat. Hi ha processos determinats, com per exemple la suspensió de l’autogovern, que tenen moltes reminiscències amb l’actual. I m’ha sorprès, per discordança amb l’actualitat, com s’acaba canalitzant una amnistia per a alliberar tots els presos.

—A quina conclusió heu arribat comparant els fets?
—Que hi ha molts elements que es repeteixen. Perquè la reacció de l’estat una vegada vençuda la revolta de Companys va ser desproporcionada. No va haver-hi l’ànim d’intentar reconstruir i d’apaivagar els esperits. Va prevaldre el desig d’una repressió cega, de passar comptes, d’intentar suprimir la tradició d’esquerres i el seu engranatge associatiu.

—I quines diferències hi ha entre tots dos períodes?
—Del mateix 7 d’octubre fins pocs dies abans del retorn de Companys, quan el Front Popular ja havia guanyat les eleccions, el Parlament de Catalunya va ser ocupat militarment. Això fa que s’inhabiliti tota l’activitat parlamentària, que el parlament s’hagi de reunir en una casa particular. Això de moment no ha passat, tot i que, evidentment, el debat parlamentari sí que és coercit pel poder judicial de l’estat.

—Aquella revolta sí que va ser una rebel·lió. Com s’hi va arribar? Va ser un fet puntual o ja hi havia causes més profundes?
—Tot i que la premsa conservadora de l’època va considerar aquella revolta com a separatista, no ho és en cap cas. Companys proclama l’estat català en la república federal espanyola i s’ofereix perquè s’instal·li a Catalunya el govern provisional de la república. La dimensió de la rebel·lió del 34 és d’àmbit estatal. Aquí té la particularitat que hi ha un malestar i un desgast per allò que significa l’anorreament de l’autogovern i la suspensió de la llei dels contractes de conreu, la gran esperança tant del govern com d’ERC d’un punt de vista social. Però al conjunt de l’estat també té una dimensió important, condicionada per l’entrada de la CEDA, reaccionària i antiautonomista, en el govern de l’estat.

—La proclamació de Companys tenia possibilitats d’èxit?
—Era complicat que triomfés. Primer perquè hi havia diferents motivacions dins els revoltats. I segona, perquè en el fons tenia poc suport. Comparant els fets històrics, l’1-O hi ha un element molt clar: més de dos milions de persones van a votar. El 6 d’octubre de 1934 hi ha una mobilització popular important, però en cap cas no parlem de les xifres de l’1-O.

—Tot el govern compartia la decisió?
—Hi ha escletxes. Una vegada el govern es rendeix hi ha la solidaritat entre tots els membres que hi han participat, excepte en el cas de Dencàs, que fuig i agafa el camí de l’exili. Però evidentment hi ha discrepàncies. Un dels moments en què s’observen és quan  els diputats d’esquerres, tant de la Unió Socialista com d’ERC, es reincorporen al congrés de diputats, el 15 de novembre. Després d’algunes setmanes en què no participen dels debats, de sobte retornen. Tenen una rebuda molt hostil.

—L’endemà de la revolta, el 7 d’octubre, el govern català es rendeix. Quin és l’abast de la repressió?
—És enorme. Parlem de cinc mil detinguts a Catalunya, segons els últims estudis. A més, se suspenen publicacions i l’autogovern, s’expulsen uns vuit-cents funcionaris de la Generalitat, que s’intervé i l’estat en recupera alguna competència. També se suspenen milers d’entitats i molts ajuntaments, bona part de les quals ni tan sols havien intervingut en els fets d’octubre.

—Més enllà de Barcelona, com afecten els fets arreu del país?
—Alguna vegada s’ha presentat com una revolta de Palau, simplement lligada a què passa a la Generalitat i a Governació. Però té repercussió en molts municipis del país. Molts segueixen la crida de Companys i proclamen la República catalana. En la majoria de manera pacífica, en alguns altres hi ha alguns conats de violència. Però, en definitiva, allò que és molt clar és que la repercussió de Companys té la seva dimensió local.

