Pere Antoni Pons: “Tenim una emergència lingüística, cultural i ecològica, desapareixem com a poble”

“Si pots suportar-lo, Mallorca és un paradís”, va dir la poetessa nord-americana Gertrud Stein a Robert Graves per convèncer-lo d’anar a viure a Mallorca després de la Primera Guerra Mundial. Aquesta expressió ha fet fortuna entre els mallorquins que estimen amb deler la seva terra, però que, amb la mateixa intensitat, noten com els fa mal de veure-la malmenada i plena de tota mena de gent, de construccions i de coses que res tenen a veure amb el paradís. A la novel·la Contra el món (Empúries), Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) parla, d’una manera extrema i distòpica, però realista, de la destrucció del paradís. És una obra en què l’autor, també periodista i poeta, barreja la ficció amb tot de reflexions sobre com Mallorca s’ha venut a trossets i s’ha convertit en espai de bauxa constant. Parla també de la sensació de pèrdua dels mallorquins, que veuen com l’espai que habitaven ha canviat de dalt a baix davant els seus ulls.

En aquesta entrevista, Pere Antoni Pons reflexiona sobre tots els elements que han propiciat aquestes pèrdues tan vitals, que no solament ha patit Mallorca, sinó tot l’arxipèlag. I parla, per tant, de la situació sociopolítica tan complicada que viuen les Illes.

—Feim aquesta entrevista el dia 8 d’agost, probablement, dins la quinzena en què Mallorca és sotmesa a la màxima pressió humana i de tota mena. Com s’hi està, al paradís?
—El paradís fa molts anys que va deixar de ser-ho, si és que mai ho va ser. Ara el problema no és si és el paradís o no ho és, sinó la sensació que la possibilitat que un dia arribi a ser-ho cada dia és més inexistent. A vegades no ho tenim en compte, però als anys noranta del segle passat ja es parlava de canviar el model turístic i el model socioeconòmic de l’illa. Llavors ja era difícil i no es va canviar. S’ha fet més gran, més depredador, més massiu, i avui és molt més difícil de canviar. No, el paradís no existeix, és l’infern, o una mena d’infern que té racons idíl·lics, és clar, però sabem que en qualsevol moment poden ser arrasats, massificats i explotats.

—Crec que no aixafam la guitarra a ningú si deim que Contra el món és una novel·la distòpica que explica la desaparició, literal, de la serra de Tramuntana.
—Diria que és una novel·la amb una premissa argumental distòpica, però aquesta premissa distòpica és tractada amb un realisme absolut. M’interessava aquest contrast, no és una novel·la sobrenatural, ni és una novel·la fantàstica. És redactada des del punt de vista més estricte i amb voluntat de tractar una realitat que ja existeix.

—És a partir d’aquest fet tan devastador per a l’illa que descriviu els abusos que s’hi cometen. Parlau de Mallorca, però podríem parlar de totes les Illes. En un personatge li feu dir: “Hem perdut, hem perdut.” Ja hem perdut, o anam perdent?
—Sempre es pot perdre més, la derrota no és mai total. Ara ja hem perdut molt. Hem perdut en termes de política lingüística o cultural, en termes naturals, en termes socioeconòmics. Per tant, crec que sí que hem perdut bastant. Ara, hem perdut definitivament? És clar, això va molt en funció de cada lector. Tenc la sensació que aquesta novel·la és fatalista, és pessimista, fins i tot, pot tenir un punt de desesperada, però hi ha lectors que diuen que funciona com un revulsiu. És una instigació a fer alguna cosa, a lluitar. Jo a vegades tenia la sensació que era la constatació d’una rendició. Hem perdut? Anam perdent? A vegades tenc la sensació que anam perdent, a vegades tenc la sensació que ja hem perdut, i a vegades tenc la sensació que també aconseguim alguna victòria.

