Pere Alzina: “Que les gavines a Barcelona es mengin els coloms és desvestir un sant per vestir-ne un altre”

Biòleg, consultor i comunicador ambiental, i guia de naturalesa, Pere Alzina es va especialitzar en zoologia, però un màster en enginyeria ambiental el va dur també a endinsar-se en tot allò que impacta negativament sobre el medi. De manera que ara és un assessor ambiental totalment reversible: tant sap de verds com de grisos, els dos colors que li serveixen per a dividir el camp ambiental. Els verds són la flora, la fauna i la geologia. Els grisos són els residus, la contaminació de l’aire, de l’aigua i del sòl. Verds i grisos sumen, o resten, en el planeta que habitem. 

Ens ha citat al Parc de l’Oreneta de Barcelona, “perquè és un dels espais verds més naturals de la ciutat, i per l’entorn, la vista i la tranquil·litat”, justifica. Al costat dels garrofers, les orenetes encapçalen el primer tema de la conversa, perquè ara fa vint-i-cinc anys, amb el seu amic biòleg, Enric Badosa, van decidir de comptar els nius d’oreneta que hi havia al poble d’ambdós, Arenys de Mar. La iniciativa posava la llavor –sense saber-ho ells aleshores– del projecte Orenetes, un recompte de nius d’oreneta cuablanca participat per tothom que vulgui mitjançant una aplicació i una pàgina web. D’ençà de començament del 2023, fins a principi d’agost ja se n’havien comptabilitzat, a Catalunya, les Illes i el País Valencià, més de 25.000. 

—Què ens diu aquesta dada?
—Que l’espècie augmenta un 2% cada any. Tot i que les causes no se saben del cert, les orenetes cuablanques es poden veure com un bon indicador de la sensibilitat ambiental de les persones, malgrat que a Catalunya la gent sigui encara responsable d’un de cada tres nius trencats. Les orenetes són també bons indicadors de la qualitat de l’aire, perquè la contaminació de l’atmosfera és vinculada a la quantitat d’insectes d’un lloc. Agafant la mitjana d’orenetes censades d’un any, sabem que mengen vora seixanta-cinc tones d’insectes.

—Com les podem protegir?
—L’administració en protegeix els nius. Cada vegada que s’ha d’enderrocar un edifici o reformar-lo, es genera un informe que diu quants nius d’orenetes, falciots i més espècies legalment protegides hi ha a l’immoble. Quan vam fer el recompte de nius a Arenys, amb l’Enric Badosa, vam veure que un de cada tres, dels aproximadament tres-cents que en vam trobar, eren en un sol edifici. En el Mont Calvari –té més de quatre-cents anys–, al bell mig del port, n’hi havia vora cent vint. Més tard, van voler restaurar les façanes i van aixecar les bastides sense tenir en compte que era el març, quan arriben les orenetes. I amb les xarxes i els ferros de les bastides no podien accedir als nius. Quan ho van saber, els propietaris van habilitar a la bastida un espai prou ample perquè les orenetes poguessin entrar-hi. Aquella acció, petita, local, modesta, va tenir un benefici ambiental. 

—Les accions petites són extrapolables manta vegada.
—Arran d’aquella, Jordi Sargatal va trobar que s’havia de fer el recompte que havíem començat nosaltres i escampar-ho per tot Catalunya. Va pensar que els caus, esplais, instituts i tots els pobles podien ajudar a localitzar nius d’oreneta. I així va ser com, el 2004, Sargatal va esdevenir el catalitzador del projecte Orenetes, aleshores de la mà de la Fundació Territori i Paisatge (de l’Obra Social Caixa Catalunya) que ell dirigia, i que va posar els diners. El maig del 2007 presentàvem el projecte a la Pedrera i a l’edifici del Mont Calvari, a Arenys. L’Enric Badosa i jo vam fer els texts i l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), del qual som membres, va aportar els experts en programari i mapes. La Fundació Territori i Paisatge va desaparèixer l’any 2009, però l’ICO, i el seu coordinador, Gabriel Gargallo, continuen al capdavant d’aquest projecte que és únic al món.

