Perduts en la neu. Tots

Fins fa uns anys hi havia una pregunta recurrent per intentar aclarir l’essència del mal , quan es parlava del mal absolut dels camps de concentració nazi :
“què feien els alemanys de bona voluntat ? que no ho sabien? com ho toleraven? eren tan covards o tan insensibles? ”

A partir d’ara , millor que ens fem aquestes preguntes. Millor que les substituïm per les més pertinents :
“què fem els europeus de bona voluntat? que no ho sabem el que està passant a les nostres costes? com ho tolerem? som tan covards o tan insensibles? ”

Qui va dir que li preocupava més la inacció dels bons més que no pas l’acció dels dolents?

La tragèdia del fred que ja ens ha arribat a tots és impossible d’amagar. Per molts esforços que facen les autoritats europees, que els faran, tard, pocs i malament però en faran, aquestes imatges els perseguiran de per vida. No hi ha cap justificació, per a permetre un patiment tan gran a persones que només fugen d’una guerra que es manté, en bona mesura, per a mantindre els interessos econòmics d’alguns grups empresarials entre els quals n’hi ha d’europeus. Com a tots els setges, quan s’ha de fer el mur, ja s’ha perdut la iniciativa i només es pot perdre la guerra. Només cal recordar el que van fer els romans amb els gots. Els van explotar i fer servir miserablement com a mercenaris i esclaus. Fins que es van fer tan forts com els seus opressors. Aleshores, l’Imperi Romà va desaparèixer quasi de seguida.

Desgraciadament, l’única cosa que podem fer en aquest moment és seguir alçant la nostra veu reclamant als nostres governs sol·lucions pel problema dels refugiats degut a la duresa de l’hivern actual, tal com diu l’editorial. Però no només això, també hauríem de ser capaços de bastir sistemes polítics on el sentiment humanitari hi estès integrat.
Ens haurem passat la vida lluitant contra la dictadura franquista, els dèficits de la democràcia espanyola i a favor de la República Catalana. Ara hi hem d’afegir el sentiment humanitari global, que probablement és nou històricament en el sentit de global. Però la vida ja és això, la lluita constant per un món millor.

És veritat, les organitzacions d’ajut als refugiats fa ja setmanes, per no dir mesos, que alertaven dels problemes que posaria un dels hiverns més durs dels darrers anys als immigrants i les seves famílies que es troben totalment desemparats en el centre d’Europa i Grècia sense cap mena d’allotjament mínimament digne que els posi a l’abric de les inclemències del temps.
Davant d’aquest desastre humanitari l’UE què ha fet? Pràcticament res.
Si es tractés del rescat d’algun banc amb els diners dels contribuents, estem segurs que trobarien una solució.
Un cop més la UE s’ha revelat com una organització estèril incapaç de trobar solucions als problemes d’assistència a la gent que arriba de fora fugint de guerres sovint agreujades per accions militars i males decisions polítiques que han pres els estats del vell continent recolzant polítiques intervencionistes dels EEUU.
La imatge de total indiferència al sofriment que estem projectant aquests dies els europeus no és bona. Els governs dels respectius estats han de complir els acords d’acolliment als que es van comprometre fa mesos.

És monstruós el que va passar a la segona guerra mundial pel que fa a les penalitats de la societat civil i ara, quan els europeus han recobrat un benestar, es neguen a acceptar a refugiats que demanen que se’ls tracti com a persones com ells demanaven llavors. Sembla que la Unió Europea hagi perdut la memòria i no acomplexi una dels principis pel quals es va fundar. És una gran vergonya els tractat amb Turquia -que aquest estat utilitza com un xantatge- perquè es definitiva el que vol és evitar que vinguin els refugiats als nostres països amb la por falsa que ens poden prendre els nostre treball i la nostra qualitat de vida i per això pren unes decisions dignes dels nazis.
Curiosament són els nous moviments feixistes qui empenyen els governs a adoptar aquestes mesures però no se n’adonen que només amb la integració dels refugiats i la solució del problema de la guerra de Síria i Irak es pot solucionar aquesta sagnia.
Aquesta situació molt agreujada ens aquesta moment pel fred que congela els qui estan vivint en tendes de campanya, culpabilitza a Europa però a uns estats més que d’altres. Alemanya, tot i governar un partit de dretes, que tan ataquen els radicals anticapitalistes, ha acollit més d’un milió de refugiats i altres estats d’esquerres, molt menys. Espanya es posa a la cua de les acceptacions, com altres nacions de centre-europa i no vol que Catalunya, que sí que està disposada a acceptar-ne, ho pugui fer.
Ajudem als refugiats amb roba d’abric i assistim als diferents concerts i altres iniciatives que es fan per ajudar als que es troben en extrema necessitat, a sobreviure.

Quant de temps fa que estan venint els refugiats de Siria cap a Europa?
Dos anys? Tres? Tots recordem aquest accident del vaixell amb tants
morts (134!) a prop de l’illa Italiana Lampedusa. Van anar al funeral
molts politics importants de tots els països, inclòs el president de la
Comissió de l’UE, el José Manuel Barosso. També el Papa de Roma hi era.
Tots plorant i dient que “això no pot passar mai més”. I mira que està
passant. Es veia venir, tots aquests refugiats. Tothom ho veia. També es
veia venir l’hivern, després l’estiu, oi? I que van fer, els nostres
representants politics? Res! Absolutament res!