—Una frase del llibre: “L’únic sentit de l’ordre que coneixem a Mallorca sembla que és el que ens imposen els doblers, el garrot o la festa. La supervivència intel·ligent mai no ha estat el nostre fort.”
—A la novel·la s’hi diuen coses molt dures contra els poders extractius estatals, contra els grans milionaris estrangers que vénen aquí i s’apoderen de tot, però també és una novel·la que vol deixar molt clar que una gran part de la culpa dels problemes que tenim i de les crisis que patim, i de la depredació, és dels mallorquins mateixos. Parla de les crisis i els drames i les crisis de Mallorca, però també de totes les illes de l’arxipèlag, de tots els Països Catalans i, fins i tot, de diferents punts del món. Mallorca com a gran metàfora del món. En aquests moments, no hi ha res d’important o de significatiu que passi a Mallorca que no passi també en el món.

—Deis que una part de la responsabilitat d’això que passa a Mallorca és dels mallorquins mateixos, no sé si és contradictori amb aquest sentiment de voler ser molt mallorquí o menorquí, de defensar aquest tret diferencial, però són aquests mateixos mallorquins que venen terres i hisendes.
—No tenc tan clar que els mallorquins estiguin tan orgullosos de ser-ho. Vull dir que molts potser ho diuen a una escala antropològica o folklòrica, però després políticament i econòmicament demostren que no. Que fan el que Madrid demana, que són curt-terministes i demostren poca autoestima perquè ja els va bé de votar partits subsidiaris de Madrid, ja els va bé que els castellans espanyolitzin, ja els va bé vendre el territori a capital estranger. Per tant, crec que si existeix un amor cap a la mallorquinitat és un amor molt elemental, primari o pre-polític. I ja sabem les limitacions que tenen aquests amors. I per comprovar-ho tenim les eleccions, que demostren que la gent vota tenint relativament poc en compte els interessos de Mallorca.

—Supòs que la vostra intenció, fent desaparèixer la serra, era fer una metàfora de la pèrdua d’aquesta identitat, de la llengua, del sentiment de pertinença a una cultura que abraça molt més enllà de les Illes.
—Aquesta era la intenció. I, sobretot, fer desaparèixer la serra de Tramuntana m’ha permès de dramatitzar, accentuar i fer més tràgic i irreparable un seguit de crisis i d’emergències que ja existeixen. Ja tenim una emergència lingüístico-cultural, ja desapareixem com a poble. Ja hi ha una emergència ecològica, hi ha un empobriment més general i més gent viu asfixiada. Tot això, fent desaparèixer la serra, a la novel·la ho precipit i ho acceler.

—Una definició que he trobat a la novel·la: “Mallorca és un cos esmicolat amb un biquini de colors estirat a una hamaca.”
—És aquesta idea de Mallorca com un balneari tronat, de paradís trinxat, d’imatge de plaer o de postal del paradís que en realitat no té gaire de plaent ni de paradís. M’interessava que tota la novel·la tengués un aire hiperbòlic, grotesc, carnavalesc. És la manera de descriure una realitat com la mallorquina, que és molt exagerada. No és que ja no sigui l’illa de la calma. Som tot el contrari. Som una cosa frenètica, desbaratada, desbocada, circense. I es pot comprovar amb les imatges que circulen pertot arreu. No només de Magaluf, que era el tòpic. Platja de Palma, determinats pobles en dies de festes multitudinàries, tot és una gran festa frenètica amb efectes devastadors.

