Pere Arquillué: “Tots tenim una finestra que dóna a l’infern”

Aquest cap de setmana, Pere Arquillué i Carles Martínez ofereixen les darreres funcions de L’adversari. L’obra és una adaptació del llibre homònim d’Emmanuel Carrère. S’hi explica una història verídica que va commocionar França. L’any 1993, Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar de suïcidar-se, tot i que no ho va aconseguir. Durant els dies següents es va destapar tot. No era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador de l’Organització Mundial de la Salut. Tota la seva vida era una gran mentida, i abans de ser descobert va decidir d’eliminar els seus éssers estimats. Una història colpidora que ha remogut aquests dies els espectadors del teatre Romea a Barcelona. Parlem de tot plegat amb Pere Arquillué, que confessa que li agradaria tornar a interpretar aquest personatge aviat. I és que l’obra ha estat tot un èxit, però molta gent s’ha quedat sense veure-la perquè ha estat en funció molt pocs dies.

—Quina història! Confesso que em va costar aplaudir quan va acabar l’obra, em va deixar remoguda.
—No és una obra per a sortir i anar-se’n de festa, no!

—Però hi havia gent cridant “bravo!”. Em va incomodar i tot.
—És una història molt dura. A més, saps que és real i això fa que agafi una altra textura, una altra respiració, que et passin coses diferents. És veritat que no és una obra per a aixecar-se gaire i aplaudir, però depèn de com s’ho pren cadascú. Amb això no m’hi vull posar.

—Curiosament, malgrat ser una història tan dura, no pots evitar empatitzar amb el personatge. I quan ho fas, penses, no és un monstre…
—És el que diu Emmanuel Carrère, tots tenim una finestra a dins nostre que dóna a l’infern, hi ha gent que s’hi acosta més i gent que s’hi acosta menys. Encara que tots lluitem per acostar-nos-hi el mínim possible. A vegades, quan he sortit, m’he trobat amb algun espectador, algun amic, que m’ha dit que estava emprenyat perquè en algun moment sentia empatia amb aquest cabró! “Com pot ser, això?”, es pregunta la gent. També passa que en alguns moments et fa riure, i de cop penses: “No pot ser, no em pot fer riure. Si això no té cap mena de gràcia”. Carrère intenta de posar-se a la pell d’aquest monstre. De posar-se dins el seu cap. Intenta de trobar la respiració, un perquè. Encara que al final tampoc no el trobarà. La gràcia que té aquesta història és que no és un psicòpata a l’ús, declarat mèdicament, sinó que és una altra cosa. Això és el que ens fa dubtar tant, i fa que ens preguntem tantes coses.

—En realitat, tot comença amb una mentida.
—Qualsevol de nosaltres ha dit una mentida així.

—El problema és que no sap aturar aquesta mentida.
—No para amb això i aquesta bola es va fent gran, gran i gran. Arriba a mentir tothom durant vint anys. Imagina’t quina pressió, aquest home. Com devia patir! Es veu que suava molt. És clar, s’aixecava cada matí sabent que havia de mentir tothom. Ho feia cada minut de la seva vida. És una cosa… Ha de provocar molt de patiment! Perquè, a més, la gràcia és que no és imbècil. Tenia una certa capacitat intel·lectual, era un home intel·ligent. Tot això fa un còctel que és difícil de pair. La proposta que hem fet és força fidel al llibre de Carrère, però mirem d’anar una mica més enllà, corporitzant tot això i acostant-nos a aquest buit existencial que s’intueix al llibre.

—La meva avià sempre diu: “No diguis mentides, que és més fàcil recordar-te de la veritat”. En realitat Jean-Claude Romand era un mestre de la mentida.
—Sí, ha de ser una cosa brutal! És un pobre diable, en el fons. Ara vinc de fer una altra cosa en què també feia de diable, en aquest cas en el Paraiso Perdido. Però allà feia un diable heroic, es rebel·la contra Déu. Aquest diable té un punt d’èpic. En canvi, aquí a L’adversari és un pobre diable. És un pobre desgraciat. Mentir durant tant de temps i que no t’enganxin mai és realment esfereïdor.

—Avui dia seria possible mantenir aquesta mentida?
—Ara és més difícil. És més complicat, segur. Però a segons quines societats dels anys vuitanta, aquest home tampoc no les hauria enganyat. A Nàpols no s’ho haurien empassat, això. Ningú s’hauria cregut que t’haguessin agafat uns homes, t’haguessin donat una pallissa i tu només vinguessis amb una mica de sang i la camisa esgarrinxada. Allà segur que no l’haurien cregut. Depèn molt dels contextos. Hem de pensar que ell es crea en un context gairebé calvinista. Era molt tancat, molt conservador, la presència de l’església era molt important. I tot això fa que hi hagi sempre una mena de neteja. D’aquesta imatge que vols projectar en fora. L’obra, en realitat, parla de tot això. I tot plegat té una connexió amb el dia d’avui, amb aquesta cosa que volem projectar a les xarxes socials, i llavors quan ens quedem sols davant el mirall veiem el que som. Crec que, en aquella època, només baixant 400 quilòmetres a Marsella, en aquest home ja no se l’haurien cregut. Passa que vivia en una societat molt puritana.

—Quan us va arribar el projecte què vau pensar? Havíeu llegit el llibre?
—Sí que l’havia llegit.

—No teníeu dubtes de com es representaria tot plegat? Hi ha molts personatges, però només dos actors dalt l’escenari. De fet, us toca fer la vintena de personatges.
—És la gràcia de la dramatúrgia. Moltes vegades, quan portem al teatre alguna novel·la, ens passa que la gent pensa que és millor llegir el text original. Allò que costa més quan es fan adaptacions de novel·les és trobar un sentit del joc que ens permeti d’explicar el mateix llibre des d’un altre punt de vista. Amb el Julio Manrique en vam parlar força, d’això, i finalment vam decidir que el Ramond el fes un sol actor i, en canvi, que l’altre actor, en aquest cas jo, fes de Carrère i els altres vint personatges. Però en el fons sóc molt jo. Sóc en Pere que interpel·la l’espectador i li diu: “Entre tots, posem-nos a mirar aquesta història.”

