Pere Aragonès, un president ordenat en temps caòtics

Pere Aragonès (1982) es convertirà demà, divendres, en el 132è president de la Generalitat de Catalunya. Amb tan sols trenta-vuit anys, serà un president mil·lennista i el més jove de la Generalitat recuperada, superant tots els del segle XX i el XXI. La presidència serà la culminació d’una carrera política meteòrica, molt de partit, disciplinada, que impressiona de veure: Pere Aragonès entra a setze anys a les Joventuts d’Esquerra Republicana (1998), a vint-i-un anys n’és portaveu nacional (2003), a vint-i-quatre és elegit diputat al Parlament de Catalunya (2006), a vint-i-vuit hi torna (2010) i a vint-i-nou és cap de l’oposició a Pineda de Mar. Quan arriba als trenta encara la seva tercera legislatura com a diputat (2012), a trenta-quatre Junqueras el nomena secretari general d’Economia (2016), i a trenta-sis anys Quim Torra el nomena conseller d’Economia i vice-president (2018). Ara serà president amb tan sols trenta-vuit anys, dels quals vint-i-dos els ha passats dins el partit.

Pere Aragonès és nascut en una família benestant del Maresme amb vincles familiars convergents: és casat amb Janina Juli, militant convergent, i és fill de Pere Aragonès, regidor independent per Convergència a Pineda el 1991 i el 1995. El futur president és nét de Josep Aragonès i Montsant, batlle de Pineda de Mar durant vint anys (1966-1987), primer com a batlle franquista i després d’Alianza Popular. Empresari tèxtil. Dos besavis d’Aragonès també s’hi van dedicar, a la política: un al PSUC i un altre a ERC i a la USC. És a dir, a la família Aragonès hi trobem besavi, avi, pare i fill, polítics. Ben bé que la política la porta a la sang.

Pere Aragonès és un exponent clar del viatge d’ERC cap a posicions de centre-esquerra, que en el fons lliga amb un partit que, amb notòries excepcions com Joan Tardà, mai no ha estat d’ortodòxia marxista. Pere Aragonès explica això en el llibre biogràfic escrit per Magda Gregori Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic): “Entre Marx i Keynes, Keynes, perquè a diferència de Marx va posar en pràctica les seves teories i les seves propostes s’han anat implementant. Era un liberal, no un conservador. I base de la socialdemocràcia. Crec que Keynes tenia un punt de seducció intel·lectual més important que Marx […]. Considero que hi ha d’haver una intervenció estatal i un espai per al lliure mercat. S’ha de garantir la lliure competència, les empreses en posició de domini (monopoli i oligopolis) han d’existir només en aquells casos que siguin imprescindibles. Hem d’agafar Keynes i adaptar-lo a la realitat actual.”

“Si li passa res a ella, et toca a tu”, van ser les paraules d’Oriol Junqueras a la presó d’Estremera en una reunió amb Marta Rovira. Ella ha acabat a l’exili, i a Aragonès li ha tocat. El seu gran desafiament serà demostrar que no és únicament un delfí designat, un bon vice-president, sinó que és un bon número u, a banda d’haver estat un bon número dos. Una cosa és rebre ordres i l’altra, donar-les. A la seva contra, té una imatge d’home gris, buròcrata o avorrit. Però tota qualitat és de doble tall, i els mateixos arguments es poden girar a favor seu: genera poques expectatives i, per tant, poques frustracions. Per poc que ho faci bé, la resposta pot ser que Pere Aragonès “és molt millor que no ens pensàvem”.

Llicenciat en Dret per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), va fer un màster en Història Econòmica per la Universitat de Barcelona (UB) i va ampliar estudis en Polítiques Públiques per al Desenvolupament Econòmic a la Kennedy School of Government de la Universitat Harvard. Home d’ordre, meticulós, va reunir-se durant tres anys amb el seu equip (Lluís Salvadó, Albert Castellanos i Cesc Iglesias) i amb Mas-Colell, aleshores conseller d’Economia, pensant previsorament en el traspàs de la cartera d’Economia de mans convergents a republicanes. “A mi m’agrada tenir les coses ordenades”, diu Aragonès.

La legislatura de Pere Aragonès es podria dibuixar en dos moments. Un primer moment, centrat en el diàleg, i un segon en què hi pot haver un embat. Pere Aragonès ha demostrat que pot ser bo en moments de diàleg i falta veure com reaccionarà en moments de tensió. “M’hauria d’enfadar més sovint”, deia Aragonès en aquesta entrevista a VilaWeb. Partidari de la taula de diàleg, del mètode i de poc soroll, veurem com reaccionarà si la legislatura és caòtica, amb repressió espanyola i crisi econòmica.