—Amb aquesta novel·la, us afegiu a la tradició de tants narradors mallorquins que d’ençà dels anys seixanta han escrit ficció bo i retratant la turistificació de l’illa. Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver i tants autors més. Els escriptors heu estat visionaris i heu denunciat, però ningú no us ha fet cas, sembla.
—Als escriptors se’ls fa poc cas, a tot arreu i sempre. No necessàriament som més clarividents que l’altra gent. Però sí que és evident i, si vols, paradoxal, que hi ha hagut escriptors que des del primer moment que hi ha hagut el trauma cultural de l’impacte del turisme de masses l’han explicat molt bé. Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera i uns altres que no solament ho han explicat amb les eines de la narrativa, sinó també del periodisme o de l’assaig. Era molt conscient que m’afegia a aquesta llista. Els he llegits, els respect moltíssim en termes literaris, però tenia molt en compte que havia de dur el meu retrat literari d’aquesta Mallorca hiperturistificada una mica més enllà en el sentit que tots aquests autors escrivien en un moment en què Mallorca es moria i jo he escrit d’un moment en què Mallorca ja és morta. S’han escrit moltes elegies de Mallorca i de la mallorquinitat i jo no he volgut fer una elegia, sinó un testament postapocalíptic. Quan t’afegeixes a una tradició intentes de no copiar, sinó anar una mica més enllà i afegir-hi alguna cosa pròpia.

—El resultat de les eleccions del 28 de maig, que encara digerim, van ser inesperats, durs, injusts? Quina és la vostra anàlisi d’allò que va passar?
—Crec que aquests resultats no representen tanta novetat amb relació a la història recent de les Illes i de l’estat espanyol com a vegades volem pensar. Deim: “Vox ha entrat a les institucions, per primera vegada l’extrema dreta a les institucions…” A veure, el PP és un partit que van fundar ministres de Franco, és un partit que quan parla de la guerra civil sempre fa equilibris, quan no ha tingut una pulsió clarament franquista o nacional-catòlica. Per tant, jo crec que sí, que és més bèstia, també estan més desacomplexats, però, en realitat, per moltes coses que ara pugui fer aquest govern, José Ramón Bauzá ja tenia ganes de fer-les. I crec que molta gent que parla amb un cert sentit de país o des de les esquerres, tenim una ingenuïtat o una mena d’ignorància deliberada que vol mitificar, per exemple, el PP d’en Gabriel Canyellas. En Gabriel Canyellas era mallorquí del punt de vista socio-antropològic i això ja el diferencia d’un Jorge Campos, però les grans declaracions d’en Canyellas a favor de Mallorca les va fer perquè a Madrid hi havia el PSOE governant amb majoria absoluta. Amb tot, segur que vénen quatre anys dificilíssims, segur que han entrat amb unes ganes de rebentar-ho tot que són insòlites, perquè l’espanyolitat va molt desacomplexada i el reaccionarisme, també. No solament a Mallorca, també a Catalunya, al País Valencià.

—Cosa que no fan les esquerres quan governen.
—La cosa que genera un desfici és que quan governa la gent de progrés, més o menys amb sentit de país, van molt a les bones, a no molestar l’enemic, però quan governen els espanyolistes de dreta, no tenen cap mania a emprenyar l’enemic. Al contrari. Fan política per emprenyar-lo, i això ens ho hauríem de fer mirar.

—En molts articles, aquests darrers anys, heu estat especialment dur amb el paper de Més per Mallorca dins el govern de progrés. Què és allò que us ha molestat més?
—Més per Mallorca té els vots que té dins el govern i, per tant, som conscient que té moltes limitacions. No hi ha res que m’emprenyi més que aquests intel·lectuals que es passen la vida menyspreant la gent que es dedica a la política activa perquè sembla que, si s’hi posassin, ho farien tot perfecte. Governar un territori o un país és molt més complicat que escriure un llibre o un poema. Vagi per davant. De Més per Mallorca crec que el que falla és que hi ha hagut una deserció actitudinal i discursiva, i que hi ha unes ganes de no molestar, o de renunciar a certes coses pensant que arribaràs a certa gent. “No defensarem explícitament el català perquè així els castellanoparlants se sentiran interpel·lats per nosaltres.” No. Preocupa’t pels mallorquins que volen que l’idioma sobrevisqui, que són els que bàsicament més t’han votat. En qüestions de construcció de determinades autopistes, carreteres, a veure, si tu has estat un partit ecologista tota la vida, planta cara a certa idea de l’urbanisme o de la construcció o de la gestió ecològica que pugui fer el PSOE. L’única manera de defensar els interessos lingüístics i culturals i de medi ambient de Mallorca es fa plantant cara a Madrid i demostrant que tu no ets una realitat castellana o espanyola, que ets diferent, que tens una singularitat que s’ha de fer respectar com qualsevol altra. Jugar a no molestar a la llarga és molt perjudicial perquè la nostra realitat demogràfica canvia frenèticament. Aquests discursos són cada vegada més mals de fer.

