Pere Aragonès, el president invisible

La Diada del 2021, un servidor tenia els crits del Mosso d’Esquadra a tocar de l’orella: “No veiem el president, no veiem el president!” A mitja manifestació, el servei d’ordre anava atabalat perquè perdia de vista el molt honorable president Pere Aragonès (Esquerra Republicana), tot ell petit de mides, amb una aparença tota grisa, apagada, gens cridanera. No eren els únics a qui els passava. Els manifestants, aquell dia, interpel·laven molt més Oriol Junqueras, tant per animar-lo com per insultar-lo, i a Pere Aragonès gairebé ni el veien. Aragonès és un home que passa molt desapercebut i quan entra en una sala gairebé no es nota, i a les fotografies de grup sempre hi ha alguna cara que ens crida més l’atenció. Aragonès ha estat el president invisible, l’home ideal per a passar desapercebut en temps com els actuals, de forta crítica als polítics.

Uns diran que Aragonès ha adormit el moviment, justament quan tenia el 52% del vot a les seves mans. Uns altres, que ha adormit les crítiques: “Aragonès és el president ideal per a recuperar forces, i estar tranquils uns anys, centrar-nos en la gestió, i esperar millors moments. Res de Dragons Khans”, em deia fa anys un ex-conseller d’ERC. “Aragonès truca als delegats de la Generalitat avisant-los que el que fan no ha de molestar Pedro Sánchez, que li truca molest per segons què”, em comentava una persona molt propera a un dels delegats. Són dues versions de la mateixa moneda, el perfil d’un home que ha fet de la no-tensió, del fet de passar desapercebut i d’adormir la marca de la casa.

“Companys de les JERC li deien que només volia deixar les JERC per posar-se corbata, i que sembla un d’aquells nens que quan fan la comunió sembla que tinguin quaranta anys”, em comenta un ex-diputat d’ERC. I és ben cert, hem tingut el president més jove de la història (va arribar al càrrec amb trenta-vuit anys) i no ho ha semblat. Aragonès té el caràcter, el cos i la biografia d’un home gran, no jove, de partit, ordenat, obedient, buròcrata, sense vida fora. Només cal veure’n el currículum:

Pere Aragonès entra a setze anys a les Joventuts d’Esquerra Republicana (1998), a vint-i-un anys n’és portaveu nacional (2003), a vint-i-quatre anys és elegit diputat al Parlament de Catalunya (2006), a vint-i-vuit anys hi torna (2010), a trenta-quatre Junqueras el nomena secretari general d’Economia (2016), i a trenta-sis anys Quim Torra el nomena conseller d’Economia (2018) i vice-president. Es converteix en president de Catalunya a trenta-vuit anys, vint dels quals els ha passat dins el partit.

Aragonès, com explica el llibre Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic Edicions), de Magda Gregori, forma part d’una nissaga que porta la política a la sang: Aragonès, pare de la Clàudia, és marit de la Janina, militant convergent, fill de Pere Aragonès, regidor independent per Convergència a Pineda el 1991 i el 1995, nét de Josep Aragonès i Montsant, batlle de Pineda de Mar durant vint anys (1966-1987), primer com a batlle franquista i després d’Aliança Popular. Dos besavis d’Aragonès també s’hi van dedicar, a la política: un al PSUC i un altre a ERC i USC. És a dir, a la família Aragonès hi trobem besavi, avi, pare i fill, polítics. Poca broma, els Aragonès, que fa més d’un segle que es dediquen a la política, i sempre en el bàndol que mana. D’ERC a Franco, passant per CiU. Filigrana total. Suma-li que en aquestes eleccions el seu cosí, Jordi Aragonès, forma part de les llistes d’Aliança Catalana, el partit d’ultradreta de Sílvia Orriols, i completem un arbre genealògic impressionant, de gent que porta la política a la sang, i de qui estaria bé, un dia, enregistrar-ne un dinar familiar.

Aragonès, home d’ordre i cotxe oficial, ha volgut centrar-se en la gestió, i buscar aliats en unes esquerres espanyoles que l’han acabat abandonant. El PSOE no ha complert la taula de diàleg, ha mantingut l’espoliació fiscal i l’ha espiat a ell amb Pegasus. Els comuns no li han aprovat un pressupost expansiu –tot i que ERC votava els pressupostos de Colau– amb el qual Aragonès volia mantenir i ampliar polítiques destinades al benestar social i tapar les fuites d’aigua que li han aparegut aquests quatre anys. El drama d’Aragonès no és que li critiquin, amb raó, que no ha tensat la corda per avançar cap a la independència (no era la seva aposta), sinó que li critiquin el seu punt fort, que era la gestió (per exemple, en les convocatòries caòtiques d’examen de professors, autèntica bossa de votants d’ERC en un altre temps).

Tenia el 52% a les seves mans i no va avançar. Tenia un pressupost expansiu, i li van tombar. A favor seu, en canvi, sempre podrà mostrar aspectes gens menors: Aragonès no té cap causa de corrupció, i ERC en general és un partit que pot mostrar amb orgull un passat net; Aragonès ha format el primer govern paritari de la història de la institució, el català a les plataformes digitals s’ha doblat i ell passarà a la història com l’home que, per primera vegada en quaranta anys, va fer que ERC superés en vots un candidat de Junts (abans CiU) en unes eleccions catalanes. I ERC va tornar a la presidència, com havia fet durant la República. Però és tan invisible, l’home, que el càstig i l’elogi que rep és tan gris i apagat com ell.

Segons la fitxa del Parlament, el president Aragonès té una casa de 325.000 euros en propietat, 6.300 euros en comptes corrents, 12.800 euros en títols públics, fons d’inversions, etc; 20.102 euros en plans d’inversions i assimilats, un Audi Q5, una hipoteca de 104.630 euros, un préstec hipotecari de 135.000 euros i 27.171 euros en un préstec demanat pel cotxe *

*Fitxa afegida un cop l’article ja estava publicat.

—Carles Puigdemont, l’home que juga amb la sort i guanya
—Jéssica Albiach o el triomf del sistema
—Alejandro Fernández, l’home catapulta
—Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP
—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides
—Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència