Per un nou paradigma cultural català

Necessitem un nou marc cultural, un paradigma diferent. Per a Catalunya i per a tots els Països Catalans que ho vulguin. Ho intueixo, ho sé. Alhora, però, és un tema complex que cal pensar i repensar, no des de la política –malauradament, abans de les eleccions només ens parlaran d’aparadors, no d’idees–, sinó des de la societat en general i des del món de la cultura en particular. Primer, però, he d’explicar en què consisteix aquesta convicció que m’ha assaltat.

Fa uns quants dies vaig visitar la Galería de las Colecciones Reales, a Madrid, enfront del Palacio Real. És un immens paral·lelepípede de formigó, de tres plantes altíssimes, on han col·locat les rampoines de la història de les monarquies del regne d’Espanya que encara no havien entaforat enlloc: objectes, pintures, trastos diversos que, pel fet d’haver pertangut a les corts imperials espanyoles, ells creuen que són dignes de ser admirades amb fascinació i devoció. Sabeu quant ha costat tota aquesta faramalla monàrquica: uns 170 milions d’euros, segons una investigació periodística, abans no obrissin l’equipament cultural, el juny de l’any passat. Un dineral per a demostrar –o continuar demostrant– el poder que havien exercit.

Ells ja tenen el Museo del Prado i els múltiples palaus i monestirs lligats a la història del regne d’Espanya, plens d’obres d’art que passen per ser de les millors de la història de l’art. Però no en tenen mai prou. Coses que passen quan es forma part dels grans imperis del passat, que no solament el seu poder va generar una gran quantitat d’imatgeria (sense comptar amb la que robaven en les expansions militars, colonitzadores), sinó que més tard han tingut el poder per a dir que aquelles obres artístiques que posseeixen conformen el cànon de l’art occidental. És com una roda centrípeta de la qual sembla impossible sortir. La situació és aquesta: ells van tenir el poder, aquell poder despòtic va generar un art al seu servei (pintors de cort, fàbriques tèxtils, creadors d’arts decoratives, etc.) i ara tenen el poder residual de dir que aquelles obres que van generar simbolitzen el bo i millor de la història de la visualitat.

Però a Catalunya –m’atreveixo a dir que a tots els Països Catalans, cadascun amb les seves particularitats– no provenim d’aquests rastres del poder àulic. O, en tot cas, tot aquest passat de poder ha estat interferit per una història que, d’ençà del 1714, no ha significat més que fracassos col·lectius i repressions successives. I els nostres museus això no ho expliquen. Diria que volem imitar un poder que no és nostre. Fa uns quants dies, arran de la minsa polèmica sobre el Museu del Disseny de Barcelona i la seva col·lecció d’arts decoratives, algunes persones van posar els exemples del Victoria & Albert de Londres o del Museu d’Arts Decoratives de París. Però esgrimir aquestes comparacions és caure en la trampa de fer veure que Catalunya, una nació sense estat, es pot equiparar amb aquelles reserves simbòliques d’uns imperis històrics.

De vegades, ser d’un país com Catalunya, pobre i tradicionalment castigat, té l’avantatge que ens podem proposar de fer museus o equipaments culturals que no vulguin imitar aquell poder despòtic. Però això no ha anat mai així: quan Xavier Barral va ser nomenat primer director del Museu Nacional d’Art de Catalunya va dir que calia fer del MNAC el Louvre català. No, home, no: deixem de voler copiar els poderosos. La cultura no pot ser una competició esportiva, no hi ha d’haver rànquings; i, en tot cas, en aquesta lliga no hi haurà mai promocions ni ascensos, ells amb ells es couen el suposat prestigi.

I, vist com han estat i com són les coses, cadascú hauria de pensar en alternatives a aquell poder antic que ha fixat uns barems que saben que ningú no pot emular. Perquè el futur es pot dissenyar, però el passat no. Fixem-nos que la joia del nostre museu nacional, la seva pintura mural d’època romànica, no prové en general de grans esglésies ni de grans fastos palatins. Ben al contrari, aquelles pintures provenen en gran manera del món rural, de petites esglesioles d’un Pirineu de molt difícil accés en l’època medieval. Potser això hauria de servir-nos d’inspiració per al futur: un dels moments més brillants de la història de l’art català es trobava en llocs recòndits i de vida esquerpa, sense farbalans ni solemnitats. Intueixo, en aquesta línia, i fent un salt en el temps, que és absurd que lloguem un palauet a Venècia per fer veure que som allò que no som durant la celebració de la prestigiosa Biennal. Els estats tenen uns edificis respectius al recinte oficial del certamen; els menys afortunats tenen pel cap baix uns espais on ensenyar les seves propostes artístiques. Però les nacions sense estat no hi tenen cabuda. Per tant, quin sentit té simular un poder que no tenim? Inventem coses noves i que els poderosos es facin la gara-gara entre ells.

