Per un govern de concentració nacional-popular

Si res va caracteritzar la dinàmica política del procés fins a l’octubre del 2017, l’aliança tàctica entre Generalitat amb majoria independentista i poble mobilitzat per la independència en va ser l’expressió més coent: d’aquí, l’alarma de l’estat i tots els esforços esmerçats fins avui per a desfer-la. Una aliança entre poble i institució ben específica –i no firmada, per cert–, sinó pastada d’una manera que impedia a cada part actuar sense tenir present el criteri de l’altra. El govern no podia fer un pas enrere respecte als compromisos adquirits sense perdre la confiança de la gent mobilitzada; al seu torn, aquesta gent mobilitzada no podia caure en escaramusses de carrer sense perdre la unitat i l’autoorganització aconseguides els últims anys –fet que hauria deixat el govern de la Generalitat desemparat a l’interior i a l’exterior. En els primers compassos d’una república independent, aquest consens potser s’hauria traduït en una mena de governació mixta, un equilibri de poders entre els representants i els representats que impediria, als primers, continuar funcionant com una classe política autosuficient, mentre que els segons estarien preservats de demagogs i aventurers de la política. Com és lògic, la situació hauria obligat a crear formes de representació popular més riques i complexes que les establertes dins el marc encotillat dels temps regits per l’autonomia espanyola –el Procés Constituent n’hauria proporcionat les bases. Si aquella unitat tàctica hagués esdevingut estratègica, el Principat independent s’hauria garantit una estabilitat republicana bàsica per a poder defensar-se dels intents desestabilitzadors interns i externs. Teníem, doncs, institució i poble (o, en termes antics, cònsols i plebs) que anaven a l’hora. (Així començava un article publicat en aquest diari el novembre de 2018.)

És públic i notori que aquella aliança tàctica va ser desfeta per la combinació de manca d’estratègia conjunta, indecisió del govern i repressió ferotge de l’estat. Van arribar els empresonaments i l’estat d’excepció del 155 i, un mes abans de les eleccions del 15-D de 2017, la meva amiga Eva Serra em comentava: “Segons com sigui el 21 de desembre, el nostre futur pot ser tan trist com un tripartit comuns-PSOE-ERC, un procés (ara sí, procés negatiu) de reforma de la constitució, i un tornar a començar amb una constitució molt més centralitzada o, més ben dit, blindada encara que la del 1978. Aleshores caldrà tornar a la cleda de l’eterna resistència i fins a la propera generació. No és una metàfora que cada cinquanta anys calgui bombardejar Barcelona: vuit anys de República amb tres de guerra contra el feixisme, quaranta anys de franquisme, quaranta anys de transició (amb 23-F i LOAPA a cada cantonada), vol dir que practiquen a consciència això de “bombardejar” Barcelona cada mig segle. Quan ens hem refet i tornem a treure el cap, hi tornen sense manies i sense a penes desgast. És una formació social, l’espanyola, que vol defensar-se, i no una mera classe social. D’altra banda, en l’actualitat, la classe obrera del segle XIX i bona part del segle XX s’ha fos: els partits ja no són de classe, sinó ideològics. Som classes mitjanes depauperades, o sense ascensor social, i una immensa quantitat de nouvinguts o sense papers d’arreu del món.”

En efecte: per molt que parlin de classes, les esquerres espanyoles s’alineen amb les dretes en la defensa de la seva formació social, cohesionada en la forma-estat monàrquica i borbònica. Ho veiem aquests dies, previs a la jornada electoral de diumenge: la creació d’un Front Espanyol a Catalunya per a ocupar el govern de la Generalitat no és pas una suposició, sinó una estratègia a penes dissimulada sota lemes com el de “govern progressista”, que no nega en cap moment la seva indissimulada voluntat d’arreplegar tot el vot unionista –dels comuns fins a Vox– al cabàs de Salvador Illa. Com és lògic, la fórmula dependrà dels escons aportats per cada formació política, però no hi ha dubte que l’estratègia espanyola a Catalunya és posar fi al poder independentista a les institucions del país i sotmetre-les a la política general de l’estat.

En temps d’independència, s’escurcen els intervals entre bombardeig i bombardeig.

En aquest joc d’estratègia, és notori que el Front Espanyol a Catalunya compta amb la divisió interna de l’independentisme, entretingut en escaramusses de poder regional que no el deixen veure que els perseguidors són els mateixos cànids, en diguem llebrers o podencs, que els volen “pelar” per velocitat o per esgotament. Per velocitat, els unionistes confien en la victòria inapel·lable del candidat Illa, que, sense miraments, aspira a enfonsar l’independentisme en una etapa de nova resistència que semblava superada. Per esgotament, els unionistes esperen que la formació d’un govern independentista sigui impossible i, en conseqüència, que hi vegi la llum un govern tripartit ERC-PSOE-comuns com el que temia la meva amiga arran de les eleccions del 15-D. No hi ha dubte que, tàcticament, als espanyols els convé de guanyar per velocitat a fi d’imposar un domini immediat que ofegui la “qüestió catalana” in nuce, però a risc de posar al descobert la tirania descarnada de l’estat; estratègicament, els interessa més l’esgotament, que els permetria de mantenir la dominació a llarg termini gràcies a l’hegemonia guanyada incorporant un partit catalanista –signifiqui això el que signifiqui, després d’haver llegit l’article d’Ot Bou el passat dia 5 en aquest diari. Ara bé: si un partit catalanista –ERC, en les condicions actuals; JxCat amb Puigdemont retornat– entrés en el joc pervers espanyol, l’endemà ja podria donar per morta la seva unitat.

