Per una filologia neofeminista (1)

Feia estona que em rondava pel cap: per què cosificació amb una essa si ve de cos? I no: resulta que ve de cosa. Cosificar, que els diccionaris remeten a reificar (de res, la mateixa ‘cosa’ llatina d’on prové, ves per on, república), significa ‘transformar (una idea, una qualitat, una funció, un concepte abstracte) en cosa’. La dona entesa com a cosa, com a objecte. Una derivació banal però eficacíssima. No m’estranya que sigui un dels mots estrella de la temporada.

L’anomenada tercera onada feminista o neofeminisme ha fet que se’ns giri feina a tots plegats. A vosaltres els mortals, perquè hi ha molt de vocabulari per aprendre’s; i a nosaltres els filòlegs, perquè és un camp semàntic que prendrà volada en el futur immediat (bé, i perquè un recull lèxic sempre és una temptació irresistible). Com més afinem mots i significats, més evitarem equívocs i males interpretacions, que d’això es peixa la bèstia. Això que segueix és una mirada profana a la terminologia en qüestió (parteixo de la llista suara esmentada).

Tal com manen els cànons de la bona educació, començaré pels encerts. I el més brillant, el Neofeminisme de l’any al meu modest albir, és sororitat. Fa de mal entendre i embarbussa una mica, d’acord, i fins i tot s’assembla massa a altres paraules (sonoritat), però més difícil era procrastinar i mira (per cert, què se n’ha fet? A hores d’ara encara no el recull cap diccionari, ni el Termcat, ni tan sols la Neolosfera. Això sí que és una  procrastinació en tota regla). I a sobre arriba amb l’aval de l’Alcover, que, com a bon mossèn, de senyores no hi entenia gaire però de monges sí (que aquest n’és l’ètim: soror, germana). Presentarà problemes de derivació, això sí: com farem l’adjectiu, sororari/ària? I el substantiu per designar qui n’exerceixi, sorora? Anem-hi pensant. Mentrestant, mirem de no confondre’l amb sororat (‘costum d’algunes cultures pel qual un vidu ha de casar-se amb la germana de la seva muller difunta’), que no és una actitud gaire igualitària, precisament.

També celebro que vagin sortint alternatives vàlides al manspreading, que no acabes de saber mai si va de streaming, mainstream o brainstorming. Buf! Eixancarrament (o anar eixancarrat) em sembla un bon punt de partida, però per a mi encara afinaria més la variant formal eixarrancar. D’on ve xarranca, per cert, un dels jocs més unisex per a nens i nenes (juntament amb saltar a corda). Rudolf Ortega en proposa dos més, espaterrar i escamarlar (‘eixamplar [els dits, les cames]’). Com que també caldrà derivar-ne un substantiu, diria que es tracta de votar entre eixarrancamenta, espaterramenta o escamarlamenta.

Un altre compost d’importació: victimblaming. Que demostra la pallissa que ens fot l’anglès a l’hora d’engalzar mots. Independentment de l’escaiença de la traducció (‘culpar (o culpabilització de) la víctima’), em sembla un dels ítems més necessaris de la llista. Perquè ‘és que es van provocant’ comença a ser un dels tòtems de l’onada de reaccionarisme global, més enllà del masclisme i tot.

Més paraulotes d’aquestes que queden jo-he-fet-un-màster-en-anglès-i-tu-no. Mainsplaining, traduïda per ‘pedanteria masculina’ i així definida: ‘Acció i efecte d’explicar a una dona alguna cosa que ella probablement ja sap –i fins i tot millor– per part d’un home. Són conductes orals paternalistes i condescendents’ (una miqueta com aquesta definició, afegiria jo en veu baixa). Però té tota la raó, és un fenomen tan difós com irritant (descomptant quan expliquem el fora de joc, que llavors el que irrita és que no l’entenguin, i mira que és senzill, eh?). Més dubtós, en canvi, em sembla manterruption: ‘Expressió que defineix les interrupcions innecessàries per part d’un home a una dona enmig d’una explicació o discurs.’ Ja em perdonaran les redactores, però sembla una invitació al sarcasme: que potser no existeix, tant o més ferotge, la womanterruption? I, d’altra banda, si la neurolingüística té demostrat que elles dominen més les habilitats relacionades amb el llenguatge, i per tant en fan més ús, no és lògic que qui més xerra també sigui interromput més so…? Què di…? Ah, que calli i passi a una altra. D’acord.

Passo, doncs, a un esvoranc lèxic. L’escletxa i la bretxa, que ara mateix lluiten per l’hegemonia a l’hora de definir la desigualtat en matèria de sous (salarial) i en altres àmbits (de gènere). A partir de la introducció al Termcat, el poble català (digues-li mitjans de comunicació) ha abraçat cegament la segona opció. El periodisme té aquestes coses  (hem vist casos encara més inexplicables, com ‘enganxar’ en detriment d”enxampar’, ‘apropar’ per ‘acostar’ o ‘boda’ per ‘casament’). I com que l’expansió de bretxa fa tota la cara de ser un d’aquells casos de fagocitosi cruel, per fer-li una mica la punyeta recordo que són igualment aplicables esquerda, clivella, esvoranc, trenc, fesa i la meva preferida, esbaldrec.

Finalment, un parell de fòbies. De la llista, i meves. No li veig gaires possibilitats a gordofòbia, que a més a més sembla introduïda una mica amb calçador (‘Acció de discriminar […], especialment les dones’). Per a aquesta mena de compostos, la llengua acostuma a preferir les arrels cultes (necrofòbia, ornitofília); per això hi veuria més lipofòbia, encara que la imatge no sigui tan immediata per a l’usuari. Ídem per a putofòbia, que, per més enraonada que sigui  (‘Aversió, discriminació, menysteniment o odi a les prostitutes’), no té gaire recorregut. Sembla treta d’una pel·li del Torrente, inadequada als registres formals. No em puc imaginar una taula rodona amb un/a participant i una targeta que digui, sota del nom, ‘expert/a en putofòbia’.

Dilluns, més.