—Tothom surt remogut de l’obra. Com és fer-la cada dia? Us emporteu la història a casa?
—No! Duc a l’esquena més de cent hores de teatre, si me n’hagués endut gaires a casa, no seria viu. No, no… Jo no. Hi ha gent que sí que hi té certa tendència. És evident que, pels processos vitals que passes, no és igual si fas una comèdia o una història així. Però sóc molt d’entrar a la dutxa i deixar-ho tot allà.

—L’altre dia, quan vaig venir a veure l’obra, en un moment que dèieu “silenci, senyoria” em va semblar que en realitat demanàveu silenci a la platea. Darrerament, torna a haver-hi molta gent tossint i molts sorolls dels mòbils?
—Hi ha molta tos! Ara és pitjor. La pandèmia va portar una cosa relativament bona, que és que la gent va deixar de tossir. La gent tenia por. I ara això s’ha superat i es torna a tossir molt. L’altre dia vaig parar una funció. No ho faig mai, no m’agrada fer-ho, però vaig haver de parar, perquè arriba a un moment… Era una senyora a tercera fila amb el mòbil, d’una manera tan descarada! Es pensen que no molesten, però fan una llum estratosfèrica. Deixen tres files completament il·luminades. Aquesta senyora encara em va posar una cara com si no passés res.

—Vau aturar l’obra per un telèfon?
—Sí. No perquè sonés, sinó per la llum. Necessitem molta concentració. Em vaig fent gran i aquí tinc molta lletra. Són obres complexes. Una cosa així ens despista.

—Ha empitjorat, això?
—No és que el públic hagi perdut el respecte. Passa que la societat va canviant a marxes forçades. La gent està molt acostumada a estar-se davant una pantalla. I davant una pantalla no passa res, pots tossir, pots mirar el mòbil, pots xerrar… En canvi, el teatre té un altre codi. El que es va perdent és la lectura d’aquest codi. Ens estem acostumant a ser espectadors passius, on tu seus i et donen tota la història, i al teatre cal estar actiu. Com a espectador, et toca rumiar mentre nosaltres fem. L’espectador està quiet i el seu cap funciona, i l’actor té el cap quiet i li funciona el cos. Nosaltres actuem, per tant, accionem, donem inputs i idees i tu, com a espectador, les has de reciclar i barrejar al teu cap. I això demana una posició activa, d’escolta. Una posició enèrgica pel que fa a construir mentalment metàfores. Això es va perdent. La gent s’asseu i espera que li donin tota la història. És un codi completament diferent.

—Allò que més us agrada és fer teatre?
—És allò que més he fet, el món d’on vinc. I si, és clar, m’agrada molt fer teatre, si no, no en faria.

—En una entrevista al Via lliure de Rac1 dèieu que havíeu renunciat a fer cinema a Madrid per quedar-vos a fer teatre a Catalunya.
—Això ha donat molta volta, ja ho he vist! Tampoc és tan així. Vaig fer una sèrie que era molt important, que es deia Arnau. Vosaltres perquè sou molt joves, però a TV3 va ser un bomba, l’any 92, després dels Jocs Olímpics. Possiblement, és la sèrie més gran que s’ha fet aquí. I sí que és veritat que a mi se’m van obrir unes quantes oportunitats per a fer coses més d’imatge a Madrid, i vaig decidir de quedar-me més aquí. Per això tampoc té res d’especial.

—Segurament ha xocat tant perquè ara moltes vegades sembla que per ser un actor reconegut has de sortir en grans sèries a plataformes i no fer teatre.
—Sí, és veritat, la gent pensa això. Es confon el coneixement amb el reconeixement. Es confon la fama amb la disposició que és aquesta feina. La gent no sap que aquesta és una de les feines més dures que hi ha al món. La gent té ganes de treballar poc i viure bé. Cosa que em sembla magnífic, però realment la feina d’actor és una altra cosa. És una feina dura, costa molt. Ja no ho dic per mi, però per a les generacions joves que pugeu ara és una feina difícil, realment complexa. Hi ha molta gent. I és veritat que hi ha moltes plataformes, però els teatres continuen essent els que eren i no és una feina fàcil. En tot cas, va ser la meva decisió i a mi m’ha anat molt bé. He tingut molta sort i he pogut fer molt teatre.

—Ara que parlàveu d’aquesta imatge dels actors, aquesta setmana s’ha acabat Bojos per Molière, on fèieu precisament un caricatura dels actors. Heu recordat els vostres inicis?
—Sí, és cert! Hem gravat a Sant Pere Més Baix, que és on hi havia abans l’Institut del Teatre, i on vaig estudiar jo. Gravant he recordat moltes coses. Però el que passa és que tant la sèrie com el meu personatge són una mica tòpics. Està carregat de clixés que no són del tot certs. No tots els actors fem el que fa aquest senyor.

—En aquesta sèrie teniu un fill que es vol dedicar a la interpretació. Això també us sona, oi? A la sèrie no li poseu les coses fàcils, i a la vida real?
—Sí, és clar que em sona. Tinc una filla, l’Emma, que és actriu. Per sort no li he posat tants problemes com fa el meu personatge. De fet, a mi ja no me’n van posar. Pobreta, avui estrenaven George Klapan al Tantarantana amb la seva companyia i un actor té una grip de cavall i no podran estrenar. Aneu-hi! És estupenda!