—Quin és el calendari de les orenetes a Catalunya?
—Arriben la segona setmana o tercera de març. Fan dues postes, a principi de juny i al juliol, i se’n van a final de setembre o mitjan octubre. Una curiositat és que les orenetes són de les poques espècies que fan cria cooperativa, és a dir, que els pollets de la primera posta peixen els que vénen després.

—Tenim més aus que no sembla que ens facin tant de bé, com ara les gavines.
—Els anys 60, 70 i 80 més del 95% de les que venien es concentraven a les Illes Medes. La bonança econòmica vora els anys vuitanta va propiciar l’augment de parelles perquè es van construir abocadors a l’aire lliure i el gavià argentat de potes grogues, que és molt adaptatiu i intel·ligent, en compte de continuar cercant sardines o perseguint palangres, va veure que tirant riu Ter amunt arribava a l’abocador d’Orís, on cada dia pot triar entre sèpia, sardina, pernil, congre i, tant en vols, tant en tens. I el mateix remuntant la Muga fins a l’abocador de Pedret, i la Tordera amunt fins a l’abocador de Palautordera. Això va comportar un boom exponencial de la població de gavines. Tenir menjar abundant va portar una reeixida reproductiva. No hi ha dades antigues, però d’ençà dels vuitanta fins ara cada català ha duplicat els residus domèstics. Si els anys vuitanta la bossa d’escombraries d’una casa feia 700 grams o 800 per persona i dia, el 2005 ja feia 1,5 quilos per persona i dia. Ara aquesta xifra s’ha estabilitzat.

—Per consciència contra el malbaratament o per crisi?
—Jo no dono les dades d’allò que m’agradaria. Els anys 2020 i 2021 vam tenir una crisi mundial sense precedents. La pandèmia va frenar-ho tot. Una part dels residus els recuperem, però encara arriba massa residu orgànic a les escombraries, i les espècies anomenades comensals se n’aprofiten. Són les formigues, les gavines, les paneroles i els senglars que trabuquen els contenidors i fan festa major. Un senglar, en un metre cúbic en un contenidor, té més menjar que en cent hectàrees de bosc. Així, qui vol pujar la muntanya per mirar de trobar una arrel?

—Tant gavines com porc senglars, amb aquesta fam, es fan agressius.
—Un dels efectes tangencials de l’abundància de gavines és que se’n van a menjar pollets als aiguamolls de l’Empordà i esbudellen els flamencs que crien al Delta de l’Ebre. Són molt voraces i s’ho mengen tot, espècies no protegides i espècies protegides, com ara els pollets de flamencs, camallargues, corriols… També han causat problemes d’higiene en alguns abeuradors i mostren agressivitat quan fan niu. Si veuen gent a prop, van fent passades per espantar i els veïns han de protegir-se, fins i tot amb paraigües, per sortir a estendre la roba. 

—Fan res de bo, les gavines, a Barcelona?
—Les de Barcelona s’han adaptat a menjar coloms, però això és desvestir un sant per vestir-ne un altre. El que s’hauria de fer és reduir al màxim la matèria orgànica perquè no n’arribi tanta als abocadors, com diu la Unió Europea, i tan bon punt s’hi aboquin residus a l’abocador, cobrir-lo amb argiles i materials inorgànics. Però això encareix molt. L’altra mesura és controlar la població amb carabines, tot i que no tothom ho veu bé. No tenim una vareta màgica, la solució és una suma de coses, tot i això, no passarem d’un problema cent a un problema zero.

—A Barcelona ciutat, en poc espai, convivim massa persones i animals, i gairebé sense natura.
—Barcelona té una densitat de població 50% més alta que la ciutat de Nova York, tres vegades més que Toronto i deu més que Seattle. Sense Collserola, la densitat de població de la ciutat de Barcelona augmentaria encara un 30% més. Catalunya ja té la mateixa relació de gossos per habitant que ciutats com ara San Francisco, Calgary, Vancouver, Toronto, Austin i Canberra, però són urbs amb la meitat, o un terç, de la densitat de persones que té Barcelona. 

