‘Perdoni, pot fer la classe en castellà?’

Primer dia de classe. La quarantena d’estudiants fa fressa mentre espera que arribi el professor. Aquesta assignatura, en aquesta franja horària, es fa en català. Ho deia el full de matrícula, i per això hi són, la majoria, avui aquí. Però quan el professor ja és a l’aula i comença a parlar, passa una cosa. Una cosa que deu ser familiar per a molts dels qui s’han assegut en una aula universitària catalana aquests últims lustres: algú, entre les primeres files, aixeca la mà, diu que és un estudiant d’Erasmus, que no entén el català i que si el professor podria fer la classe en castellà, si us plau. La majoria de vegades, la resposta és una cosa així com: ‘Naturalment, algú hi té cap problema?’ I, normalment, pocs manifesten tenir-hi cap problema, si, fet i fet, saben totes dues llengües, i alguns pensen que no hi ha dret però tampoc no diuen res. Alguns altres sí que es queixen en algun moment, i recullen casuística, i fan campanyes i es mobilitzen, perquè tenen el dret d’estudiar en català i no volen que els el continuïn vulnerant. També pot passar una altra cosa: que el professor comenci a parlar en castellà. Ep, però si ens havíem matriculat en català. Passa que, a vegades, la llengua declarada de l’assignatura, quan és el català, no es correspon amb la realitat, que vol dir que no és la llengua amb què el professor impartirà les classes.

Amb les dades a la mà
Què ens diuen les xifres, exactament? Que en els graus de les universitats públiques de Catalunya, el català és la llengua majoritària: aquests tres últims anys, s’ha mantingut al voltant del 75%. Aquesta és la mitjana; el percentatge varia si ens fixem en la universitat on més es fa servir el català, que és la UdG, i que en el curs 2014-2015 tenia un percentatge de graus en català del 88%, o si anem a la UPF, on el percentatge baixa fins al 48,8%. De fet, la UPF és la universitat on es fa menys docència en català, la qual ha anat disminuint aquests últims anys i ja no arriba ni a la meitat.

Quan arribem als màsters, el dibuix ja és prou diferent. D’acord amb les dades del IX informe sobre la situació de la llengua catalana i de l’informe sobre les actuacions de política lingüística del 2015 de la Secretaria d’Universitats i Recerca, l’ús del català en la docència dels màsters ha anat reculant. Del 61,3% el curs 2011-2012 al 54,5% el curs 2014-2015. Ací, novament, el percentatge a la UPF és el més baix de tots, i cau fins al 19,8%. En canvi, el castellà va creixent al conjunt d’universitats públiques catalanes, i ha passat del 20,4% el curs 2011-2012 al 26% el curs 2014-2015. També ha augmentat l’ús de terceres llengües, que va passar del 18,3% el curs 2011-2012 al 22,3% el curs següent i que el curs 2014-2015 era del 19,4%.

Quan la realitat no són dos més dos
Això són les xifres, que el govern català recull a partir de les dades que li faciliten les universitats, i que cadascú pot valorar com consideri adient. Sabem, a més, que la llengua declarada d’una assignatura, quan és en català, no s’adequa al cent per cent amb la realitat. Pot ser per la presència d’estudiants d’Erasmus, o perquè el professor ha deixat en blanc la informació lingüística en el full de matrícula i hi ha aparegut per defecte el català, etc. Sobre aquesta realitat no hi ha dades, només impressions basades en experiències; però segurament prou esteses per a fer-ne cas. És per això, per exemple, que fa uns quants mesos l’assemblea d’estudiants de dret de la UAB va començar a recollir casos d’assignatures que s’havien de fer en català i no s’hi feien. Ens ho explica un dels portaveus de l’assemblea, Gonzalo Bonnín, que diu que, arran de la conferència de premsa amb la Plataforma per la Llengua, es van posar en contacte amb el deganat i ara hi treballen conjuntament. ‘No podem assistir a totes les assignatures. Ens basem en la nostra experiència, que ens diu que el català és discriminat. Anem recollint casos i això ha fet que més assemblees d’estudiants s’hi hagin interessat.’ Justament, hi ha una campanya activa de la Plataforma per la Llengua que recorda els drets lingüístics dels universitaris i també va recollint casos i queixes d’estudiants que han vist vulnerats aquests drets. En el cas dels estudis de dret, la situació encara s’agreuja més per la discriminació lingüística que hi ha fora de les aules, en el món jurídic, i que mereixeria un article a banda.

