28.10.2015 - 02:00
La Taula del Tercer Sector proposa un impost sobre la renda negatiu. És una mesura flexibilitzadora del sistema tributari. Tot allò que puguem fer per a millorar la justícia, igualar oportunitats, flexibilitzar el sistema a les situacions particulars és una bona proposta, especialment si és temporal i condicionada. Ara, les solucions que perduren no són les financeres o tributàries, sinó les productives i estructurals.
El món industrial té diferències importants amb el món del comerç i l’administració pública. Són diferències pròpies de la seva naturalesa, però que ens poden donar pistes sobre com crear riquesa i reforçar la societat del benestar.
La primera diferència és la utilització dels actius. No és estrany que les fàbriques facin tres torns, quatre o fins i tot cinc. El tercer torn és el de nit, generalment de deu del vespre a sis del matí, i el quart i cinquè són torns de dotze hores el cap de setmana. El motiu és el concepte d’imputació de costs. Quan una màquina o un edifici són una gran inversió, les empreses procuren maximitzar-ne l’ús. D’aquesta manera la repercussió de la inversió en el cost unitari del producte és menor.
Una imputació de costs menor implica que l’empresa pugui vendre més barat i, per tant, augmentar les vendes o bé obtenir un marge superior. Qualsevol de les dues opcions significa una millora dels resultats i, de retruc, un increment dels imposts sobre els beneficis. És una contribució neta a la creació d’ocupació, de riquesa i la disposició parcial en forma d’imposts per al desplegament de polítiques públiques.
Fa uns quants dies vaig demanar a una persona estrangera si el diumenge obrien les botigues. Em va contestar amb cara de sorpresa: ‘Que no teniu crisi, al vostre país?’ Em va desconcertar i no vaig saber què respondre. Després vaig anar pensant en allò que m’havia dit i em vaig imaginar els edificis comercials buits, el dissabte a la tarda i el diumenge. També em vaig imaginar tots els clients –sovint estrangers– passejant pel carrer sense poder comprar. Fins i tot a la nit. En qualsevol país amb molta desocupació, no tindria un canal de distribució tancat mentre hi hagués demanda. No tan sols pel que deixaria de vendre, sinó pels llocs de treball que perdria i sobretot pels imposts sobre el beneficis de les empreses que deixaria de recaptar.
És una qüestió d’eficiència i de cost d’oportunitat. El símil també serveix per al funcionariat públic. És la segona gran diferència. A tots ens agradaria treballar trenta hores o trenta-cinc la setmana. Fins i tots a molts ens agradaria tenir dos mesos de vacances, però ens ho podem permetre com a país? Com és que uns quants tenen un estatus especial per a fer-ho amb fons públics i els altres treballen durant el torn de nit o de cap de setmana. De les 1.200 hores anuals de treball en el conveni d’ensenyament a les gairebé 1.750 del metall hi ha molta diferència.
Les hores pactades en un conveni salarial no són solament una qüestió de diferències al món laboral, sinó d’eficiència. Si a l’administració hi hagués la mateixa intensitat de treball i productivitat que hi ha a la indústria i al comerç podríem estalviar diners i oferir més serveis a la població.
A l’hora de bastir el nou estat podrem reconsiderar quins perfils professionals han de ser funcionaris i quins no. Hem de ser responsables, sobretot els sindicats. La gestió dels recursos públics ha de ser una prioritat. Per bona gestió no s’entén que una part dels treballadors tinguin unes condicions de què a tots ens agradaria gaudir, sinó que tots puguem tenir unes condicions equiparables i sobretot que sigui sostenible. Podem castigar als autònoms i premiar els qui cerquen seguretat i eviten el risc o bé invertir el model. Dependrà de com legislem.
Caldrà treballar molt més i molt millor per a finançar la construcció del país. A les empreses segur, però més a l’administració pública. L’estratègia d’abaixar els sous als funcionaris ha empitjorat el servei i ha creat conflictes laborals. L’acomiadament dels funcionaris que no són adequats per al servei que han de prestar ha d’entendre’s com una bona pràctica en la gestió pública. Ni més ni menys que les mateixes condicions que la resta de treballadors. Hem de permetre que els fons públics que s’alliberin amb aquest nou model serveixin per a aplicar mesures flexibilitzadores i d’igualtat d’oportunitats per a tots els treballadors, siguin del sector que siguin i tinguin el contracte que tinguin. Unes condicions que no únicament han d’estar a l’abast d’uns quants.
jcabani@industria21.cat – @jaumecabani