(No parlem del papa de Roma i l’esglèsia catòlica, que hauria de donar
l’exemple de recollir refugiats i donar una lliçó als politics. Perquè
els liders de l’esglèsia no els vam triar nosaltres, la gent del poble.)

Pitjor encara, els nostres representants van fer un acord vergonyós amb
Turquia per a parar el ‘flux’ dels refugiats. “I es va solucionar el
problema” deia fa poc el politic liberal holandès Frits Bolkenstein,
sobre el president holandès Marc Rutte. I no és gens ni mica un polític
d’extrema dreta!

Estem en una época de polítics amb molt cinisme i poc lideratge, amb
excepció de l’Angela Merkel. I perquè estem a la comunitat Europea en
democràcia, aquests politics els vam triar tots nosaltres, els pobles
d’Europa. És trist tot plegat i fa vergonya, molte vergonya tot el que
està passant amb els refugiats en terres europees i, també, a Turquia
després del tractat entre l’UE i Turquia. Fa rabia que poguem fer tan
poc, com individus i com a poble català. Només denunciar en articles
d’opinió com ha fet ara el director de Vilaweb.

El pitjor de tot és que no és una situació que s’hagi produït sobtadament aquest hivern. El 2015, en el Fòrum Europeu de Salut, la representant de Metges Sense Fronteres (Meinie Nicolai, presidenta del Centre Operacional de MSF a Brussel·les) ja va advertir del que podia passar amb els refugiats durant l’hivern. La majoria són persones que han emprès el viatge des dels seus països en bon estat de salut, però a poc a poc la van perdent. Als problemes físics que van sorgint pel cansament i de vegades malnutrició o manca d’higiene, cal afegir-hi els problemes psicològics i de patiment que els crea la seva situació de persones sense un lloc on viure de manera permanent. Molts camps de refugiats semblen camps de presoners i de vegades fins i tot les famílies són separades.

Europa ha oblidat que, al llarg de la seva història, tots els pobles europeus han estat migrants. El govern espanyol ha oblidat els centenars de milers de persones que van haver d’exiliar-se després de la guerra (in)civil i Hongria sembla que hagi oblidat que el 1956 més de 200.000 hongaresos van haver d’exiliar-se. Com va dir Meinie Nicolai (MSF), “la crisi que pateix actualment Europa no és d’arribada de refugiats, sinó de recepció.” Veient el tractament que reben aquestes persones, jo m’avergonyeixo de ser europea.

A l’oest d’Europa on es viu comfortablement esperant la neu per poder esquiar, Alps sense neu, només a pistes perque la fabriquen. I la neu i el fred va caure injustament a l’est on milers de refugiats malviuen en acampades indignes i vergonyants organitzades per aquesta gent comfortablement asseguda dins les seves cases. No es tracta d’un fet puntual ni sorprenent no, ja fa molts anys, massa temps, i sí, Europa fa aigües i només l’esforç i el treball de la societat civil fa que ens sentim una mica millor. Jo també espero un dia 18 de febrer amb els carrers ple de gent. La desobediència també és per obrir les portes de casa nostra, sense més, i acollir a la màxima de gent possible que espera el nostre ajut.

Perduts, no només en la neu i el fred d’ara. Fa poques setmanes l’aviació rusa i els atacs des d’helicòpters de Baixar al-Àssad masacraven els habitans d’Alep i Occident no volia veure res.
Voler fugir de ser d’on som no arregla res. Ajuda civil, sempre! però és amb el nostre vot que podem aconseguir un Estat autènticament solidari. Marxem d’Espanya també per solidaridad amb les víctimes de la guerra, no de les autonomies que viuen millor que nosaltres de la subvenció forçada de Catalunya.

1. L’única que va obrir les fronteres d’acollida fou Angel Merkel i, a la primera de canvi, s’ha vist perdent lands en favor de l’extrema dreta filonazi. Tot deixant-la en l’estacada els altres estats europeus.

2. La Generalitat Valenciana i la batlia del Cap i Casal va oferir l’edifici emblemàtic i luxós del port “Veles e Vents” per a realitzar l’acollida directa d’entre 3000 a 4000 refugiats que ens pertocaven i l’extrema dreta filoespañola des del diari colonial Las Colonias”, àlies Las Provincias, se li van tirar a la jugular.

3. L’arquebisbe de València, el cardenal Canyissars i Llovera, aquell que deambulava pel Vaticà amb una capa vermella de 5 metres aguantada per una colla d’escolans va avisar-nos als receptors de refugiats de que podia col·lar-se-nos gihadistes violents, jugant amb la por terrorista d’aquells feixistes, per a dissimular que ell viu al mateix segle que ells més o manco. Pobre cristianisme humanitari!

4. Els europeus tenim la solució de carregar les bateries de valors universals si som capaços d’acollir i fer-los ciutadans d’aquesta terra de pau entre totes les gents del món.

5. I si no ho fem, l’univers s’encarregarà de fer-nos desaparèixer a tots plegats. N’és pura supervivència per a tothom. Llegint avui mateix en un número endarrerit de Sàpiens que, fins i tot, a Atapuerca (a la Sima de los huesos. Espanya) els pobladors, alguns malalts, pogueren sobreviure mercès l’acció social intrínseca d’aquells primers europeus.

6. Si això fou així al trenc d’alba d’Europa fa 500.000 anys; que no podrem fer-hi al segle XXI?