—Dediqueu un capítol al general Batet. Per què dieu que travessa un laberint?
—Perquè està atrapat. Com a capità militar de Catalunya li toca reprimir la revolta del 6 d’octubre, però després, paradoxalment, serà afusellat pels franquistes. És una figura que se sent incòmoda en el paper que li ha tocat: reprimir una revolta de caràcter federal. Intenta reprimir-la de manera que hi hagi poc vessament de sang. Això, a Madrid, fins i tot li ho retreuen: hi ha diputats com ara José Antonio Primo de Rivera, de la Falange, que li retreu haver estat poc contundent. Al final Batet demana de ser rellevat.

—Hi pot tenir a veure un cert respecte institucional o fins i tot polític envers Companys?
—Es parla d’una certa amistat. Hi ha l’escena en què es troben, quan Companys és conduït a la capitania militar. De fet, aquell dia, tant Companys com el batlle de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, havien estat convidats a una desfilada militar. En teoria s’havien de trobar poques hores després en un escenari radicalment diferent. I Batet, en aquella escena, agafant-li la mà amb força, li acaba dient: ‘Què has fet, Companys? En quina situació ens has posat?’ No deixa de ser una altra manera d’expressar aquestes contradiccions en què es troba atrapat Batet.

—Quina és la magnitud de la intervenció de l’autonomia? És comparable a la del 155?
—Per explicar què passa les primeres setmanes, parlo de la Generalitat saquejada. Hi ha una intervenció brutal. Aquestes primeres setmanes són molt interessants perquè permeten de veure que hi ha determinats ministres del govern espanyol, alguns dels quals detractors acèrrims de l’estatut en el debat del 1932, que aprofiten l’avinentesa per passar comptes.

—Amb el govern a la presó, hi ha una pugna a Catalunya pel control de l’autonomia?
—És interessant de remarcar el paper del catalanisme conservador, la Lliga Regionalista (Lliga Catalana aleshores). En comptes d’assumir un paper de defensa de l’autogovern i negar-se a participar en un d’intervingut i de presidit per una figura nomenada a dit pel govern de l’estat, precisament s’implica en el repartiment del pastís. De manera que acaba perdent les possibilitats de rellevar ERC del punt de vista de l’associació amb l’autogovern i acaba lligant el seu futur i destí al de partits com la CEDA, amb qui pactarà al Front d’Ordre el 1936. 

—Què se’n pot dir de la solidaritat?
—Té força similituds amb el present: la societat civil demostra la solidaritat amb els presos mitjançant canals informals. Per exemple, hi ha pagesos que van a conrear les terres dels rabassaires empresonats o represaliats. Hi ha persones que van diàriament a dipositar les quantitats que valen les publicacions suspeses, tot i saber que no les rebran. I a molts municipis hi ha comissions pro-presos que recullen diners per redirigir-los a les famílies.

—També transmeteu certa alegria quan expliqueu la solidaritat arreu de l’estat espanyol. La idea d’un projecte compartit era molt més forta que no ara com ara?
—Hi ha una diferència molt remarcable, que ho exemplifica molt: quan Lluís Companys i la resta de membres del govern són alliberats per l’aplicació de l’amnistia, surten del penal del Puerto de Santa María i de Cartagena i van cap a Madrid, abans de tornar a Catalunya. Tot el trajecte fins a Madrid és un viatge triomfal. A les poblacions on s’aturen són rebuts amb entusiasme, la gent s’amuntega als afores de l’hotel on s’allotgen i els aclamen. Participen, dos dies abans de tornar, en un míting multitudinari a la plaça de braus de Madrid. Això avui dia és absolutament impensable.

—Per què passa llavors?
—Perquè tot i que la dreta havia anat covant la idea que la revolta era separatista, havia triomfat la idea que Companys era un símbol del republicanisme espanyol. La transformació de Companys es produeix en aquell moment: de polític a qui el càrrec sembla que li va gran quan succeeix Macià, a un polític que acaba convertint-se en un símbol, i després, malauradament, en un màrtir.

—Com afecta ERC, en tant que partit, tot allò que ve després de la proclamació fallida? Hi ha cap canvi ideològic?
—Hi ha una certa depuració dels sectors separatistes, com es deia a l’època. Els sectors de Dencàs i de Badia que participaven d’ERC acaben essent arraconats. I Esquerra s’acaba definint com un partit federal, acomodat en l’autonomisme. És un debat que es produeix quan Companys és a la presó i Pi i Sunyer n’assumeix la direcció. S’acaba produint una certa disfunció, per la dificultat de gestionar un partit amb una part dels líders a l’exili i una altra a la presó.