Els fons dels museus són els que són. I cada col·lecció permet els seus relats, no cal imitar els dels altres. En aquest sentit, intueixo que la direcció actual del MNAC tendeix cap a aquesta singularitat. Com l’IVAM, en néixer, va donar una lliçó de com construir col·leccions autòctones sense fixar-se en el que es feia a Bordeus, París o Londres. O com d’aquí a poc, a Lleida, el nou museu Morera se situarà en el món museogràfic català amb un model que, des de les terres oblidades de la cultura catalana, Ponent, ens proposarà unes noves narracions sobre la nostra contemporaneïtat; hi tornaré d’aquí a poques setmanes.

No sé si em faig entendre. A més, he posat el focus en els museus i l’art per estricta deformació professional, però aquesta imitació de les grans fórmules del poder la veiem en més sectors culturals. Per exemple, en el teatre. Quan la nova Generalitat de Catalunya es va posar a administrar les nostres arts escèniques, no va aprofitar la xarxa tan bèstia que havia aconseguit el teatre independent durant la dictadura i una mica més ençà (Comediants, els Joglars, Claca, la Fura dels Baus, el Circ Cric,  però també –i més– tot un seguit de grups locals i comarcals que havien desplegat una feina digna de prossecució). En comptes de donar suport a la xarxa de locals d’arreu del país que havien permès l’ascensió d’aquell teatre popular, que esdevingué model per a altres companyies europees, van decidir de fer un Teatre Nacional, centralitzat, d’arquitectura espectacular (espectacularment carrinclona, si m’ho deixeu dir) i van contractar Josep Maria Flotats, un actor de l’acadèmia. M’explico? Es va tendir a la imitació dels grans teatres nacionals europeus en comptes de buscar un senyal cultural propi, un teatre d’arrels populars, sense columnes de formigó colossals com les de l’edifici que van fer construir. (Tal com explicava en el cas de la història de l’art, aquells teatres nacionals tenen darrere una història d’autors venerats per la història de la literatura –Molière, Shakespeare, Calderón, entre més– i no té gaire sentit copiar un model on el teatre de text català no pot entrar, on no el deixaran entrar mai.)

Un altre exemple d’aquest plagi dels mecanismes del poder el veiem en les indústries culturals. En la indústria cinematogràfica, sense anar més lluny. Aquí també el procés d’imitació ha estat malauradament recurrent: crear una acadèmia de cinema, concedir uns premis amb nom d’arquitecte, transmetre una gala per la televisió… com si això fos Hollywood. Quanta impostura! Mai –fixeu-vos si sóc valent: mai– el cinema català no podrà competir amb les estratègies comercials de les grans indústries nord-americanes i europees. Sobretot si pensem que un cinema català ontològic hauria de tenir en compte l’ús d’una llengua minoritària com la nostra. Per tant, en comptes d’imitar els grans poders, no seria millor abocar-se a alternatives creatives i comercials pròpies? Em sembla que l’exemple d’Alcarràs ens hauria de fer pensar en aquesta opció, que beu en tot un seguit de cineastes catalans que han marcat un camí que no ha mirat els diners com a primer objectiu: Llobet Gràcia, Mangrané, l’Escola de Barcelona, Cussó, Cadena, Soler, Lacuesta, Recha o, entre molts més, Guerin.

Això es fa massa llarg, ja em perdonareu. Sé que necessitem un nou paradigma cultural. I pot semblar que el millor lloc per a dir-ho no sigui aquesta tribuna. Que ja deia Borges que el periodisme escriu per a l’oblit. Tampoc no és que hi hagi gaires llocs on fer-ho, però, perquè la política cultural és endogàmica i sectària. I propensa als aparadors i les paraules grandiloqüents. Per tant, la primera cosa que he pensat que calia fer és dir-ho, i aquest lloc és tan bo com un altre. Dir què? Que cal desplegar alternatives a la cultura de la imitació del poder. Sense complexos d’inferioritat de cap mena, subratllant la cultura que ens defineix més que la que explica uns altres llocs, unes altres històries.

I per on comencem? Així, amb presses, diria que amb la territorialització extrema; l’assumpció de nous relats lluny dels consensos dels qui sempre han marcat els temps del poder; la creació de públics nous que s’acostumin a aquestes alternatives (en això, el paper de les televisions públiques, si abandonessin aquesta imitació –elles també– del que fan les altres, seria fonamental); i, en definitiva, recordar que la cultura i l’educació són una mateixa cosa i que, en conseqüència, la primera cosa que hem de fer és propagar a les escoles que hi ha una cultura lliure, nostra, que no té res a veure amb els sàtrapes que sempre han dominat el món.