Pere Mayans, catedràtic de llengua i literatura i un dels autors de l’informe sobre la situació de la llengua catalana, diu: ‘Moltes vegades s’ha fet veure que la normalització havia avançat molt i en realitat no ho havia fet tant (és allò que algú va anomenar fa anys ‘cofoisme lingüístic’). Això s’agreuja en el cas de la universitat pel fet que la norma general, que s’aplicaria a l’ensenyament no universitari, no es pot aplicar en aquest àmbit, que depèn més de les polítiques de cada universitat.’

‘S’ha fet veure que la normalització havia avançat molt i en realitat no ho havia fet tant’

Mariona Puig, estudiant de periodisme de la UPF, explica que el sindicat d’estudiants en què milita, el SEPC, també anima els alumnes a denunciar els casos de vulneració de drets lingüístics, per mitjà de la campanya amb la Plataforma per la Llengua. ‘Els professors han d’informar amb antelació de la llengua en què oferiran l’assignatura, però passa que massa sovint diuen que es farà en català i, a l’hora de la veritat, per la presència d’Erasmus, es fa en castellà. En el cas de la UPF és diferent. No és que hi hagi diferència entre les dades i la realitat: és que les dades ja són baixes, perquè sí que t’avisen. Però l’opció del català és com més va més reduïda, mentre que va creixent l’anglès. Tinc la sensació que la gent no reacciona gaire, i si és per la presència de l’anglès, encara menys, perquè ho presenten com una oportunitat. No s’adonen que deixen de banda la seva llengua materna.’

Sembla bastant evident que, massa sovint, la realitat topa amb el dret de l’estudiant de rebre l’ensenyament en català. ‘Això es va intentar resoldre garantint que el professorat sabés català, que és la millor manera de fer-ho pacíficament’, ens diu Xavier Vila, professor de filologia catalana de la UB i que ha dirigit, durant set anys, la xarxa CRUSCAT-IEC, encarregada dels informes sobre la situació de la llengua catalana. ‘Primer garanteixes que tothom sàpiga català i, amb el temps, podràs ser una mica més exigent. Jo crec que s’hauria de garantir que tots els graus es cursessin, almenys, en català; i en postgraus i màsters, hauríem de veure quin és el límit. Sí, efectivament, això topa amb la possibilitat de cursar un grau majoritàriament en català. I tenim una normativa que no ens afavoreix.’

‘No s’adonen que deixen de banda la seva llengua materna’

Quins són els referents legals de la política lingüística universitària?
Més enllà de l’Estatut de Catalunya, que estableix que ‘totes les persones tenen dret de rebre l’ensenyament en català’ i que ‘el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari’ (article 35); la Llei 1/1998 de política lingüística recull que govern i universitats ‘han d’adoptar les mesures pertinents per tal de garantir i fomentar l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de les activitats docents, no docents i de recerca, incloses les lectures de tesis doctorals i la realització d’oposicions’; i que ‘les universitats han d’oferir cursos i altres mitjans adequats perquè l’alumnat i el professorat perfeccionin la comprensió i el coneixement de la llengua catalana’; a més del dret que tenen, professors i alumnes, d’expressar-se ‘en la llengua oficial que prefereixin’ (article 22). Deixa oberta, doncs, la regulació dels criteris lingüístics, de la qual s’encarrega cada universitat amb una normativa pròpia. Finalment, la Llei 1/2003 d’universitats de Catalunya remet a la llei de política lingüística i estableix que el professorat ha de tenir les competències lingüístiques necessàries, d’acord amb les exigències de la tasca docent. Diu que s’ha d’estimular l’ús i el coneixement del català i que els professors han de saber les dues llengües oficials ‘d’acord amb les exigències de llurs tasques acadèmiques’, i que s’han d’establir sistemes per a promoure el coneixement suficient del català entre els estudiants procedents de fora de Catalunya.

A partir d’ací, el marge és prou ampli perquè cada universitat decideixi com aplica els criteris i usos lingüístics i fins a quin punt fa del català un requisit necessari. Hi ha, per tant, també, una qüestió de voluntat política.

