12.04.2022 - 21:30
Començo amb un pensament de Sebastià Gasch, un crític d’art de llarga trajectòria que, en temps de la República, va escriure això: “Les obres dels nostres contemporanis ens commouen molt més quan reflecteixen la vivaç actualitat, l’inassolible temps present, que quan amb aventurades construccions tracten d’evadir-se’n.”
Ja ho he escrit altres vegades: en els anys de la República, en pau o en guerra, el món de la cultura tenia uns debats oberts vius i sovint tempestuosos sobre el paper de l’art en la societat. I ara? La comparació no és odiosa: és que no es pot arribar ni a plantejar, ras i curt!
Un bon percentatge del món cultural d’avui viu en el marc d’un individualisme (gens àcrata, més aviat neoliberal) que fuig del reflex de l’actualitat, massa ordinària, deuen pensar els més pomposos. Un marc que, no cal dir-ho, afavoreix la cultura que prové del sistema: les normes, els consensos i les pautes que dicten les institucions.
Fa uns dies, a Madrid, un grup de científics (remarco: científics; no individus que alguns s’espolsen desvergonyidament amb adjectius com “terroristes” o “antisistema”) va manifestar-se i, entre més coses, va llançar pintura vermella sobre la façana del congrés espanyol. Formava part d’una campanya internacional per a alertar de les previsions fatalistes del darrer informe sobre el futur del planeta emès per un organisme gens sospitós d’anar en contra del sistema –el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU. Els manifestants de Madrid deien que la sang que havien llançat simbolitzava “la sang dels qui han mort per la crisi climàtica, la sang de tots els qui moriran”. Han promès que la campanya no havia fet més que començar.
I, després de l’acció, alguns col·legues (als qui respecto i estimo), es preocupaven més per les pedres tacades de roig que pel futur del planeta. Es tracta d’aquesta visió del patrimoni nobiliari que sembla que no pugui (no vulgui?) implicar-se en les catàstrofes que ens circumden, com si les pedres anessin abans que les vides humanes. I no, no exagero: més d’una vegada he alertat que l’ascens del conservadorisme en els àmbits culturals fa que les obres d’art dels museus visquin més protegides que els treballadors que en tenen cura.
Igual com, per al poder, un contenidor cremat és més important que la llibertat dels joves que es manifesten pels carrers. Igual com les accions contestatàries de grups com Femen o Las Tesis (“el violador ets tu”) són silenciades o tractades de “mal gust”. Arran de la protesta de Madrid, vaig veure pel Twitter (aquest femer contemporani) que alguns demanaven presó per als científics que s’havien manifestat: no em puc imaginar quina ment més perversa pot anteposar un edifici a la llibertat d’uns individus que, com a delicte, se’ls pot recriminar que lluiten per deixar un planeta viu als nostres descendents.
Quan alguns protesten per una causa tan justa, sense ideologies, i ho fan de manera extrema perquè les trobades governamentals per a aturar la contaminació mundial són tràgicament hipòcrites i humanament indignes, no pots girar-los l’esquena. Ni fer-ho amb els mateixos arguments que fa servir el sistema: el patrimoni (quasi sempre urbà, sempre d’origen adinerat) no és neutral, no ho era en el moment de néixer ni ho és ara, protegit per una jurisprudència que no viu aïllada de tot el que dictamina en altres ordres de la vida social. No entenc el mecanisme segons el qual denunciem la justícia espanyola que persegueix i empresona persones que defensen idees contràries al sistema imperant i, alhora, fem servir les lleis que ha dictat la mateixa justícia per a protegir les pedres (el patrimoni): les seves pedres, el seu patrimoni.
A mi m’agradaria pensar que l’art i l’arquitectura del passat em pertany, ens pertany a tots. Però no veig com puc conciliar aquest desig amb la realitat: el sistema protegeix allò que és seu, allò que és dels seus. I els artistes d’ara? N’hi ha que viuen en l’evasió, ells mateixos són evasió. N’hi ha que, ben altrament, treballen en els marges i no volen evadir-se de “l’inassolible temps present”, com aquells científics que van embrutar la seu de la legalitat espanyola. I, malgrat això, corren el perill de convertir-se en sistema, d’esdevenir patrimoni.
En el darrer llibre de Blanca Llum Vidal, La princesa sou Vós –el llegeixo captivat per la força de les seves paraules–, hi ha un fragment, de to poètic però de fons denunciatori, que m’arriba en el moment més oportú. És el fragment d’una suposada carta d’amor on trobem aquesta frase:
“Vós sabeu com ningú que, quan els Marges es venen, a l’Estrip i a l’Esquerda se’ls fa Institució, el Poder aplaudeix fins a l’angúnia i el Castell es fa fort quan a la porta et conviden a treure un peu del Camí.”
Amb permís de l’escriptora, ho diré a la meva manera: si la gent de la cultura no vol renunciar a l’actualitat vivaç i maleeix l’evasió per l’evasió, que deia Gasch, ha d’anar amb compte que la Institució (el Poder, el Castell, que anomena Vidal) no l’absorbeixi fins a neutralitzar el seu treball en els marges del sistema.
Walter Benjamin fa molts anys que ens ho va advertir: venia a dir que els vencedors de la història custodien el passat i les relíquies que en provenen. I que els dominadors del present fan seguicis triomfals mostrant el seu botí: “Se l’anomena amb l’expressió ‘béns culturals’”, afirmava el filòsof alemany.
Si prioritzem les persones, la seva llibertat en tots els ordres, la capacitat de revoltar-se contra el present, cal també revoltar-se contra l’abans-d’ahir, contra l’ahir. De vegades, el botí dels vencedors no pot ser una prioritat, perquè és un botí que no ens pertany si primer no el conquerim. I després de fer-ho, encara, queda una feina important: no semblar-nos als qui ara custodien o malbaraten les nostres vides.