—Parlant de sensibilitat ambiental de les persones, en quin país seria bo d’emmirallar-nos?
—La protecció de la flora i les espècies animals està lligada, en gairebé tots els països, als diners públics. Els Països Baixos, el Regne Unit i el Canadà són algunes de les excepcions que hi posen diners privats. Poden tenir fundacions amb un milió i mig de socis i gent rica que dóna o cedeix terres per fer-ne la gestió ambiental, i això és un guany mutu molt bo. La col·laboració privada, per a mi, és un model a imitar que a Catalunya no tenim. Hi vam estar a punt, amb la Fundació Territori i Paisatge, però el daltabaix de la crisi bancària ho va ser també per a aquesta fundació, vinculada a una caixa. La Fundació Natura, de Francesc Giró, a Tiana, també ho hauria pogut ser, però tampoc no va tirar endavant. Ara mateix, la consciència ambiental al Regne Unit és infinitament més gran que la nostra.

—Que ho fa?
—La resposta de la gent a aquesta pregunta sempre és que tenen més pressupost. Però, si fos una qüestió de diners, els països més rics de l’Aràbia, que tenen molt de petroli, o Rússia amb el gas, tindrien aquestes fundacions de protecció ambiental. Això vol dir que és una qüestió de diners, però també de cultura. Si tens molta cultura, però no tens un ral, no pots fer fundacions per a la defensa, conservació i gestió del patrimoni natural. Tanmateix, si tens molts diners i, així i tot, no tens un rerefons i inquietud culturals i un calat intel·lectual, tota aquesta inversió no la fas, no dediques diners a la conservació de la natura. Al Regne Unit, després de la Primera Guerra Mundial hi va haver polítiques clares a les escoles de foment de la natura; el país és ple d’ornitòlegs i fundacions amb un milió i mig de socis, fundacions que competeixen entre elles. Pots trobar-hi un corredor de borsa i el director d’una gran empresa, tots dos bojos pels ocells. Això aquí no passa. Els anys 50 i 60, els primers ornitòlegs sí que van ser catalans benestants, emprenedors, que donaven diners al Centre Excursionista de Catalunya, a l’estudi dels voltors…

—De tant d’estudiar els ocells, n’heu après el cant. Sentir-vos imitar aus, com ara la mallerenga carbonera, és un dels al·licients de les vostres sortides guiades a la natura, de muntanya, megalitisme i cultura que, juntament amb conferències, cursos i tallers enriqueixen la vostra feina de consultor. Cantar com ho fa cada ocell requereix molta oïda, però també una destresa especial.
—El naturalista Joan Manel Riera, director de l’Escola de Natura del Corredor, va crear un mètode per a visualitzar el cant dels ocells. Jo l’he personalitzat i el vaig explicant.

—També feu guiatges a països de l’Europa de l’est, com ara Polònia, Bulgària i Romania, i a Malta, de la mà d’Altair. La vostra curiositat us va dur a estudiar la influència de la llengua catalana en els noms dels ocells maltesos. Com va ser això?
—El març del 2010 vaig anar de viatge a Malta. No hi havia estat mai. El meu germà gran, que és historiador [Jordi Alzina Bilbeny], em va dir: “Estigues atent a les traces de catalanitat.” A Malta, les dues llengües oficials són la maltesa i l’anglesa, i els carrers duen el nom en totes dues. Em vaig fixar en alguns: North, per exemple, era Tramuntana en maltès; West, era Punent i, al port, vaig veure que dock, en anglès, se senyalitzava en maltès com a moll. Em vaig fixar també en els noms d’alguns comerços i vaig trobar: Soler, Cardona, Montfort i Mas. A la catedral vaig veure sant Jordi, que no és estrany perquè és el patró d’Anglaterra, però hi havia moltes tombes amb noms catalans. I, el dia que marxava, vaig entrar en una llibreria i vaig comprar un llibre d’ocells de Malta. Tota aquella descoberta de reminiscència catalana, només em faltava trobar-la en els noms dels ocells. I vaig posar-me a estudiar-ho. Vaig descobrir que el 17% dels noms actuals dels ocells de Malta són d’origen català, segur o probable, com ara estornell i verdum. Ara continuo estirant el fil, investigant cognoms, balls i el lèxic de l’arquitectura i la gastronomia.