Com més internacional, més anglès
D’uns anys ençà, ha entrat en joc un factor nou: la mercantilització i la internacionalització de les universitats. ‘Aquí passa una cosa absolutament surrealista’, diu Xavier Vila. ‘Amb el discurs de la internacionalització, sembla que se’ns deixi entendre que portar estudiants de fora permetrà que les universitats tinguin més ingressos i, per tant, que hem de tenir més cursos en anglès perquè d’aquesta manera vindran més estudiants. Bé, els estudiants estrangers, si són de la UE, paguen com un ciutadà de l’estat; és a dir, un 10% o un 30% del cost dels estudis. La resta, la paguem amb impostos tu, jo, la xarcutera i el policia municipal. Alguna cosa grinyola. Les universitats públiques, per llei, no podem fer diners amb els estudiants de fora.’

‘Des del punt de vista intel·lectual, és absolutament anorreador. Ens anem tancant al coneixement’

El cas és que, de mica en mica, el català va reculant als màsters universitaris, on l’anglès, però també el castellà, van guanyant presència, tal com hem vist en el quadre de més amunt. L’últim informe sobre la situació de la llengua constata que, ‘en general, l’ús del català disminueix gradualment en els cursos de màsters i doctorat, i, sobretot, en les tesis doctorals i de recerca, en què augmenta l’ús del castellà i de terceres llengües, especialment l’anglesa’. En el cas de les tesis doctorals i la recerca, hi entra en joc el factor de la llengua franca, de comunicació, que acostuma a ser l’anglès. Però caldria veure si això únicament passa en els estudis i la recerca més especialitzats o si va més enllà.

‘Des del punt de vista intel·lectual, és absolutament anorreador. Ens anem tancant al coneixement’, sentencia Carme Junyent, professora de lingüística de la UB i directora del Grup d’estudi de llengües amenaçades (GELA). ‘Ho dic sovint: la imposició de l’anglès, Europa la pagarà molt cara. Perquè se’ns nega la creativitat. No entenc com s’ha arribat a aquesta mentalitat. Quina mena d’intercanvi hi ha, aleshores? Hi ha molts Erasmus que volten i tornen a casa seva sense haver après la llengua del lloc on han estat. Em sembla inconcebible. És aquesta actitud negativa cap al coneixement i de considerar les llengües un obstacle. Que els Erasmus, que haurien de fomentar l’intercanvi, promoguin la subordinació, no ho puc entendre.’

Miquel Pueyo, ex-secretari de Política Lingüística i professor de la UdL, també esmenta el factor de la introducció de l’anglès com a llengua de docència: ‘Aquí, la qüestió és com combinar la necessària obertura, tant per a rebre com per a exportar –que els nostres estudiants també marxen– amb la diversitat lingüística. Com ho combines amb la situació, diguem-ne, singular del català?’

‘La qüestió és com combinar la necessària obertura amb la diversitat lingüística’

El govern no hi veu, ara per ara, cap problema, ans al contrari. Pel que fa als màsters, el director general d’Universitats, Josep Pallarès, ens diu: ‘La internacionalització dels estudiants té un efecte clarament positiu per al conjunt del sistema, que l’enriqueix amb la contribució acadèmica i personal d’alumnes procedents d’altres tradicions culturals i formats en sistemes educatius complementaris al nostre’. Pallarès insisteix que no es pot perdre de vista ‘que el futur dels nostres estudiants universitaris, independentment de si desembarquen directament en el món professional o si tenen vocació de recerca, passa en gran part per la capacitat de comunicar-se i interaccionar fluidament amb persones, institucions i empreses de la resta del món’ i que ‘simultàniament, també cal tenir present que les universitats posen a disposició dels estudiants forans una oferta formativa gratuïta molt àmplia perquè coneguin la llengua catalana, que va des de cursos presencials i virtuals a iniciatives com ara parelles lingüístiques, tallers o setmanes d’acolliment.’