La pregunta immediata és: què ens cal oposar a aquest Front Espanyol per impedir que s’apoderi de la Generalitat guiat per l’afany innegable d’anul·lar la capacitat dels independentistes de gestionar directament el poder? La resposta em sembla òbvia: cal recuperar l’aliança entre la Generalitat i el poble, mitjançant la formació d’un govern de concentració nacional-popular i el suport d’una majoria independentista al parlament. En cas contrari, els partits independentistes perdran definitivament el contacte amb el batec popular i es dividiran, d’acord amb els seus interessos particulars, en “realistes” (partidaris d’acceptar la situació per “tornar a agafar forces”) i “irredempts” (tancats en un nou resistencialisme a llarg termini).

És viable que un bloc independentista faci un govern de concentració nacional-popular? Deixem-nos per un moment d’improperis, falsedats, desqualificacions i distanciaments –molts dels quals, sobrevinguts o, més ben dit, sobreactuats per allò d’esgarrapar vots–, i anem al moll de l’os de la qüestió. Des del punt de vista de la consecució de la independència, tots els partits que es reclamen independentistes deixen de costat els rèdits de l’1-O –que consideren amortitzats en termes de crear un poder propi immediat– i es decanten per arreplegar forces, amb més o menys rapidesa, a fi d’imposar un referèndum pactat a Espanya: res de DUI, res de mobilitzacions creïbles després del 14-F, res d’apel·lar a l’autoorganització de les masses que van imposar la democràcia directa l’1-O. Novament, el ritme i la forma de les demandes d’independència han d’estar dictats per les maquinàries dels partits. En aquest punt, caldria fer de la necessitat virtut per bastir un consens tàctic mínim –aparcar la verbositat banal, oblidar ampliacions de base hipotecàries, marcar bé els ritmes i els moments de l’alliberament nacional i social– i un altre d’estratègic –fixar terminis per a reprendre la iniciativa, presentar un programa mobilitzador pro-referèndum, programar calendaris amb les entitats. Entretant, hi ha punts de partida indiscutibles: l’amnistia per a tots els empresonats i encausats, el retorn dels exiliats, la retirada de la Generalitat de totes les causes generades per la lluita antirepressiva, la defensa de la llibertat d’expressió, la fi de la repressió al carrer i la defensa del català com a llengua comuna. Són coses elementals a tractar en una taula de partits, preparada, si cal, per intermediaris admesos per totes les parts. És obvi que tot plegat demana una dosi d’humilitat, unes unces de realisme, uns petricons de capacitat negociadora i, en particular, uns pessics de sal popular, vull dir, d’obertura cap a les aspiracions i necessitats de la gent. (No dic que aquest plantejament m’entusiasmi, però, un cop perduda l’aliança entre Generalitat i poble, en benefici d’un establishment limitat al parlamentarisme neoautonomista, pagaria la pena de treure’n el suc.)

Des del punt de vista de la situació del país, és obvi que necessitem un pla de xoc general. La primera providència unitària, en aquest punt, hauria de consistir en la lluita conjunta i sense fissures per l’administració dels fons de reconstrucció europeus, és a dir, l’enfrontament directe amb l’estat i la seva exportació a escala de la Unió Europea com a regió econòmica principal del sud-oest europeu. Sobre la distribució hipotètica d’aquests fons, el comitè d’experts ja hi ha dit la seva, però jo hi trobaria a faltar, precisament, la seva dimensió nacional-popular, o sigui, la part d’aquells fons que pertany per dret propi al redreçament de les classes treballadores i populars del país, que, en definitiva, són les que carreguen el pes de la devolució dels préstecs. Com que és evident que els legalismes europeus i els obstacles espanyols no permetrien la creació d’una banca nacional, caldria que els organismes existents es posessin les piles per actuar com si ho fossin, de banca nacional: els fons s’haurien d’administrar amb rigor i voluntat suficients per a servir el país i la seva gent. En aquest sentit, no s’hi val a oposar “inversions estratègiques” a “necessitats urgents”: avui, el lema “pa i treball” hauria de ser prioritari en qualsevol política en plena crisi pandèmica i postpandèmica que causa estralls en la majoria social. I si no es garanteix el present a aquesta majoria, de quina garantia de futur parlem? Un govern independentista s’hauria de fer càrrec d’aquest deure amb un pla nacional del treball per comarques, sectors productius i classes socials involucrades. Una unitat de criteri que no em sembla pas cap disbarat. Els sectors socialment més avançats de l’independentisme no porten en el seu programa res que no sigui de sentit comú per a evitar la despòtica gestió capitalista de la crisi: defensa de la vida, creació d’organismes de gestió ad hoc, renda bàsica universal, mesures contra la precarietat derivada d’ERTO i ERO, derogació de les reformes laborals marca PP, nacionalització d’empreses deslocalitzades, etc. Són propostes per a la majoria; i no són propostes de classe o de partit, sinó d’un nou humanisme per a la crisi civilitzatòria que patim. En aquest sentit, trobar la mitjana no hauria de ser tan complicat, excepte si guanyen interessos de classe enquistats, les burocràcies es fan càrrec de la menjadora, o la miopia de la gran patronal ens marca el pas.

I aquí ho deixo, amb l’esperança que, després de les picabaralles d’ahir a la nit, els partits que s’anomenen independentistes elaborin, en discret silenci, el pla d’unitat mínima que el país necessita.