Per una filologia neofeminista (i 2)

La setmana passada em vaig centrar en les novetats, ja fossin manlleus com manterruption o traduccions com putofòbia. Ara, no cal dir que els dos grans tòtems del vocabulari neofeminista són les entrades corresponents a sengles clàssics: feminisme i gènere (amb 15 i 14 accepcions respectivament, gairebé un trenta per cent del total del recull que estem analitzant). En el primer cas, tenint en compte la variada panòplia de possibilitats que abasta (des d’anarcofeminisme a feminisme post-colonial, socialista o negre, incloent un enigmàtic feminisme espontani), en suggereixo modestament una més (ja no vindrà d’aquí): feminisme autoirònic, definible com ‘Corrent capaç de riure’s sanament de la desconfiança i àdhuc la mala jeia amb què part del feminisme es pren tota observació efectuada per un ésser masculí’. I que consti que no és una boutade per provocar. Atès el considerable cabal lèxic que està entrant al cos social per aquesta via, és previsible que uns quants termes arrelin i s’incorporin a la parla quotidiana, amb la qual cosa quedaran exposats a la deformació i les distorsions de sentit (jo els veig possibilitats a transgènere i heteropatriarcat, per exemple. El poble és molt punyeter, quan vol). I això no té res de dolent, al contrari: és senyal que el parlant l’ha incorporat amb normalitat. O sigui que val més anar-se fent a la idea.

Encara dins d’aquesta branca, el recull també aplega dos mots que segurament preferiríem estalviar-nos: feminicidi i feminazi. El segon és un producte típic de les xarxes socials, camp adobat per al brocgrossisme; esperem que tingui tan efímera volada com la majoria de les gracietes que hi circulen. Quant al primer, és obvi que no pot ser l’equivalent violeta d’homicidi (cal no confondre home amb humà); més aviat sembla l’actualització i ampliació d’un que ja es recull al DIEC: uxoricidi, és a dir, ‘assassinat de la muller pel marit’. De fet, l’esfera familiar i conjugal està prou ben representada (qui sap per què, oi?) als diccionaris amb parricidi (‘Acció de matar els ascendents, descendents legítims o il·legítims o el cònjuge’), cas aquest darrer que té el seu propi vocable: conjugicidi. Més fàcil de cometre que de pronunciar, com aquell qui diu. Del que sí que estic segur és que fóra bo que tingués una vida encara més efímera que l’anterior.

Menys macabre resulta, crec, la idea de gènere, en tant que camp de batalla, perdó, de discussió. Accentuada a partir de la confusió amb la de sexe en el llenguatge (i que diria que a dia d’avui encara ningú ha sabut explicar de manera prou comprensible per al comú dels mortals). El recull ho intenta: ‘Construcció social d’allò que el nou feminisme considera masculinitat o feminitat. Inclou les característiques, actituds i rols que una societat atorga a una persona segons el seu sexe […]. El gènere és cultural i s’atorga d’acord amb el sexe, que és biològic’. Aplega uns quants dels termes més interessants del debat (ho dic perquè us els aneu aprenent). Per exemple, els formats amb el prefix cis- (‘ençà, dintre de’): cisexisme, cisexual, cisgènere i cisnormativitat (‘Conjunt de normes que sostenen la creença que les persones es divideixen de manera natural en dos gèneres diferents i excloents’). O la disfòria de gènere (que és el contrari de l’eufòria), la identitat de gènere, la intersexualitat, la masculinitat o feminitat desconstruïda o la transfòbia. Per cert, en aquesta entrada també surt l’únic acrònim de la llista, TERF: ‘Sigles en anglès de Feminisme Transexclusivista i Transfòbic per a referir-se, de manera pejorativa, a les feministes que creuen que només es poden considerar dones aquelles persones que han nascut amb genitals femenins, sense incloure les dones transsexuals o transgènere’.

Finalment, en el capítol de curiositats, m’ha cridat l’atenció el neologisme ginòpia, “Omissió del punt de vista de la dona en casos de violència masclista”, format ajuntant  gyné, ‘dona’, prefixada al mot inòpia. La gràcia és que, malgrat la difusió moderna de la locució ‘estar/viure en la inòpia’, referint-se a ‘ignorar o desconèixer’, els diccionaris continuen recollint el significat tradicional del mot, que és ‘pobresa’, ‘indigència’. D’on es dedueix que, normativa en mà, la ginòpia seria en realitat ‘pobresa inherent a la condició femenina’. Uf.

I ja que parlem de creativitat, m’han colpit especialment dues locucions per la capacitat expressiva que tenen: terra enganxós (‘Obstacle per al desenvolupament professional femení, que impliquen les tasques de cures i la vida familiar’) i treballadora rosa (‘Empleada en un àmbit tradicionalment associat a les dones, com ara mainaderes, infermeres, professores o secretàries’). Així com m’ha sorprès, però per uns altres motius, saber de l’existència del test de Bechdel, que mesura el masclisme en els productes de ficció.

Acabo amb una conclusió: els encerts terminològics i l’esforç de recerca, cristal·litzat en el vocabulari que hem vist, són dignes de lloança, i segur que més d’hora que tard uns quants seran d’ús general. Ara, el que segur que no s’esbombarà és el punt flac del moviment en aquest aspecte: el femení genèric. Després d’uns quants anys de fase experimental, nou de cada deu lingüistes adverteixen que l’ús d’aquesta forma no genera cap mena d’efecte en l’oient, sinó les lògiques confusions. I com que servidora de vostès no deixa de ser un masclot que no se sap reprimir l’acudit, deixeu-m’ho exemplificar amb un que he tret de la xarxa (d’un perfil femella): ‘Violència de gènere és el que fa la CUP amb “nosaltres les diputades”‘.