—Per què?
—Perquè si la gent, com diuen, viu més a Telecinco que a Mallorca… Però és igual. Tu fas política per guanyar eleccions o per canviar la realitat? A vegades fa la sensació que ens adaptam més a la realitat i no intentam fer feina perquè la realitat canviï cap allà on volem. D’una altra banda, he de dir que la figura d’en Lluís Apesteguia crec que pot ser un revulsiu bastant positiu i, a més, veurem la feina que farà en Vicenç Vidal a Madrid dins Sumar.

—Hi confiau, que tengui aquesta visibilitat, el diputat?
—A vegades tenc la sensació que haurà de batallar molt contra el govern que sigui. Si és de la dreta espanyolista, o dins els companys mateixos de Sumar, que n’hi haurà molts que l’acusaran d’egoista, de poc fraternal… I amb això s’ha d’anar molt alerta.

—Tal com és configurada sociològicament la societat mallorquina, quant a l’origen de la població, per exemple, és més difícil, ara, defensar les polítiques que defensava originàriament el PSM i després Més?
—Aquí continua havent-hi molts de mallorquins i molts illencs nouvinguts que tenen preocupació per això i assumeixen i defensen la mallorquinitat. No és una qüestió de llinatges. Hi ha molts mallorquins amb vint-i-cinc llinatges mallorquins que detesten la mallorquinitat i la volen veure destruïda, i n’hi ha molts sense cap llinatge mallorquí que són absolutament mallorquins i defensen el català i la cultura mallorquina. Aquesta gent hi és. Després, el pragmatisme. Amb la gran eclosió de Podem, la temptació va ser d’assemblar-s’hi o assemblar-se al PSOE perquè així els rascarien vots. Si dius que la prioritat és aturar l’extrema dreta a Espanya i no servir els interessos mallorquins i no centres el debat polític a Mallorca sinó a Espanya, sempre sortirà més a compte votar el PSOE o Podem. Per tant, necessites uns elements que et diferenciïn i, si els tens, no els pots amagar.

—A la novel·la parlau dels immigrants que arriben a un lloc del qual no saben res, però també d’aquells que experimenten canvis bestials sense moure’s de casa.
—Aquest és el drama de molts oriünds de les Illes que veuen com tot el seu món gira damunt davall, destruït o canviat. I no se’n parla massa perquè sembla una mica tabú, sembla que pot dur a certes idees perverses.

—Idees que s’acosten a la xenofòbia?
—Sí. O usar aquest drama per criminalitzar certs nouvinguts que arriben en precari sense res. No és per xerrar de n’Orriols, que és lamentable, però veure una suposada independentista més preocupada pels immigrants marroquins que per les polítiques depredadores i destructives de l’estat espanyol és racista, humanament brut i políticament estúpid.

—Al llibre parlau de pessimisme, deis que els ecologistes són pessimistes. De tots els actors polítics, són els que més motius tenen per a ser-ho?
—No. Crec que tothom té motius per a ser pessimista. En aquests moments, els activistes per la llengua tenen molts motius per a ser-ho, els ecologistes, els activistes per la justícia social, perquè cada vegada hi haurà més desigualtat i més pobresa. La novel·la no és ideològica, és una novel·la política en què les diferents visions del món xoquen i es discuteixen entre elles. No et pots plantejar si ets optimista o pessimista, es tracta de fer coses amb energia i convicció. O hi lluites en contra o acabes esclafat o consumit per la impotència. Al fons del llibre hi ha això.