‘Certament, la major part dels màsters ultraespecialitzats es continuaran fent en la llengua de comunicació internacional, que és l’anglès’

Establerta la teoria, cal anar a la pràctica. Xavier Vila explica: ‘Les polítiques lingüístiques universitàries a vegades afavoreixen l’anglès inconscientment, en comptes d’afavorir el català. Sense ni adonar-se’n. Un exemple: tu necessites un nombre d’estudiants per a fer un màster, que pots fer en qualsevol llengua del món. Tens l’anglès, el castellà i el català, i una xifra dels estudiants potencials que saben cadascuna d’aquestes llengües. Si a l’hora d’aprovar el màster a Catalunya, el govern o les universitats posen el mateix barem per a tots tres casos, vol dir que al màster en català li és difícil de competir, i per lògica, les condicions de competència et porten a fer el màster en anglès. Pensa en el professor a qui diuen que si no té vint estudiants no podrà fer el màster. Seria tan senzill com dir: atès que el català és la llengua nacional i és una llengua minoritzada històricament, en comptes d’exigir un mínim de vint estudiants, amb deu en tindràs prou. I demana que el màster en anglès, en comptes de vint, en tingui vint-i-tres. Ja veuries quin canvi hi hauria. Certament, la major part dels màsters ultraespecialitzats es continuaran fent en la llengua de comunicació internacional, que és l’anglès. Hem de saber jugar a favor nostre.’ Sembla lògic i fàcil. ‘A vegades és caure-hi. Posats a explicar aberracions: per obtenir el grau, tothom ha de tenir el B2 d’alguna de les quatre llengües estrangeres que s’ensenyen a secundària. Això vol dir que uns estudiants, per exemple, de Guadalajara (i m’és igual si és la d’Espanya o la de Mèxic) que fan el grau a Catalunya hauran de tenir el B2 d’anglès, francès, anglès o alemany, però no tenen cap necessitat de saber català. Aquest forat que hi ha és ridícul. N’hi hauria prou de fer un decret que digués que, al costat de les quatre llengües, s’hi pogués incorporar el català. Ja no dic ni que hagin de saber-lo, però per l’amor de Déu, com a mínim, que el català sigui opcional per a algú que fa tot el grau a Catalunya. És patètic. Jo crec que hauria de ser obligatori.’

Preocupa gaire, l’ús del català a la universitat?
Dades declarades enfront de dades observades, una situació anormal que fuig del conflicte lingüístic, la mercantilització i internacionalització de la universitat que va implantant la presència de l’anglès, forats i descuits en la normativa… Tot plegat dibuixa una realitat en què massa vegades als estudiants els vulneren el dret de rebre l’ensenyament en català. I si no s’estudia en català a les universitats catalanes, on es farà? Fins a quin punt això és cap preocupació, en un context de precarització de l’ensenyament? Potser, al capdavall, no es considera una qüestió prioritària?

‘Hauríem d’evitar d’avançar només en la internacionalització a qualsevol preu, sense tenir en compte l’excel·lència’

‘En l’àmbit universitari català, la situació de la llengua catalana no és en absolut en l’agenda de les principals preocupacions, ni de l’administració pública competent ni en l’agenda dels rectors. No crec que ara sigui un fet que preocupi –ens diu Miquel Pueyo–. L’àmbit universitari és víctima d’un problema de desinversió molt greu.’

‘La idea d’avançar en l’excel·lència i la internacionalització està bé, però hauríem d’evitar d’avançar només en la internacionalització a qualsevol preu, sense tenir en compte l’excel·lència, i ni l’una cosa ni l’altra no hauria de perjudicar el fet que necessitem el català com a columna vertebral; del sistema de graus, naturalment’, conclou Xavier Vila.

‘No crec que ara sigui un fet que preocupi’

Per Carme Junyent –que diu que ‘arribats a la universitat, el mal ja és fet’–, caldria aturar-se a pensar-hi molt més. ‘Em fa l’efecte que, en general, no hi ha cap reflexió sobre l’ús de la llengua, què implica utilitzar-ne una o una altra. És un instrument i prou. I no es fa cap reflexió, ni tan sols en relació amb el coneixement. Hi insisteixo, per mi, és la part més important. Que per fer classes en anglès vés a saber quant de coneixement perdem tots plegats, quant perdem en creativitat. Crec que tot això no es valora gens ni mica. Jo només puc creure en solucions individuals. Ara, també és cert que si el català és la llengua oficial de la Universitat catalana, s’hauria de ser conseqüent.’