—Quin paper hi té José María Gil Robles, dirigent de la CEDA, en tota la crisi? Al llibre parleu d’hermetisme.
—És la persona que origina l’esclat de la revolta, amb l’entrada de la CEDA al govern. I a la qual després li acaba tocant de gestionar-la. Té un debat intern i acaba essent pressionada per les altres forces d’extrema dreta. A Gil Robles l’instint li demana molta més repressió, però s’acaba refrenant. Perquè d’una banda governa amb els radicals i, de l’altra, en alguns aspectes fins i tot hi intervé el president de la república.

—Us referiu al cas d’Enric Pérez Farràs, cap dels Mossos, que també havia estat empresonat.
—Hi ha un debat molt intens dins el consell de ministres que acaba motivant l’indult de Farràs. Amb el disgust de Gil Robles, que pocs dies després es veu obligat a comparèixer al congrés a defensar una posició que no compartia.

—El maig del 35 comença el judici. En aquell procés ja aparegué la figura de l’advocat mediàtic. Quin paper va ser el d’Ángel Ossorio, lletrat de Companys?
—Té una trajectòria vinculada a Catalunya d’ençà del moment que va ser governador civil durant la Setmana Tràgica, esdeveniment que el va fer dimitir. A partir d’aleshores i fins a la Segona República s’acaba convertint en un catalanòfil considerable. Demostra un grau de coneixement del país, dedica algun estudi a la història de Catalunya i no sols es converteix en un ferm defensor de l’autogovern, sinó també d’Azaña i Companys. I, a més, serà l’advocat que acabarà aconseguint que el Tribunal de Garanties declari inconstitucional la suspensió de l’autogovern el 1936.

—Com presenten la defensa durant el judici Companys i el seu advocat?
—Intenten convertir Companys en un mite del republicanisme i presentar la seva gestió com una forma plenament coherent amb la seva trajectòria política: la d’una persona que intenta preservar i defensar les essències d’una república adulterada per l’entrada de la CEDA, antirepublicana. Presenten el gest de Companys com una forma d’aturar una revolta més radical, coherent amb el republicanisme federal.

—En quina mesura el judici catapulta la figura política del president cap al mite que és avui dia?
—Podem parlar de tres Companys. Hi ha el Companys advocat i social, de qui molta gent comenta que el càrrec li va gran quan accedeix a la presidència de la Generalitat. Hi ha el Companys símbol del republicanisme, d’ençà que Ossorio li agafa la defensa. De fet, quan torna el primer de març del 36, torna de forma triomfal convertit en aquest símbol. I després, lògicament, ve el Companys màrtir, l’any 39-40. Que agafa la categoria de mite.

—És jutjat pel Tribunal de Garanties. Era neutral?
—No, era un tribunal compost per persones de perfil polític, com per exemple el vocal Víctor Pradera, que interrogarà molt vehement Companys i els altres membres del govern. Pocs dies abans del judici es dedicava a fer mítings polítics blasmant Companys i tota la tradició del catalanisme. A més, va acabar escrivint un dels llibres de capçalera de Franco.

—De l’estudi d’aquells fets, quina lliçó n’extraieu?
—L’any 36, en un context en el qual alguns historiadors parlen d’un clima pràcticament de pre-guerra civil, de molta tensió i enfrontament, en una diputació permanent dominada per la dreta, es va ser capaç d’aprovar per unanimitat una amnistia i d’intentar girar pàgina. Això avui sembla perfectament impensable i és per mirar-s’ho: si en aquell moment els dirigents polítics van ser capaços i avui no, alguna cosa falla.

—L’amnistia també ha de ser el final de la situació actual?
—Es fa difícil de negociar si tens persones a la presó o a l’exili. I, per tant, una condició sine qua non de qualsevol pacte hauria de ser que fossin alliberades. L’any 36, quan és president del consell de ministres, Azaña té molt clar que és impossible de recuperar la normalitat si no hi ha un alliberament dels presos. Això podria ser una lliçó perfectament extrapolable a la situació actual.