—La vostra actitud personal davant tot això, quina és?
—En un pla molt primari de reacció, la meva actitud és entre la fatalitat i la fúria. És a dir, això s’ha fet, però no perquè això sigui fet jo deixaré d’estar emprenyat, de discutir, de criticar, de polemitzar o de votar. O de fer determinades coses perquè pugui millorar. Després, hi ha un pla més essencial que sóc jo com a escriptor, que és que de tot això n’he de fer bons llibres. No voldria que sonés cínic, això, però és com dir, el món és això i a mi el cos em demana de fer bons articles, bons reportatges, bones novel·les, bons poemes… L’escriptor acaba essent un fanàtic de la seva passió i el món, si serveix per a això, i per terrible que sigui, acaba tenint un sentit si tu ets capaç de convertir-ho en una bona pàgina. O un bon paràgraf, o una bona frase o un bon llibre.

—El mes de setembre publicau Quan t’acorralen les flames, un llibre que és un recull d’articles, assaigs i entrevistes a personatges que ajuden a entendre Mallorca i els mallorquins. A la introducció dieu: “Mallorca és una mescla de musa desagraïda i deforme, de febre incurable i de malson sociopolític del qual mai no t’arribes a despertar.” El matrimoni PP-Vox pot ser un bon despertador?
—No, no. Si necessitam un govern d’extrema dreta tan terrible per a despertar-nos, serà molt fàcil de tornar-nos a adormir. Aquesta és la sensació que he tingut amb el “govern més progressista de la història” a Madrid. O sigui, només reaccionam quan es veu molt clar que ens volen exterminar. No hem d’actuar només per reacció. La política seriosa d’un país no es mou a còpia de reaccions, es mou a còpia d’accions més o manco pensades i deliberades. Si tu només vols defensar el català quan Vox i el PP et diuen que destruiran el català, tu no vols defensar el català. Nosaltres hem de voler que el català sigui parlat per tothom sempre, governi qui governi i, per tant, hauríem de fer unes accions polítiques que ens duguin a això sempre. I talment amb l’equilibri ecològic. Ara s’ha vist una cosa grotesca. Molta gent que fa deu anys menyspreava la transició i deien que als progressistes espanyols els van prendre el pèl, ara, en una situació molt menys perillosa i inflamable, es deixen prendre el pèl i blanquegen unes determinades coses que no deixen de ser terribles. El govern més progressista ha fet coses terribles, que si les hagués fetes un govern del PP hi hauria manifestacions multitudinàries al carrer.

—No n’hi haurà, ara?
—Quan aquesta gent diu, “si ara el PP i Vox volen intentar de crear el conflicte que en Bauzá va crear, si volen anar a l’escola del 2011, tornaran les mobilitzacions massives”, jo en tinc seriosos dubtes perquè el país ha canviat, perquè la gent té més por, perquè ells estan més envalentits. Duim unes inèrcies de derrota que s’han accentuat, i, en aquest sentit, Catalunya i els partits independentistes han contribuït molt a la desfeta general.

—No tornarem a veure cent mil samarretes verdes al carrer?
—Tant de bo. Però s’han naturalitzat determinades idees, s’ha desacomplexat el nacionalisme espanyolista. Vox és un element perillós perquè accentua la competició a veure qui és més espanyolista. No sé si estam preparats per a plantar batalla. Ens hem d’organitzar contra el feixisme. I això no és fer manifestacions. El PP i Vox volen rebentar l’estatut d’autonomia i la constitució. Cal tenir un equip legal que els emprenyi i els posi tots els entrebancs possibles. Ja sabem com són els tribunals espanyols, però, si més no, fer-los la vida més complicada, que no s’ho puguin carregar tan fàcilment.