28.12.2021 - 05:15
El 13 d’abril de 1921, Diario de Valencia, periòdic conservador i catòlic, duia en primera plana la notícia de l’arribada a la ciutat del catedràtic de Química General de la Universitat de Saragossa Antonio de Gregorio Rocasolano (1873-1941). Rocasolano havia acceptat pronunciar a la Universitat de València un cicle de conferències sobre un tema que ens pot sonar escassament familiar als nostres dies, els col·loides en biologia. En seria més, de familiar, per als lectors de Diario de Valencia? Una columna quasi sencera –de sis en total– ocupava la notícia, la qual cosa palesa com d’important la jutjava la direcció. La signava un tal «Aprendiz de Médico», que no estalviava elogis a qui considerava un exemple escollit d’aquells espanyols «tan amantes de la ciencia y de la patria» que honoraven un país on, fins feia poc, «la ciencia nacional […] íbase constituyendo silenciosamente, ocultamente, casi como si fuera delito, en laboratorios, en museos, en clínicas, en bibliotecas», però amb prou feines a les universitats (Un Aprendiz de Médico, 1921).
L’articulista hi tenia bones raons per a dir el que deia. La universitat espanyola per aquells anys encara no constituïa un espai normalitzat per a la investigació. Nogensmenys, tampoc no hem de pensar en un lloc tancat sobre si mateix, sense obertura a la comunitat internacional i a la societat. És cert que el reglamentisme i la intervenció del govern eren obstacles que calia vèncer, o al menys reduir, per anar-ne més enllà. Les universitats maldaven, des del Sexenni Democràtic, per guanyar autonomia i reivindicaven una menor centralització. Tota la Restauració va ser un tira i arronsa en aquest sentit. Al tomb de segle, l’autonomia universitària era cada vegada més una reivindicació general, que s’associava al clamor per una reforma profunda. Diversos ministres, de signe tant conservador com liberal, ho intentaren, amb resultats prou migrats. Les inèrcies d’una estructura legal solen ser difícils de tombar per molta mobilització que n’hi haja. I amb el sistema turnista de la Restauració i una vida parlamentària tan associada a vicis com el caciquisme, tot resultava especialment difícil. La mesura més audaç arribà el 1907, amb l’establiment pel liberal Amalio Gimeno, llavors al front del Ministeri, de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE) (Peset i Mancebo, 2000).
Tot i que els inicis no van estar lliures d’entrebancs, pels recels dels conservadors davant d’una nova entitat inspirada des d’ambients laïcistes, la JAE va aconseguir ben prompte dos grans èxits: augmentar el nombre d’investigadors en formació a l’estranger amb la concessió de beques i crear instituts de recerca per a l’activació de la ciència a Espanya. La JAE no aconseguí, pel contrari, una veritable descentralització, ja que el protagonisme madrileny fou aclaparador pel que fa els espais de recerca. D’altra banda, les universitats recelaven prou, fins i tot amb ressentiment, de l’autonomia que la JAE palesava. De fet, la creació de la JAE propicià una intensificació dels clams de reforma des de dins i des de fora de les universitats.
Els clams van ser escoltats per César Silió, ministre amb Antonio Maura, que al maig de 1919 promulgava un decret d’autonomia universitària que conferia capacitat de nomenar els càrrecs de govern i un cert marge en el disseny dels plans d’estudi a les universitats. La Universitat de València s’apressà a proposar uns estatuts que hauria d’aprovar el ministeri, i s’obria així un període ple d’esperances, malauradament frustrades per la inestabilitat política (Peset i Mancebo, 2000). El sistema de la Restauració en el seu conjunt s’estava enfonsant, i l’autonomia universitària no era allò més urgent que calia engegar, ni per al règim que llanguia, ni per a la dictadura que s’imposà l’any 1923.
Una de les mesures reformistes que sí que arribaren a aplicar-se fou l’intercanvi universitari, que permetia disposar d’uns diners, escassos però dignes, per a pagar el desplaçament de docents i estudiants a uns altres centres universitaris en estades curtes. Les conferències de Rocasolano connectaven amb la visita que al març havia efectuat una delegació d’alumnes de la Universitat de València al laboratori del catedràtic a Saragossa, encapçalada per Luis Bermejo Vida (1880-1941). Fill també de la capital aragonesa, Bermejo ocupava a València la càtedra homòloga a la de Rocasolano, la tasca científica del qual li interessava moltíssim. La línia de recerca assumida per Rocasolano, que el projectà cap a un notable reconeixement internacional, connectava amb un dels temes més discutits en aquell moment pel que feia a les bases químiques de la vida: la caracterització molecular de les proteïnes.
Ascens i caiguda de la teoria col·loïdal
L’establiment de la natura química de les proteïnes i la seua grandària, a principis del segle XX, és un dels fils que teixirien un incipient enfocament molecular de l’estudi de la vida (Morange, 2020). Anticossos, enzims o proteïnes en general no gaudiren, fins ben entrada la dècada de 1930, d’una representació química definida i acceptada. Cent anys abans ja hi havia pistes que les substàncies del tipus de l’albúmina (anomenades proteïnes per Gerardus J. Mulder el 1838) semblaven exhibir una grandària molecular major que la resta de substàncies orgàniques. També la cristal·lització de proteïnes com l’hemoglobina apuntava a la seua existència com a entitats químiques pures. Tanmateix, la consideració que les proteïnes foren molècules gegants fou negligida per alguns pioners de la bioquímica, com Emil Fischer o Frederick G. Hopkins (Deichmann, 2007).
