Per una ràbia equitativa

Potser tot gira entorn de la ràbia, ni gaire més ni poc menys. És possible que tot comenci per baix, per les entranyes. I després, la ràbia l’adornem d’arguments. O allò que ens pensem que són arguments.

Ràbia per les manifestacions antigues de Quim Torra, amb aquell regust de nacionalisme ranci; per les intervencions al parlament d’Inés Arrimadas, amb aquella bilis permanent als seus ulls; per tots aquells polítics que diuen als altres que han de representar tota la societat catalana, però ells menyspreen l’himne que, agradi o no, pertany a tots els catalans; ràbia per les lloances de Puigdemont a la independència d’Israel, aquest país que assassina palestins sense que ningú no aturi el genocidi, o a aquells que quan han ostentat el poder han fet servir les mateixes mesures repressives que ara denuncien (l’ull destrossat d’Ester Quintana val igual que el de Roger Español, no podem oblidar-ho); ràbia per la justícia espanyola, que empresona tots aquells que, sense fer ús de la violència, hagin discrepat de les lleis i dels costums establerts; ràbia pels distants i pels equidistants, si tal cosa és possible; o pels massa propers a fórmules polítiques estancades en l’antigor de la casta; per aquells que es fan dir socialistes i volen anihilar amb l’ús ad hoc de la legislació la voluntat democràtica de, pel cap baix, la meitat dels catalans; la d’aquells que senten ràbia pel segrest del vot ciutadà per part dels partits polítics, allò que en diuen tacticisme, però que és estultícia; per les religions rabioses en nom de les quals es mata o s’interfereix en la llibertat de l’individu; ràbia per la censura que s’escampa (MACBA, Figueres, Valtònyc, Pablo Hasél, els titellaires, ARCO, Ebri Knight i Herba Negra) com en els països totalitaris; per la concepció ignominiosa de la cultura com una cosa banal o alienadora per les forces que volen transformar la societat; ràbia, molta ràbia, per la diària violència de gènere, per la discriminació de la dona, per la massacre continuada contra els immigrants, per la desigualtat, pels desnonaments, per la riquesa dels banquers; ràbia i més ràbia…

I més ràbia…

Potser tot gira entorn de la ràbia. I després, la ràbia l’adornem d’arguments. Hauria de ser al revés, posar per davant de tot la raó, un criteri personal. I criticar amb la mateixa força allò que fan els qui t’agraden i allò que fan els qui et fan ràbia. Perquè les ràbies mai no poden ser compartides, són intransferibles. I amb els teus furors interns no pots construir res si pretens que algú més s’apunti al teu carro: si només aportes ràbia, el col·lectiu que s’acosti a tu només ho farà perquè una part de les seves manies viscerals (la tírria, quina paraula més explícita!) coincideixi amb les teves.

No us penseu que acabaré aquest modest article amb una crida a la concòrdia. Jo també en tinc, de ràbies, algunes de les quals he acumulat des de ben jove, quan lluitàvem per una societat (‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’) que ens han robat, per la traïció i la perfídia de tants partits i persones que, pel camí, han buscat la comoditat, si no és que aleshores ja ho eren, de pèrfids. Però les meves ràbies les procuro controlar i intento que siguin equitatives: a tort i a dret, contra tots i contra ningú. Perquè intueixo que en les crítiques compensades pot sortir alguna raó, ni que sigui una engruna de pensament.

Les nostres ràbies no serveixen de res si no les apliquem equitativament: cada vegada que insultem el nou president de la Generalitat pel seu passat hauríem d’insinuar una ràbia de similar calibre en contra dels qui usen el poder per empresonar des del present; cada vegada que lamentem el candidat triat per JuntsxCat (què volíem, que posessin un maoista?) recordem qui mana a Madrid i amb quins suports; cada vegada que ens enrabiem amb la CUP per haver permès l’elecció de Torra potser que ens aixequem del sofà i anem a treballar al carrer amb els cupaires i podrem opinar en les seves assemblees; cada vegada que acusem l’altre de ser com és i de fer el que fa, preguntem-nos què diem i què fem nosaltres per no generar tanta ràbia, ràbia, ràbia.