Perdoni, és aquí on lloguen un pis?

L’habitatge és un problema de fa molts anys. I en aquest país, sembla que no trobem –o no volem trobar– la clau que obri les portes a la solució. Qui no coneix algun jove que vol emancipar-se i no pot? O una parella que volen anar a viure junts i no troben un pis assequible? El problema d’accés dels joves a l’habitatge, dins el context europeu, és particularment acusat a l’estat espanyol i sembla que aquests darrers anys s’ha agreujat.

Hi ha unes poques dades que ens ho demostren. L’edat d’emancipació dels joves de l’estat no ha deixat d’augmentar –ja supera els 30 anys– i s’ha distanciat de la mitjana europea –que s’ha estabilitzat en 26,4 anys. El percentatge de joves que viuen amb els pares s’ha incrementat de manera acusada, sobretot, en el tram d’edat entre 25 anys i 34: l’any passat, més del 46% vivia amb els pares, gairebé deu punts més que fa tan sols una dècada.

El volum elevat de demanda latent que prové dels joves que no es poden emancipar, unit a la pujada dels preus del lloguer, apunta a l’escassetat d’oferta com a principal escull, segons que explicava ahir Funcas en una nota que analitza “la posició dels joves en el mercat immobiliari en comparació amb altres països del nostre entorn”.

Raymond Torres, director de Conjuntura Econòmica de Funcas, recordava que després de la punxada de la bombolla immobiliària, la construcció d’immobles residencials ha crescut a un ritme inferior al de la demanda. N’hi ha prou amb una dada per a explicar quantitativament el problema. D’ençà del 2015, s’han iniciat una mitjana de 75.000 habitatges cada any, mentre que s’han format gairebé 120.000 noves llars anualment en el mateix període. A més, l’oferta s’ha concentrat en el segment de l’habitatge en propietat, un biaix que afecta especialment els joves.

I anava un pas més enllà, mirant a Europa. Una anàlisi basada en dades de l’Eurostat mostra que la disponibilitat d’un parc d’habitatge a lloguer abundant i a preus assequibles –via d’emancipació preferida dels joves europeus– és la principal carència a Espanya. A començament dels anys 2000, gairebé sis de cada deu joves residien en un habitatge en propietat, i un de cada quatre vivia de lloguer. Actualment, només el 30% de joves viu en propietat a causa de la caiguda de l’oferta i els canvis en les condicions de finançament d’ençà de l’esclat de la bombolla immobiliària. I la situació s’agreuja amb les darreres pujades dels tipus d’interès.

El panorama és molt preocupant. Per això parlo amb Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que d’entrada diu: “Ja fa mesos que advertim que tenim un problema enorme d’oferta, no hi ha immobles disponibles per a llogar en les zones on hi ha una gran demanda. A la zona de Barcelona, per exemple, tenim una llarga llista de llogaters potencials que gestionem a mesura que, de mica en mica, tenim oferta disponible. Així i tot, la llista es fa com més va més llarga.”

Li demano com hem arribat a aquest punt, què hem fet malament… I em contesta, sense pensar-ho gens, que hi ha tres motius principals que ens han portat a aquesta manca d’oferta. Per una banda, hi ha els canvis constants de marc jurídic, que han frenat la inversió i, per tant, la generació de nova oferta, i a la vegada, en alguns casos, també han incentivat la desinversió, amb la retirada d’oferta del mercat.

Un altre gran motiu de la manca d’oferta, diu, és el trencament de la rotació intrínseca del lloguer. Aquest dinamisme generava la majoria d’oferta anual que teníem. I per què s’ha trencat? Primer, perquè abans els llogaters canviaven per adaptar-se a les seves necessitats, per exemple, quan creixia la família i necessitaven un immoble més gran. “Avui, qui té aquesta necessitat no troba alternatives al mercat de lloguer, i si la troba, probablement no la pot pagar, i això trenca el dinamisme del mercat.” I, en segon lloc, m’explica que hi havia un percentatge de llogaters que en algun moment compraven un pis nou i, d’aquesta manera, “alliberaven” l’immoble on vivien. “Aquest percentatge de famílies que feien el canvi també s’ha reduït significativament.”

Finalment, hi ha una oferta que s’ha destinat “a altres modalitats de lloguer amb demanda constant i creixent, i que s’ha fet de manera legal i legítima, tot i que hi hagi veus que ho vulguin negar”. Es refereix al lloguer de temporada. És a dir, fonamentalment, a estudiants d’escoles de negocis, directius d’empresa, etc., que lloguen per un temps superior als trenta-un dies. “Els preus són més alts que en els contractes indefinits i molts propietaris fan el pas. Normalment, requereixen una certa inversió, perquè la clientela és més exigent i s’ha de tenir tot a punt per a entrar-hi a viure”, diu. A més, han de passar un control. “En aquests casos, els propietaris han d’acreditar documentalment el motiu de la temporalitat del llogater i el seu domicili habitual”, afegeix.

Li demano quin és, en volum, el cas de la seva immobiliària, per acabar d’arrodonir el tema. I respon: “En aquest context, durant el primer semestre del 2023 hem tingut una oferta disponible quasi un 50% inferior al mateix període dels anys anteriors.” Van mal dades, doncs, al mercat del lloguer, i això fa que els preus s’enlairin. I no tan sols per la manca d’oferta, sinó perquè hi ha propietaris que, atesa la possibilitat d’una regulació més estricta, estiren cap amunt tant com poden. I aquí, els grans perdedors són els joves, que difícilment poden fer com molts dels seus coetanis europeus. I no sembla que hi hagi solució a curt termini.

Per acabar, em quedo amb les paraules carregades de desencís que Homedes adreça als polítics. “Venim d’un llarg període electoral que potser encara no ha acabat. Durant tots aquests mesos, hem sentit tota mena de promeses entorn de l’habitatge, en els àmbits municipal i estatal. Moltes d’aquestes promeses es van fer sabent perfectament que eren pràcticament impossibles de complir, per diferents motius. Entre les promeses electorals i les polítiques reals, sempre hi ha un gran abisme”. I una gran decepció a la ciutadania, afegeixo.