Thomas Graham introduí el 1861 la química col·loïdal com a marc explicatiu del comportament físic de les matèries dissoltes o disperses, en funció de si travessaven (cristal·loide) o no (col·loide) una membrana semipermeable. Hi havia exemples de col·loides inorgànics i orgànics, entre els quals va incloure algunes proteïnes com l’albúmina o la gelatina. Aquestes eren tan grans perquè estaven constituïdes d’agregats de molècules cristal·loides més petites de composició variable i unides per forces dèbils. Per tant, no seguien unes proporcions estequiomètriques ni se’ls podia aplicar en rigor les lleis de la nova química física que aspirava a formalitzar i quantificar els sistemes químics. Graham anà més enllà i proposà que l’agregació física «peculiar» dels col·loides era un fet essencial de tots els processos de la vida. Malgrat l’olor a vitalisme, la idea esdevingué tremendament popular i fou explorada per molts acadèmics. També fou un terreny adobat perquè molts imaginaren que l’estat propi i normal de la matèria viva era el col·loïdal, mentre que les patologies, l’envelliment i la mort es devien a la coagulació i pèrdua d’aquest estat.
Una part dels investigadors de proteïnes al tombant del segle XX mai no abandonaren la idea que les proteïnes eren molècules molt grans i no admetien la interpretació col·loïdal. Fou el cas de Søren P. L. Sørensen, inventor de l’escala de pH i de l’aparell per mesurar-lo. Les seues acurades anàlisis experimentals indicaven que les proteïnes eren molècules definides amb grandàries moleculars fabuloses. Uns altres, partidaris inicials de l’estat col·loïdal de les proteïnes, com Theodor Svedberg i Jacques Loeb, serien després arquitectes d’una interpretació macromolecular que marcaria l’eixida del laberint col·loïdal (Deichmann, 2007; Fruton, 1999).
La historiografia d’aquest episodi de l’evolució de les idees bioquímiques és ben diversa. Hi ha qui jutja que la teoria col·loïdal exercí un efecte perniciós sobre el desenvolupament de la disciplina, i proposa una «edat fosca de la biocol·loïdologia», representada per un seguit d’explicacions irrellevants de natura pseudocientífica, incloses les sostingudes per Rocasolano en un llibre publicat en francès en 1920 (Florkin, 1972).
Altres historiadors, potser més curosos amb la reconstrucció del context històric i dels programes de recerca fracassats, com Fruton (1999), han discrepat d’aquesta visió i han trobat factors explicatius i metodològics valuosos en la teoria col·loïdal, catalitzadors de la transició cap a la noció de macromolècula en bioquímica. Un cas ben estudiat és el de Svedberg (Morange, 2020). Aquest químic suec fou guardonat amb el Nobel de Química de 1926 per l’estudi de «sistemes dispersos», l’any següent que el rebés R. A. Zsigmondy per la demostració de «la natura heterogènia de les solucions col·loïdals». Svedberg aprofità el seu discurs d’acceptació per introduir la seua flamant ultracentrífuga, originalment dissenyada per demostrar el caràcter heterogeni de les proteïnes en estat col·loïdal. Tanmateix, el discurs aportà dades decisives que atorgaven a les proteïnes el caràcter d’un «individu químic homogeni» amb una grandària molecular elevada, contràriament al que ell mateix havia suposat. El pas següent fou l’acceptació general de les proteïnes com a macromolècules, emprant un concepte introduït per H. Staudinger en 1922 per a referir-se a estructures d’una elevada massa molecular en les quals tots els àtoms estan units per enllaços forts (covalents); un concepte que, per cert, tampoc tingué un aterratge suau en el món de la química (Deichmann, 2007).
Finalment hi ha perspectives, com les de P. J. Pauly o U. Deichmann, que han afegit elements sociològics i ideològics en la comprensió de la controvèrsia col·loïdal, il·lustrats amb la polèmica entre Jacques Loeb i Wolfgang Ostwald. Loeb representava l’ideal mecanicista en la biologia davant de les posicions vitalistes (Pauly, 1987): els éssers vivents són maquinàries químiques sotmeses a lleis naturals conegudes i manipulables. La seua posició sobre els col·loides abans de 1910 s’ha qualificat d’ambivalent (Pauly, 1987): mentre que la imprecisió de les explicacions col·loïdals l’incomodava, en les seues conferències i textos la incorporava. En 1904-1906, Loeb acollí en el seu laboratori Ostwald (fill de Wilhelm Ostwald, un dels fundadors de la química física), però la tendència d’Ostwald a especular més que a fer experiments obrí un abisme intel·lectual entre ells. Ostwald volgué emular el pare instaurant una nova disciplina i es va convertir en un dels apòstols més estridents dels col·loides i va proclamar la insuficiència de la química per entendre el seu comportament –un atac explícit al mecanicisme de Loeb–. Per a ell, que fundà una revista sobre col·loides i protagonitzà un cicle de conferències pels Estats Units amb un gran ressò, la química col·loïdal tenia «dret a existir com a ciència separada i independent». Les crítiques de Loeb als excessos d’Ostwald foren furibundes. El va acusar d’un perillós exhibicionisme romàntic vinculat al militarisme germànic. Potser va fer curt. Loeb va morir el 1924 i no va arribar a veure l’Ostwald membre del partit nazi, emprant metàfores químiques per justificar el genocidi contra els jueus: la puresa racial s’assoliria «recristal·litzant», a través de la depuració, la universitat i la societat (Deichmann, 2007).
